Que deia Sant Agustí de les idees platoniques

EL PENSAMENT HEL·LENÍSTIC

1. ARRELS DE LA FILOSOFIA HEL·LENÍSTICA

1.1ESCOLA DE MÈGARA

Va ser iniciada per Euclides de Mègara.
Rebutjava la teoria de les idees de Plató i remarcava la limitació de les nostres capacitats cognitives: “només sé que no sé res”. No podem afirmar res amb seguretat. Els megàrics es preocupaven per la lògica i el llenguatge.

1.2.ESCOLA HEDONISTA

Fundada per Aristip de Cirene.
En aquesta escola es buscava el plaer, a més de que es preocupaven per tot el que és natural i no convencional. La recerca del plaer és el fi més natural de l’ésser humà. Podem posseir els plaers, però ells mai a nosaltres perquè ens poden arribar a fer danys físics.

1.3.ESCOLA CÍNICA

Antístenes va ser el fundador. Els cínics (canins) tenien com a filosofia tot allò que afavoria el màxim control d’un mateix, la capacitat de suprimir totes les necessitats i viure una vida natural, senzilla i plena. Només acceptaven tot allò que és natural (no institucions). El cínic més famós va ser Diògenes de Sínope. Va ser un home que vivia d’acord amb la natura. Per fer això deia que era necessari endurir tant el cos com el caràcter per tenir un control d’un mateix

2. HEL·LENISME FilósÒFIC

Filosofies com a solució a la pèrdua d’identitat dels ciutadans grecs. Les tres van oferir camins diferents cap a l’accés de la felicitat.

2.1EPICUREISME

Fundada per Epicur de Samos.
La seva escola també és anomenada “El Jardí”. Era un lloc per reflexionar, descansar i dialogar amb el mestre.

L’epicureisme va recuperar l’atomisme de Demòcrit.

Per Epicur la primera funció del filòsof consisteix a alliberar a l’ésser humà de les pertorbacions, i després l’ha de conduir cap a la felicitat.

Què inspira por:

- Déus:Si existeixen, no s’ocupen dels assumptes humans

- La Mort: Mentre som vius, no existeix. Quan hi és, nosaltres ja no

- El Destí: existència dubtosa

- Necesitats naturals i mals: 1res fàcils de satisfer, 2nes fàcils d’evitar

Epicur va dividir la seva filosofia en tres parts:

- Canònica:

fa referència a les normes de coneixement. El coneixement fa possible l’accés a la felicitat. La canònica ens avisa dels perills de les opinions falses o mancades de fonament racional.

- Física:

tracta del funcionament de la natura i de l’ésser humà. Recupera l’atomisme però argumenta que el moviment dels àtoms fan superflu parar dels déus, els seus moviments són espontanis i contraris al destí.

Epicur parteix de l’atomisme per defensar que el futur es troba en mans dels humans.

- Ètica:

és la part més important i es basa en la recerca de la felicitat en el plaer. El plaer i la felicitat consisteixen en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals i la tranquil·litat de l’ànima (4 remeis)

L’absència d’un destí predeterminat condueix a l’autarquia (autosuficiència) i després a l’ataraxia (absència de pertorbacions). Epicur argumenta que per aconseguir la felicitat cal allunyar-nos de les pertorbacions.

De la natura ???? Lucreci

2.2ESTOÏCISME

El fundador és Zenó.
La seva filosofia està dividia en tres parts:

- Física:

concepció de l’univers dels estoics. L’univers és un ésser viu integrat per matèria passiva i ànima activa (dona força, vida i sentit). Aquest ésser és matèria i intel·ligència (logos) que el regeix i determina.

La seva física és panteista (cosmos ordenat per Déu, tot està predeterminat i és perfecte)

- Lògica:

el logos és el principi que regeix el cosmos, però també el llenguatge i la raó. La lògica estudia el llenguatge.

- Ètica:

basen la seva ètica en l’absència del desig i en l’acceptació del que s’esdevé. L’ésser humà només pot trobar la felicitat en l’acceptació de l’ordre natural, que aquesta segueix un destí. S’identifica la perfecció humana amb l’apatheia (absència de passions o desigs)

SÈNECA

Sèneca va oferir una guia moral per aconseguir una adequada formació del caràcter.

Concebia al filòsof com un educador del gènere humà. Defensava la igualtat humana. Va ensenyar que la felicitat es troba amb la pròpia consciència. A més ajudava a buscar la serenor que allibera de les passions que impedeixen aconseguir la llibertat .

Cal tenir contacte amb el món i viure amb un esperit cosmopolita

2.3. ESCEPTICISME

Res es pot conèixer amb exactitud o certesa, dubten de tot.

El fundador va ser Pirró.
Deia que no hi ha cap fonament racional per preferir una pauta de conducta a una altra, per tant, s’han d’acceptar les normes igualment que sigui impossible saber si són certes per així poder viure en societat.

El seu deixeble Timó ens mostrava com només podem captar les aparences, no podem saber com són les coses. Així doncs cal tenir una posició seguint l’epokhé (renúncia a decidir). L’escèptic que ho practica creu que vivim en un món on res es pot conèixer i justifica la seva actitud amb els 5 trópos:

- Cadascú té una opinió diferent sobre un tema

- Mai podem arribar a solucionar el dubte de quin és el principi

-Percepcions diferents per a cadascú

- Caràcter hipotètic de qualsevol premissa

- La necessitat de d’acceptar el que es pretén demostrar. Per admetre que es pot demostrar alguna cosa, primer s’ha d’acceptar que és possible demostrar alguna cosa

L’escepticisme va ser reformulat per Sext Empíric.
Ell era i es basava en l’observació de dades o símptomes per elaborar hipòtesis.

3.RELIGIONS ORIENTALS A Roma3.1. RELIGIONS MONOTEISTES

El judaisme i el cristianisme van representar una gran novetat. En un principi van ser tolerades, però més tard es va prohibir i reprimir violentament. La raó era que aquestes dues religions eren monoteistes i l’Estat es basava en una divinitat fragmentada

Politeisme grecoromà: Politeistes, Déu suprem és Zeus, Pinten i esculpeixen als déus, Món etern, Visió cíclica del temps, Transmigració de les ànimes, Matèria vista negativament, No procreació.

Monoteisme Semític:Monoteistes, Déu dirigeix als humans i tria el seu poble, Prohibició imatges i escultures, El món és creat, com té principi tindrà fi, Visió lineal del temps, és finit, Antropologia que parla globalment de l’humà, no només de les ànimes, Matèria és bona perquè l’ha creat Déu, La procreació és un deure

4. NEOPLATONISME: INTENT DE CONCILIACIÓ

Filó d’Alexandria va intentar conciliar el món del coneixement amb el món de les creences (judaisme + filosofia grega).

Plotí va crear el neoplatonisme. Considerava que les propostes de salvació de les escoles hel·lenístiques suposaven insuficients. Plotí ens presenta la teoria de les emanacions: Déu és el més important i d’ell sorgeix la intel·ligència. D’aquesta brolla una ànima amb una cara que mira cap amunt ( cap a la intel·ligència) i amb una que mira cap avall (cap a la natura). Totes les ànimes parteixen d’aquesta. Darrere de Déu hi ha el mal, la privació de la llum.

L’ésser humà ha d’iniciar el camí cap a Déu seguint un procés de purificació que si s’aconsegueix permet l’èxtasi i la uníó amb Déu. Aquesta teoria va conciliar la idea religiosa de la creació amb la idea grega de l’eternitat del món. Ens mostra com de Déu sorgeix tot.

------------------------------------

LA PATRÍSTICA I LA FILOSOFIA ÀRAB

1. EL PENSAMENT CristíÀ

1.1. EL SORGIMENT DEL CRISTIANISME

La religió cristiana va suposar una gran novetat dins la cultura romana. Al principi no va ser acceptat per les autoritats pel seu missatge que proclama la dignitat humana de totes les persones. Tot i ser perseguida es va propagar perquè comportava un consol per als pobres. Amb Constantí va acabar la persecució dels cristians, i amb Teodosi el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l’Imperi

El cristianisme és una de les religions revelades (Judaisme i Islam també) on s’afirma que Déu es manifesta en els homes a través de la paraula

1.2. APORTACIONS

-

Cosmologia→ el món està creat per Déu a partir del no-res i que tindrà un final (temps lineal)

-

Teologia→ afirma l’existència d’un únic Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant (monoteisme trinitari)

-
Antropologia→ l’humà és fill de Déu, està dotat d’ànima immortal i és creat a la seva imatge. La matèria és obra de Déu i l’ànima és la part més noble i elevada de l’ésser humà.

-
Ètica→ el deure és estimar i perdonar a tothom.

1.3LA PATRÍSTICA

Els Pares de l’Església van ser els intel·lectuals convertits al cristianisme que van intentar fer entendre el missatge cristíà davant del pensament de sectes. El període en el qual es va dur a terme s’anomena patrística (Sant Agustí el més important) i consta de dos vessants:

2. SANT AGUSTÍ

Era la figura més important de la patrística i va establir les bases per a la creació d’un món diferent fonamentat en el pensament cristíà. Va desenvolupar la conciliació entre el cristianisme i la filosofia.

2.1. UN HOME ENTRE DUES ÈPOQUES

Sant Agustí es va incorporar al maniqueisme, després a l’escepticisme i finalment al cristianisme.

Maniqueisme → religió fundada per Mani que es basava en que tot és bo o tot és dolent. Hi ha el principi del bé i el del mal en un dualisme rígid.

L’obra de Sant Agustí és el pont entre un món agonitzant i un món nou. El seu pensament és el resultat de la confluència de quatre factors:

- Procés de degeneració de les filosofies hel·lenístiques. El pensament dominant era l’escepticisme, hi havia filosofies amb elements místics i l’interès per la ciència era molt escàs

- Aparició de la filosofia de Plotí amb una visió sobrenatural del món i de la vida

- Aparició del pensament cristíà (missatge de salvació dels éssers humans)

- Ràpid procés d’enfonsament moral i polític del món ROMà

2.2. DEMACRACIÓ ENTRE NEOPLATONISME I CRISTIANISME

En la seva obra Confessions explica que ell pensava com els neoplatònics abans de convertir-se al cristianisme.

Sant Agustí afirmava que Déu crea el món des del no res en un acte lliure i amorós. Considera que el misticisme de Plotí és racionalista: és la raó la que ens duu cap a Déu.

Sant Agustí afirma que els filòsofs no cristians s’adonen que hi ha un cim gloriós, però la seva ceguesa els impedeix veure el camí.

2.3RAÓ I FE

Sant Agustí reconeixia que la raó i la fe contribueixen a aconseguir el gran objectiu de l’home: la felicitat. La fe orienta i guia a la raó. El camí de la fe és el més segur i l’única que pot donar una satisfacció plena.

El camí cap al coneixement superior comença amb l’autoconsciència, a l’interior d’un mateix és on es troben la veritat i la màxima realitat, Déu. Mitjançant l’autoconsciència, l’ésser humà té accés a les veritats més elevades, però això només és possible si rep una il·luminació divina (com el sol il·lumina i fa visibles les coses, la il·luminació divina permet descobrir les veritats).

Aquest coneixement elevat accedit per la il·luminació divina l’anomena saviesa. Afirma que l’ànima no descansa fins a assolir-la, és el seu gran amor i aquest la mou cap a les veritats eternes.

2.4. DÉU I EL MÓN

Segons Sant Agustí totes les coses del món tenen les seves idees exemplar en Déu des de l’eternitat.

Les idees exemplars són eternes, però el món material ha estat creat (totes les coses creades no són necessàries.)

La interpretació de la realitat suposa l’existència d’un ordre jeràrquic.
A dalt està Déu, després les ànimes (busquen la veritat en el seu interior) i finalment els cossos i totes les coses materials. També està la foscor, però és considerada com a mancant de llum, per tant el mal no és ésser, i com que només l’ésser ha estat creat per Déu, el mal no prové d’ell.

A més va ser creat el temps (abans no hi havia perquè Déu és etern (fora de temps)). Sant Agustí considerava que només existeix el present ja que el passat existeix en el present que el recorda i el futur en el present que l’imagina.

2.5. VISIÓ DE L’ÉSSER HUMÀ

Sant Agustí interpreta a l’ésser humà segons el model dualista platònic (ànima mortal que ocupa i se serveix d’un cos mortal. L’ànima va ser creada per Déu). Aquesta ànima està dominada pel cos a causa del pecat original. Per salvar-se necessita la gràcia divina.

L’ànima és intel·ligent, té voluntat i recorda, té memòria i expectatives.

Tots els pensadors cristians parlen de la llibertat humana. El cristianisme parla d’un premi o càstig en un més enllà (els dos exigeixen que se sigui responsable dels actes).

La concepció de la llibertat de Sant Agustí distingeix entre:

-
Libertas o màxima llibertat
???? anhel d’estimar el bé suprem i de satisfer la recerca humana de la felicitat. L’humà amb Déu ho té tot i aconsegueix la màxima felicitat. Quan l’ésser humà anhela i estima a Déu, fa un ple ús de la seva llibertat

-
Liberum arbitium o lliure albir
???? capacitat de decidir lliurement, és una capacitat afeblida a causa del pecat original. L’ésser humà sovint tendeix al mal. Només pot triar i fer el bé si rep la gràcia divina. Amb la gràcia divina el lliure albir es converteix en la màxima llibertat i tendeix al bé

2.6. CONCEPCIÓ DE LA HISTÒRIA

Segons Sant Agustí la història és concebuda amb una visió lineal. Tota la història de la humanitat és la lluita entre la ciutat de la llum (Jerusalem) i la de la foscor (Roma). En el nostre món aquestes ciutats estan barrejades.

La lluita interna entre el bé i el mal és una reproducció entre el conflicte d’Abel i Caín.

3.UN MIL·LENI MULTICULTURAL

3.1. LA PROBLEMÀTICA DOMINANT

Els temes que eren sempre motiu de debat són:

-
Relació entre la fe i la raó →el problema era que se solia vincular a la polèmica qüestió de la relació entre l’Església i l’Estat.

- Intent de demostrar racionalment l’existència de Déu

-

Món celestial i món terrenal

-
Qüestió dels universals →és un terme que designa un conjunt d’individus. A quin tipus de realitat ens referim quan utilitzem aquests termes universals?

- Llibertat humana

----------------------------------------------

LA FILOSOFIA ESCOLÀSTICA. TOMÀS D’AQUINO:    1. INICI DE L'ESCOLÀSTICA

Amb el feudalisme va aparèixer l’escolàstica. Aquesta va ser la filosofia cristiana que ordenava els dogmes que els Pares de l’Església ja havien elaborat. Van alfabetitzar i cristianitzar a Europa.

Els escolàstics creien que ja tenien la veritat i que qualsevol hi tenia accés: era la veritat sagrada de la revelació divina. El que intentaven era fonamentar aquesta veritat i interpretar-la amb el pensament racional. Volien aprofundir en el coneixement de les veritats de la fe per mitjà de la raó.

1.1. LA QÜESTIÓ DELS UNIVERSALS

El tema dels universals preocupava molt, Plató i Aristòtil ja havien reflexionat sobre el tipus de realitat que tenen les idees:

-
Plató atribuïa una existència independent de les coses, de les quals eren la causa.

-
Aristòtil afirmava que les idees existien precisament en les coses mateixes, eren la forma.

Nosaltres veiem els individus concrets designats pels termes abstractes o universals, no veiem els universals. Així doncs no podem saber el tipus de realitat que hi ha al darrere d’expressions universals. Els escolàstics reconeixien diverses maneres de respondre a aquesta pregunta:

-
Realisme →l’universal és una essència o substància separada de l’individu i existeix independentment de l’experiència humana. Afirma l’existència real de les idees. Els universals tenen existència extramental (existència pròpia fora de la ment humana)

-
Conceptualisme → els universals existeixen com a idees abstractes dins de les nostres ments. Només tenen existència real dins de la ment qui els pensa.

-
Nominalisme →existeixen les coses singulars o individus. Els universals són els noms que els humans inventen per designar un conjunt de coses individuals amb qualitats semblants

1.2. L’ARGUMENT ONTOLÒGIC

Anselm de Canterbury volia demostrar l’existència de Déu per mitjà de raonaments. Mitjançant l’argument ontològic deia que Déu era l’ésser més gran i perfecte. Si el puc pensar vol dir que existeix (recupera el pensament de Plató)

2.L’ESPLENDOR ESCOLÀSTICA: SANT TOMÀS

2.1. LA CRISTIANITZACIÓ D’ARISTÒTIL

Sant Tomàs va cristianitzar a Aristòtil. Va incorporar al món de la fe la racionalitat i el caràcter realista, concret i empíric de l’obra aristotèlica.

2.2. RAÓ I FE

Sant Tomàs pensa que moltes veritats estan tractades per la raó i la fe, però cadascuna d’una manera diferent. Amb totes dues s’arriba a un punt en comú: la veritat.

La teoria del coneixement de Sant Tomàs distingeix entre el coneixement sensible (a partir dels sentits) i l’intel·lectual (abstracció)

Creu que tant la teologia com la filosofia han de coincidir en les seves conclusions perquè totes les veritats provenen de Déu. Quan la raó té una conclusió diferent de la fe, la que té validesa és la fe.

Distingeix entre les veritats teològiques naturals (podem accedir a partir de la llum de la raó natural) i veritats teològiques revelades (accessibles per la revelació divina). L’existència de Déu és de les dues.

Sant Tomàs creu que no es pot creure i conèixer al mateix temps. No es pot creure en les qüestions demostrades; si ja se’n té el coneixement, la fe no és possible. La fe implica un risc; una fe demostrada ja no és fe. Per ell les veritats demostrades racionalment són una espècie d’introducció als dogmes.

PROVES DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU

Sant Tomàs va fer 5 vies que potent a Déu

- 1a Via:

El motor no mogut

Tot el que es mou ho fa per alguna cosa. Aquest primer motor immòbil és Déu

- 2a Via:De la causa primera. Tots els éssers són creats per alguna causa. La causa primera és Déu

- 3a Via:

De l’ésser necessari

L’experiència de les coses depèn d’un ésser aliè, que és Déu

- 4a Via:

De l’ésser perfecte

Cap ésser és perfecte, però això ho sabem perquè ho podem comparar amb un que sí que ho és, Déu

- 5a Via:

De l’ésser intel·ligent

Tots els éssers persegueixen un propòsit. Aquestes tendències dels éssers de capacitats limitades cap a certes finalitats han hagut de ser dictades per un ésser intel·ligent, Déu

3. DECADÈNCIA DE L’ESCOLÀSTICA

3.1GUILLEM D’Occam

Defensa la llibertat completa de Déu, no hi ha res que el limiti. El que és dolent no ho és per la seva natura, sinó perquè Déu vol que ho sigui. Per tant, no existeix una llei natural eterna. L’únic camí que porta a Déu és la fe.

La crítica d’Occam a la filosofia escolàstica es basa    en:

-
Recurs a l’experiència→només podem parlar de les coses de les quals tenim experiència, són les úniques que coneixem.

-
Principi d’economia o “navalla d’Occam→consisteix a estalviar la utilització de conceptes abstractes innecessaris. Les no necessàries cal agafar la navalla i eliminar-les de les teories filósòfiques.