Les cròniques medievals catalanes

Les Cròniques

3.1 La narrativa medieval

Les cròniques neixen quan es comencen a escriure en llengua vulgar -en català, en aquest cas- les gestes, les epopeies i les croades que, fins llavors -finals del segle XIII-, havien estat redactades en llatí. Abans d'aquest moment només s'havien usat les llengües romàniques en les cançons de gesta, per mitjà de les quals es cantaven els esdeveniments que interessaven a la gent. El conjunt d'aquestes cançons conformen l'anomenada poesia èpica.

Característiques generals de les quatre grans cròniques

Les quatre grans cròniques catalanes, redactades entre finals del segle xll i el segle XIv, ofereixen una panoràmica de l'época de plenitud de la Catalunya medieval i de la seva expansió i consolidació. Es tracta de les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós.

Les cròniques historien fets contemporanis als narradors a la manera d'unes memories modernes. Per tant, són testimoni d'una època i la descriuen segons la versió subjectiva del narrador, tot i que de vegades hi incorporen elements de ficció. Per la varietat de registres i formes lingüístiques que contenen, les cròniques tenen un gran interès filològic.

La visió que mostren dels fets és força objectiva, i afavoreixen l'exaltació de l'heroisme i el patriotisme, alhora que representen models de conducta política i militar. Hi trobem un profund sentiment religiós, que es mostra com a fruit de la visió teocèntrica del món medieval, així com també la fe en la providència divina, coneguda com a providencialisme, que es manifesta en la identificació de la voluntat del rei amb la de Déu i en la creença que l'ajut diví és el millor remei davant l'adversitat.

El Llibre dels feits o Crònica de Jaume I

L'autor del Llibre dels feits és el rei Jaume I (1208-1276). La Crònica narra, de manera autobiogràfica i seguint un ordre cronològic, els fets que s'esdevenen des del naixement del rei fins a la seva mort. S'hi relaten les conquestes territorials de Mallorca, València i Múrcia, així com els problemes que va tenir amb la noblesa i la política de pactes amb Castella. L'obra té una intenció didàctica alhora que pretén justificar la política del monarca, tot plegat barrejat amb el sentiment religiós i el providencialisme. Però, tot i presentar-se com un heroi, també afegeix a les seves gestes fets íntims de la seva vida personal. L'estil és viu, senzill i expressiu, la qual cosa recalca la individualitat dels personatges. Encara que trobem elements realistes en la descripció dels estats d'ànim o de la salut del rei, hi predomina el medievalisme, que es mostra en l'actitud heroica dels personatges. Per tal com es tracta d'un relat autobiogràfic fa servir el 'nós' majestàtic, fórmula amb què el rei es refereix a ell mateix.

La Crònica de Bernat Desclot

Bernat Desclot, un funcionari de la cort, va escriure el 1288 el Llibre del rei En Pere e dels seus antecessors passats. Abraça els fets que succeeixen des de Ramon Berenguer IV (1113) fins a Pere II el Gran, però se centra sobretot en el regnat d'aquest últim, entre el 1276 i el 1285, amb la narració de la campanya del rei a Sicília. El narrador utilitza la tercera persona des d'un punt de vista extern als fets, amb informació abundant, la qual cosa dóna aparença d'objectivitat i impersonalitat; tot i això, es fa evident la intenció d'exaltar la figura del rei Pere II. El llenguatge és senzill, però amb un estil acurat i amb alguns trets formals administratius, ja que, a més de la seva experiència, Desclot va emprar els textos oficials com a fonts documentals. El medievalisme es mostra en la prosificació de cançons de gesta i en l'ús de trets llegendaris.

La Crònica de Ramon Muntaner

Ramon Muntaner (1265-1336) fou un cavaller que va participar en campanyes bèl·liques i que es mostra a ell mateix com a testimoni excepcional de les gestes dels reis del casal d'Aragó. Va començar a escriure la seva Crònica el 1325, amb l'objectiu de lloar les proeses i les virtuts dels reis del casal d'Aragó (Jaume I, Pere u Alfons II, Jaume II i Alfons III). A més del patriotisme i la fidelitat a la monarquia que mostren les descripcions dels reis, també hi és molt palès l'amor a la terra i l'amor a la llengua, el «bell catalanesc». Utilitza recursos literaris de la tradició novel·lesca europea, com a bon coneixedor que mostren les descripcions dels reis, també hi és molt palès l'amor a la terra de les obres de Chrétien de Troyes, el creador dels llibres de cavalleries; també hi té de lloar les proeses i les virtuts dels reis del casal d'Aragó (Jaume I, Pere II, Alfons II, Jaume II i Alfons III). A més del patriotisme i la fidelitat a la monarquia i l'amor a la llengua, el 'bell catalanesc'.

La Crònica de Pere el Cerimoniós

El rei Pere III, nascut el 1319, va rebre l'apel·latiu d'«el Cerimoniós». Com el seu rebesavi Jaume I, la Crònica del qual llegia sovint, va dirigir la redacció de la darrera gran crònica medieval que ens ha arribat, també narrada de manera autobiogràfica i fent ús del 'nós' majestàtic. S'hi expliquen els fets relatius al regnat del seu pare, Alfons el Benigne (1327-1336), i el seu propi regnat (1336-1387). El llibre relata la conquesta de Sicília, la seva lluita contra el rei de Mallorca, els problemes amb els nobles valencians i aragonesos i amb els genovesos, i la guerra contra els castellans. La Crònica exalça el poder absolut del rei enfront de la noblesa, i narra episodis que palesen la duresa i crueltat del seu govern. Pere el Cerimoniós, a més, va organitzar la Cancelleria Reial, fet que va afavorir la conservació de l'arxiu reial i la traducció d'obres literàries que van introduir l'Humanisme a la Corona catalanoaragonesa. El llenguatge de la Crònica és elegant, acurat i madur.