La Dècada Moderada, el Bienni Progressista i el Sexenni Democràtic a Espanya

La Dècada Moderada (1844-1854)

El general Narváez (moderat) va posar fi al govern d’Espartero amb un cop d’estat. La reina, ja major d’edat, va encarregar formar govern al partit Moderat, que va derogar la constitució de 1837 i va governar durant 10 anys. Es va promulgar una nova Constitució (1845) que donava més poder a la corona i retallava el poder del Parlament. Es mantenia el sufragi censatari i un sistema bicameral de representació. Narváez volia reconciliar-se amb l’Església després de les desamortitzacions i va signar el 1851 un concordat amb Roma. Durant el règim moderat es va crear la Guàrdia Civil, que controlava les zones rurals, i es van potenciar els grans negocis que beneficiaven l'oligarquia econòmica espanyola. El 1854, les classes populars van donar suport a un aixecament liberal progressista que va acabar amb els 10 anys moderats.

El Bienni Progressista (1854-1856)

El cop militar del general O’Donnell, líder de la Unió Liberal, pretenia donar un gir cap a posicions progressistes. El govern va ser ocupat per Espartero, que va prendre mesures radicals: expulsió dels jesuïtes, aplicació d’una segona desamortització (1855) dels béns comunals dels municipis i una nova llei de ferrocarrils. La reacció dels liberals moderats, les pressions dels sectors eclesiàstics i la Corona van portar a la caiguda dels progressistes.

La Segona Dècada Moderada (1856-1868)

El moderat Narváez va ocupar el govern i va iniciar un període caracteritzat pel predomini de tres sectors socials: els terratinents, els militars conservadors i l’Església. Narváez i O’Donell van deixar els progressistes marginats del poder. Entre les accions de govern destaquen: paralització de les desamortitzacions, reconeixement de les prerrogatives tradicionals de l’Església i institucionalització del frau electoral, entre d'altres. Això va significar un gir cap a posicions conservadores.

El Sexenni Democràtic (1868-1874)

La política poc democràtica de Narváez va fer que sectors progressistes i grups populars i obrers, marginats de la política, fessin un aixecament militar. Els progressistes i demòcrates van pactar a Ostende el destronament d'Isabel II. El setembre de 1868, l'armada espanyola de Cadis es va aixecar contra la monarca. La revolució es va estendre i ni el govern ni la corona van poder aturar-la. Les tropes de la corona van ser derrotades a Alcolea, i Isabel es va exiliar el 29 de setembre de 1868. Els revolucionaris, encapçalats per Serrano i Prim, van convocar eleccions per a Corts constituents. La nova Constitució es va promulgar el 1869, establia el sufragi universal masculí, garantia les llibertats d'expressió i premsa, de reunió i d'associació, declarava l'aconfessionalitat de l'Estat i la llibertat de culte, i mantenia la monarquia com a forma d'Estat, la qual cosa va significar haver de buscar un candidat per a les Corts. Amadeu de Savoia va ser coronat nou rei entre 1871 i 1873, com a monarca constitucional. El 1873, davant l'acumulació de problemes (insurreccions carlines, revoltes dels sectors populars, problemes a Cuba, etc.), el monarca va abdicar. El 1873, les Corts van votar la constitució d'una república presidida per Estanislao Figueres, després Francesc Pi i Maragall, i després Nicolás Salmerón i Castelar. La nova república es va trobar amb múltiples problemes: ressorgiment de les Juntes Revolucionàries, reivindicacions camperoles pel repartiment de terres, revoltes obreres a les ciutats i l'intent de crear un estat català, entre d'altres. D'altra banda, dues faccions del republicanisme (unitaris i federals) es van enfrontar arran de la proclamació dels cantons autònoms, a més de la Tercera Guerra Carlina. Finalment, el cop d'estat del general Pavia el gener de 1874 va acabar amb la República i va obrir les portes a la restauració borbònica.