Definició competència d'aprendre a aprendre
Enviado por Chuletator online y clasificado en Psicología y Sociología
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 13,72 KB
TEMA 3
. Els mapes cognitius o el coneixement de les idees prèvies i l’espai
Lleopart, A i Torrents, C
Un desenvolupament correcte del subjecte necessita una orientació i una estructuració espacials adequades. I un bon nivell d’aprenentatge exigeix l'assoliment de continguts i procediments relacionats amb el coneixement de l’espai.
Segons el constructivisme, l’espai és construït pel subjecte
Les activitats d’ensenyament/aprenentatge que tenen a veure amb l’espai poden permetre la construcció de nou coneixement al subjecte, si cauen la zona de desenvolupament proximal dels aprenentatges ja fets per aquest subjecte, o sigui, en la zona d’aprenentatges que en un futur pròxim poden resultar consolidats.
Un subjecte no pot aprendre en qualsevol moment. Els aprenentatges han de ser significatius i funcionals, implicats en els models constructivistes actuals.
L’ensenyament és factible si es tenen en compte les possibilitats del moment d’aprenentatge i del moment de desenvolupament del subjecte (on passa). És difícil de trobar, però l’exploració d’idees prèvies ens poden ajudar.
Les idees prèvies siten el docent en el context dels aprenentatges i del desenvolupament de l’aprenent, i són els fonaments sobre els quals els aprenents aniran edificant.
Per conèixer les idees prèvies dels alumnes es pot fer amb qüestionaris (respostes verbals), entrevistes (preguntes específiques), observacions… o amb els mapes cognitius.
Els mapes cognitiu es basen en el coneixement espacial i en la representació simbòlica que es fa sobre aquest coneixement. Són exploracions destinades a saber quines són les idees prèvies que té el subjecte sobre un espai en concret. Consisteix a interioritzar l’espai a partir del dibuix (tenint en compte la percepció, la destresa…). És un dibuix que va relacionat directament amb la cognició, d’aquí el nom.
Els mapes cartogràfics i els cognitius tenen una relació
- Cartogràfics: projecció simbòlica de la realitat
- Cognitius: intervé el coneixement que té el subjecte sobre la realitat, a més de la maduresa.
Aquesta realització depèn de l’experiència personal i de la manera en com la persona és capaç d’exterioritzar aquest espai mental.
El fonament teòric dels mapes cognitius es basa en els estudis de diversos autors: Piaget, Siegel… Les propostes metodològiques sobre el desenvolupament dels mapes cognitius de Siegel, han estat recollides i exposades per Elena Martín.
S’hi estableixen unes categories que ens permeten interpretar els mapes en funció dels seus elements i dels graus evolutius de realització:
1. Els mollons o fites: punts de referència significatius pels nens (botiga, escola, casa d’un amic…). Parteix d’aquí per organitzar la resta d’espai.
2. Les rutes: són aquells itineraris que permeten moure a l’infant d’un molló a l’altre (seqüències ordenades de mollons). L’espai és lineal
3. Les configuracions: són les estructures que integren diverses rutes com un tot i les interrelacionen entre elles. Entén l’espai pròxim com a espai unitari.
En funció del tractament dels elements en la realització dels mapes cognitius, podem parlar de diferents categories, que dependran del coneixement que té el nen de l’espai, l’activitat que realitza, la maduresa… Seguint els estudis evolutius de Piaget estableixen tres sistemes de referència pels mapes cognitius:
1
Sistema de referència egocèntric:
etapa lligada a l’experiència concreta i personal del nen, quan la casa és l’espai més conegut.
2
Sistema de referència coordinat parcialment per grups fixos:
el nen estableix relacions entre més d’un molló del seu entorn, alhora que deixa de ser ell mateix el punt de referència únic. Representacions ben estructurades, però sense que hi hagi una coordinació global entre els conjunts.
3
Sistema de referència coordinat abstractament i integrat jeràrquicament:
en aquest estadi els conjunts s’integren fins al punt d’establir una única xarxa de relacions.
Aplicació d’aquests plantejaments a una realitat concreta
Els mestres de Sant Bartomeu del Grau van proposar als seus alumnes que dibuixessin el propi poble, en vista aèria, tot situant casa seva i l’escola. Es van intentar d’agrupar segons els tres sistemes de referència recollits per Elena Martín, però van veure que per filar més prim havien d’establir noves categories més homogènies:
1. Sistema de referència egocèntric → representacions amb mollons ben poc apropiats (jo, els meus conills…)
2. Sistema de referència egocèntric → representacions amb mollons més apropiats (casa meva i entorns)
3, Sistema de referència egocèntric -
Sistema de referència coordinat parcialment per grups fixos → representacions amb diversos mollons, no del tot ben situats, i unes pre-rutes (intent de rutes, que no són reals)
4.
Sistema de referència coordinat parcialment per grups fixos → representacions amb diversos mollons, millor situats, que estan units per rutes primàries.
5. Sistema de referència coordinat parcialment per grups fixos → representacions lineal on un carrer és una unitat
6.
Sistema de referència coordinat parcialment per grups fixos → representacions lineals amb rutes interrelacionades.
7.
Sistema de referència coordinat parcialment per grups fixos → representacions lineals amb tractament d’algunes àrees de forma unitaria.
8.
Sistema de referència coordinat abstractament i integrat jeràrquicament → representacions amb configuracions d’espais (visió de poble).
Un cop agrupades les realitzacions els nens, vam passar a buscar els continguts implícits i estructurants: coneixement de l’entorn, orientació en l’espai, anàlisi de l’espai… La gran majoria dels continguts estructurants no es poden aprendre en un moment específic, és a dir, forma part del currículum en espiral, ja que convé tornar tantes vegades com sigui necessari en aquests continguts.
Ex: un nen de 5 anys que se sap moure mínimament pel poble o barriada, no té perquè tenir ben assolit el concepte orientació, o a l’inrevés.