David Hume: Empirisme, Causalitat i Ètica

David Hume (1711-1776)

Tenia fama de ser ateu, però realment era escèptic (agnosticisme = escepticisme quant a Déu).

Vida

Neix a Edimburg (Escòcia). Marxa a França (època de la Il·lustració) del 1734 al 1737 on escriu el Tractat de la naturalesa humana (no té gaire fama). Torna a Escòcia i intenta treballar de professor, però és rebutjat per la seva fama d'escèptic i ateu. El 1758 escriu la Investigació sobre l'enteniment humà on explica millor el contingut del Tractat de la naturalesa humana.

Empeiria (Experiència)

La base de l'empirisme és que tot el coneixement prové de l'experiència. L'experiència prové dels sentits i la ment és una "tàbula rasa" (taula llisa) on l'experiència va escrivint-se.

Percepció (impressions i idees)

El material bàsic a partir del qual es construeix el coneixement són les percepcions, que es poden dividir en impressions i idees. Les impressions són anteriors a les idees, ja que les idees es tenen a partir de les impressions.

• Impressions: Resultat directe d'una experiència present (percebuda pels sentits). Ex: veure el color vermell.
• Idees: Senyal que queda a la ment (memòria) després d'haver tingut una impressió (ja passada). La modificació o recombinació de les idees que ens permet la imaginació, ens permet suposar coses futures (causa i efecte).

Connexió necessària entre fenòmens

Què cal perquè a la ment aparegui una connexió necessària (causal, no casual) entre dos fenòmens A i B?

• Una successió temporal: Primer passa A, després B.
• Contigüitat en l'espai: Hi ha algun contacte espaciotemporal entre els dos fenòmens.
• Conjunció regular: Constància de la successió dels dos fenòmens.

Lleis d'associació d'idees

Una idea ens fa pensar en una idea semblant o contigua. També la idea d'una cosa ens fa pensar en el seu efecte o un efecte ens fa pensar en la seva causa. Això s'anomena inferència causal (és una suposició o expectativa). Tots els raonaments de la qüestió de fet (coses que podrien no ser així) semblen basar-se en la relació de Causa-Efecte. Tots els raonaments sobre els fets són de la mateixa natura, això provoca que constantment se suposi que hi ha una connexió entre el fet d'ara i allò que n'inferim.

Relacions d'idees

Relació de conceptes entre si sense cap experiència prèvia (són coses que, per força, han de ser així). Ex: Un triangle té 3 angles, tres costats, etc.

• Són analítiques (depenen del significat dels conceptes).
• Són necessàriament vertaderes (ja que el contrari és absurd {absurd no = a fals}).
• Són a priori de l'experiència (no depenen d'ella).
• No informen dels fets (de què passa al món) però sempre són vertaderes.
• Es basen en la matemàtica, la lògica. Ex: El tot és més gran que les seves parts.

Qüestions de fet

Es basen en l'experiència (a partir d'hàbits passats, s'intenta preveure el futur) però no se'n pot estar segur perquè podrien no ser així. Està comprovat que són així fins aquest moment, però en el futur podrien canviar. Ex: Gall dindi.

• Són sintètiques (depenen de la veritat dels fets).
• Són contingentment vertaderes (el contrari sempre és possible).
• Són a posteriori de l'experiència (depenen d'ella).
• Ens informen dels fets però no són sempre vertaders. Ex: Els mamífers són vivípars (no tots {perry}).
• Es basen en les ciències naturals (experimentals).

Crítica (anàlisi) de la idea de causalitat

Aquesta crítica de Hume té una gran repercussió en la filosofia posterior. Tot comença amb la pregunta de com un fenomen A pot originar un altre fenomen B. La resposta és l'experiència, amb la qual en el passat hem vist situacions similars. Si no fos així, no podríem saber, a priori, que un fenomen A pot causar un fenomen B. La causalitat té 3 condicions:

• A és anterior a B (en el temps).
• A és contigu a B (tenen alguna mena de contacte en l'espai).
• A té una connexió necessària amb B (imprescindible per establir relació causa-efecte).

No existeix cap impressió dels sentits que ens indiqui que hi ha una connexió necessària entre dos fenòmens. Quan dos fenòmens es repeteixen constantment (hàbit o costum) es diu que hi ha una conjunció regular (constància en la successió dels fenòmens) entre els dos. Aleshores la ment tendeix a pensar que hi ha una connexió necessària entre els dos.

Relació causa-efecte

Aquesta relació entre dos fenòmens s'estableix mitjançant una connexió causal entre tots dos. És a dir, una connexió que es percep gràcies a una experiència contínua, habitual o constant entre tots dos (causalitat). Si aquesta experiència no és contínua (passa alguna vegada però no sempre) diem que és casual.

Crítica (anàlisi) de la idea de substància

L'anàlisi de la idea de substància es pot fer mitjançant una sèrie de preguntes, respostes i conclusions.

Substància extensa, res extensa, matèria, cos

• Què sabem de la matèria? Existeix la res extensa? Què són els cossos? Què és la matèria?
• Per mitjà dels sentits tenim impressions, qualitats sensibles de coses (color, olor, tacte, etc.).
• Si es prescindeix de les qualitats de la matèria que percebo pels sentits, què queda?
• No ho sabem perquè no tenim impressions directes de matèria, només de les seves qualitats.
• Conclusió: No sabem realment què és la matèria, ni tan sols sabem si existeix tal cosa. Això porta a l'escepticisme.

Substància pensant, res cogitans o ànima

• Què sabem de l'ànima?
• Introspecció: Qui sóc Jo?
• El que trobem són diferents estats successius (ara tristesa, després avorriment, després alegria). Si prescindim dels estats successius, què queda?
• No ho sabem perquè no es tenen impressions directes ni constants ni invariables de la substància pensant, és a dir, de mi mateix (identitat).
• Conclusió: No sabem realment què és la res cogitans, ni tan sols podem estar segurs que existeixi tal cosa. Això porta a l'escepticisme.

Substància infinita (Déu)

• Què podem saber?
• Percebem fenòmens els quals són causats per uns altres fenòmens. D'això inferim (suposem) que hi ha d'haver una causa inicial (no un fenomen inicial perquè és una suposició, no un fet observable).
• No podem deduir l'existència de Déu a partir de les nostres percepcions.
• Existència de Déu indemostrable (agnosticisme).
• Conclusió: Escepticisme (Pirronisme), el nostre coneixement és limitat. No podem saber res amb seguretat de les 3 substàncies. La Metafísica és una il·lusió.

L'Ètica (moral)

El problema de la moralitat, que planteja Hume, és el seu origen: d'on es deriva, de la raó (raó = anàlisi/comprensió) o dels sentiments? Hume reconeix que la raó exerceix un paper important, ja que és la que pot analitzar les nostres accions i descobrir-ne les conseqüències beneficioses o no, per a la societat i l'individu. La simple anàlisi racional sempre ens deixa indiferents: no ens indueix a preferir una acció en lloc d'una altra, es necessita que es mostri un sentiment, per tal de donar preferència a allò útil per damunt de les tendències pernicioses. Aquest sentiment és una determinada sensibilitat davant de la felicitat de la humanitat i el repudi de la misèria.

Hume escriu una hipòtesi: la hipòtesi que manté que la moralitat es determina per mitjà dels sentiments i defineix la virtut com: qualsevol acció o qualitat mental que produeix a un espectador el sentiment d'aprovació o contrari. El sentiment del qual parla Hume és un sentiment universal, compartit per quasi tothom. La noció de moralitat està regida per aquest sentiment de ser aprovat per tothom. De manera que no és qualsevol sentiment, és un universal: el sentiment d'humanitat. L'ètica de Hume té una característica doble:

• És emotivista o sentimental.
• És una ètica utilitarista, el que desperta el sentiment d'aprovació davant d'una acció és el descobriment de la utilitat de l'acció considerada.