Decadència de la literatura catalana (segle XVI–XVIII): causes i moviments

La decadència de la literatura catalana (segle XVI–XVIII)

La Decadència és el període històric i literari dels segles XVI i XVIII, en què la literatura en llengua catalana va patir una important baixada tant en qualitat com en quantitat. Comparada amb l’etapa anterior, el nivell va empobrir molt. A més, la situació es veia encara pitjor perquè, al mateix temps, la literatura castellana vivia el seu Segle d’Or, amb autors com Miguel de Cervantes o Lope de Vega.

Causes principals

Les causes que van incidir en aquesta decadència són diverses i sovint interrelacionades. Entre les més destacades hi ha:

• 1410: mort del rei Martí sense hereus — crisi successòria.
• 1412: arribada de Ferran d’Antequera, vinculat a Castella.
• 1474: unió de les corones amb el matrimoni d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó — desaparició efectiva de la corona catalanoaragonesa.
• 1492: descobriment d’Amèrica — nova ruta comercial que deixa de banda els territoris catalans, provocant crisi econòmica i pèrdua de consciència pròpia.

A la decadència, molts autors catalans van començar a imitar models castellans, i alguns fins i tot van abandonar el català per aconseguir més prestigi social.

Moviments literaris del període

En aquest període es documenten principalment dues actituds estètiques: el Renaixement del segle XVI i el Barroc, que trenca amb l’equilibri renaixentista.

Renaixement (segle XVI)

El Renaixement és un moviment cultural que pretén trencar amb els estils de l'època medieval i la visió teocèntrica, promovent una transició cap a una visió antropocèntrica. Es caracteritza per la recerca de l’harmonia, l’equilibri i la bellesa idealitzada.

Temes principals

• Amor
• Natura
• Mitologia
• Visió de la dona

Tots aquests temes es tracten sovint sota una interpretació harmònica i idealitzada; la visió apol·línica caracteritza aquest moviment, regnat per l'ordre, l'harmonia i el coneixement racional.

Donna angelicata i l'ideal femení

Dins del corrent italià del dolce stil novo es destaca la figura de la Donna angelicata: una dona idealitzada amb característiques específiques que van ser adoptades per certs autors catalans del Renaixement. Aquesta dona espiritual inspira el poeta i es converteix en un ideal quasi inassolible.

• Pell blanca: puresa, perfecció espiritual.
• Ulls blaus: innocència.
• Cabells rossos: caràcter celestial i diví.

Un autor més conegut que va portar aquest ideal a la literatura catalana fou Pere Serafí. D'aleshores se'l va considerar culpable d'haver castellanitzat la literatura catalana, però també va gaudir d'una popularitat que va donar peu al fenomen conegut com vallfogonisme (imitació del seu estil per part de molts autors catalans de l’època).

Pere Serafí va seguir models castellans del moment, tant en l’aspecte formal com en la temàtica (satírica, burlesca, religiosa). Utilitzava un llenguatge castellanitzat, artificiós, elegant i ple d’ironia i tòpics literaris. Entre les seves obres o referències es destaca l'evocació de l'amor idealitzat, per exemple: "A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava amb una pinta de marfil".

Barroc

El Barroc és un moviment que trenca amb l’equilibri i l’optimisme racionalista del Renaixement. Presenta una visió pessimista i desenganyada del món, considerat incert, inestable i enganyós. Hi ha una forta consciència de la mort i del pas del temps: la vida és breu i el plaer, efímer. El Barroc reflexiona sobre la decadència humana i se sustenta en contrastos i contradiccions (vida/mort, bellesa/lletjor, etc.).

Estilísticament, el Barroc destaca pel desordre, els contrastos exagerats i l'ús abundant de figures retòriques com l'hipèrbole, la metàfora i l'antítesi. El sonet és una forma molt utilitzada.

Francesc Vicenç

Francesc Vicenç era sacerdot i rector de Vallfogona de Riucorb; per això és conegut com el Rector de Vallfogona. És considerat el primer gran representant del Barroc en la literatura catalana. Va seguir molt els models castellans del seu temps (com Quevedo) i, per això, el seu llenguatge és força castellanitzat. El seu estil es caracteritza per:

• Ser elaborat i artificiós.
• Ple d'ironia.
• Carregat de contrastos.
• Sovint satíric i burlesc.

A. M. (1397–1459)

A. M. (1397–1459), en plena època del Regne de València dins la Corona d’Aragó, és considerat el gran renovador de la poesia catalana medieval. Escrivia en català en lloc de provençal, cosa innovadora en aquell moment.

Observació final: aquest període mostra com factors polítics, econòmics i culturals van condicionar l'evolució de la literatura catalana. Tot i la decadència relativa en comparació amb altres literatures de l'època, hi ha figures i corrents (renaixentistes i barrocs) que renovaran i transformaran la tradició literària en llengua catalana.