La Decadència de la llengua catalana durant el Renaixement

Ferran II el Catòlic ja era casat amb Isabel I de Castella quan va accedir al tron en morir son pare Joan II, el 1479, i això determinà la unió dinàstica dels dos estats peninsulars. Castella tenia al voltant de huit milions d'habitants, mentre que la Corona d'Aragó a penes arribava a un milió. Tot i que, de moment es conservaren separades les normes jurídiques i econòmiques, amb aquesta unió comença un període de subordinació política i d'interferència cultural que s'ha conegut amb el nom de Decadència. Es donen els primers episodis de substitució lingüística del català pel castellà, especialment en les classes dominants, i comença a enterbolir-se la consciència de comunitat lingüística. Darrerament, però, s'ha qüestio- nat el terme Decadència, perquè, en realitat, la llengua es manté viva en la literatura popular, en els registres col·loquials i en l'ús privat i no és fins al darrer terç del segle XVII que el castellà s'instal·larà en diversos àmbits formals: l'administració, la universitat i la predicació.

La davallada cultural que s'experimenta a partir de Carles I (1515-1556)

La davallada cultural que s'experimenta a partir de Carles I (1515-1556) està relacionada amb el fet que la monarquia du a terme una política fundada en la concepció unitarista d'Espanya. Són fites en aquest procés el trasllat definitiu de la cort al centre de la Península, la qual cosa comporta l'emigració i la progressiva castellanització de la noblesa mentre els focus de decisió s'allunyen de les nostres terres, convertides en virregnats que administraran alts càrrecs normal- ment procedents de Castella.

Encara que al llarg del segle XVI la llengua tan sols perd presència en els usos més minoritaris

Encara que al llarg del segle XVI la llengua tan sols perd presència en els usos més minoritaris, per primera vegada el català i el castellà entren en contacte de manera general. En l'àmbit formal, a València la cort de Germana de Foix, viuda de Ferran el Catòlic i virreina encarregada de castigar els protagonistes de la Revolta de les Germanies (1519-1521), concentra tot tipus d'artistes que treballen sobretot en castellà. A una escala més popular, l'arribada constant d'immi- gració a causa de les epidèmies i de l'expulsió deis moriscos (1609) tindrà fortes repercussions sociolingüístiques. A més, el concili de Trento (1545-1563) va censurar la traducció a cap llengua romànica dels textos religiosos, limitant la seua lectura al llatí. Es tractava d'impedir qualsevol interpretació de la doctrina cristiana que no fóra la de les autoritats eclesiàstiques, mesura que perjudicava les llengües que necessitaven un text tan important per a afermar i difondre una varietat estàndard. No obstant això, el mateix concili va recomanar la predicació en la llengua dels fidels, indicació que va ser especialment desatesa pels bisbes de València, nomenats per la monarquia i de parla castellana, el més representatiu d’aquesta posició fou l’arquebisbe Joan de Ribera.

Aquests primers canvis de la preeminència del català en els àmbits formals dins el seu territori coincideixen amb l'inici del període que coneixem amb el nom de Renaixement.

Aquests primers canvis de la preeminència del català en els àmbits formals dins el seu territori coincideixen amb l'inici del període que coneixem amb el nom de Renaixement. l'origen d'aquest procés de renovació que entre nosaltres quallarà al canvi de segle (XV-XVI) cal situar-lo a Itàlia. El més influent dels intel·lectuals medievals en el Renaixement és, Francesco Petrarca, autor d'epístoles morals d'estil ciceronià, que ja va ser traduït per Bernat Metge abans d'acabar el segle XIV, i una generació després el també italià Lorenzo Valla, inspirador de la nova ciència de la filologia, treballa a la cort napolitana del Magnànim al costat d'inquiets notaris com Joan Olzina.

En aquesta etapa cultural es va establir un paral·lelisme que esdevingué fonamental en l'evolució del pensament occidental

En aquesta etapa cultural es va establir un paral·lelisme que esdevingué fonamental en l'evolució del pensament occidental: la restauració d'una societat més justa, més culta i més lliure depenia de la puresa i la correcció de la llengua que transmet el coneixement. Pensa- ment, comunicació i societat van junts per primera vegada. En el nostre àmbit, aquest nou model d'humanistes, llatinistes i bibliòfils, no apareix fins l'últim terç del segle XV i sobre tots destacarà Joan Lluís Vives.