La Dècada Ominosa i l'inici del conflicte carlí (1823-1836)

La Dècada Ominosa (1823-1833)

La fi del règim liberal va ser provocada per l'actuació de la Santa Aliança, que va encarregar a França la intervenció a Espanya. Uns 100.000 soldats (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), comandats pel duc d'Angulema, van irrompre en territori espanyol i van restituir Ferran VII com a monarca absolut. Les potències restauradores pretenien introduir reformes moderades, proclamar una amnistia i organitzar una administració eficaç per a donar estabilitat. Ferran VII no va acceptar aquestes peticions i va dur a terme una ferotge repressió contra els liberals, destacant l'execució de Mariana Pineda.

L'altra preocupació de la monarquia va ser el problema econòmic. Les dificultats de la hisenda, agreujades per la pèrdua de les colònies americanes, van forçar un control de la despesa pública. Davant la impossibilitat d'augmentar la recaptació, el rei va buscar la col·laboració del sector moderat de Madrid i Barcelona: va atorgar un aranzel proteccionista per a les manufactures catalanes i va incorporar López Ballesteros, pròxim als interessos comercials. Aquesta actitud va incrementar la desconfiança dels reialistes i dels sectors ultres a la cort. A Catalunya, l'any 1827, es van revoltar escamots reialistes (Malcontents) que reclamaven més poder per als ultraconservadors. A la cort, aquest sector es va agrupar al voltant de Carles Maria Isidre, germà del rei i el seu successor previsible, atès que Ferran VII no tenia descendència.

Els primers governs de transició (1833-1836)

El testament de Ferran VII establia un consell de govern per a assessorar la regent Maria Cristina, presidit per Francisco Cea Bermúdez i format per absolutistes moderats, amb la pretensió d'arribar a un acord amb els carlins. El nou gabinet proposava tímides reformes administratives. L'única reforma va ser la nova divisió provincial promoguda per Javier de Burgos. L'any 1833, Espanya va quedar dividida en 49 províncies.

Però, davant de l'extensió de la insurrecció carlina, el tron isabelí va començar a trontollar per manca de suports sòlids. Alguns militars i assessors reials van convèncer la regent de la necessitat de nomenar un nou govern capaç d'aconseguir l'adhesió dels liberals. Per a presidir-lo va ser elegit Francisco Martínez de la Rosa, un liberal moderat que va iniciar reformes limitades. La seva proposta va ser l'Estatut Reial (un conjunt de regles per a convocar unes corts, que continuaven sent les mateixes de l'Antic Règim, però adaptades als nous temps).

El conflicte dinàstic

L'any 1830, el naixement d'una filla del rei, Isabel, semblava garantir la continuitat borbònica. La llei sàlica, implantada per Felip V, impedia l'accés al tron a les dones, però Ferran VII, influït per Maria Cristina, va promulgar la Pragmàtica Sanció. Els anomenats carlins es van negar a acceptar la nova situació. Aquests enfrontaments tractaven de la lluita per imposar un model o altre de societat. Al voltant del príncep Carles s'agrupaven les forces més partidàries de l'Antic Règim i oposades a qualsevol forma de liberalisme. Maria Cristina va comprendre que si volia salvar el tron per a la seva filla havia de buscar suport en els sectors més propers al liberalisme. Nomenada regent durant la malaltia del rei, va formar un nou govern reformista, va decretar una amnistia i es va preparar per a enfrontar-se als carlins. L'any 1833, Ferran VII va morir, confirmant en el seu testament la seva filla, de 3 anys, com a hereva i nomenant la reina governadora fins a la majoria d'edat d'Isabel. El mateix dia, el príncep Carles es va proclamar rei i es va iniciar una insurrecció. Començava la primera guerra carlina.

Dues opcions enfrontades

Els insurrectes van proclamar rei l'infant Carles Maria Isidre i van confiar-li la defensa de l'absolutisme i de la societat tradicional. Començava una llarga guerra civil en la qual es van enfrontar els defensors de l'Antic Règim i els partidaris d'iniciar un procés reformista de caràcter liberal.

• El carlisme: Es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal. Sota el lema "Déu, Pàtria i Furs" es van agrupar els defensors de la legitimitat dinàstica de Carles Maria Isidre, de la monarquia absoluta, de la preeminència social de l'Església i de la conservació d'un sistema foral particularista. Entre els dirigents del carlisme hi havia membres del clero i de la petita noblesa rural. Els carlins també van agafar força en les zones rurals del País Basc, Navarra i part de Catalunya, Aragó i València, on van comptar amb una àmplia base social camperola. Molts eren petits propietaris empobrits que es malfiaven dels nous impostos estatals.
• La causa isabelina: Va comptar amb el suport de l'alta noblesa i dels funcionaris, així com d'un sector de la jerarquia eclesiàstica. La regent es va veure obligada a buscar l'adhesió dels liberals. D'aquesta manera, la regent va haver d'acceptar les demandes dels liberals que exigien la fi de l'absolutisme i de l'Antic Règim.