Les cròniques i la literatura del segle XIV i XV

Les cròniques

El Llibre dels fets o Crònica del rei Jaume I: va ser escrita o dictada pel rei, per això està escrita en primera persona. Se divideix en tres parts: infantesa i joventut del rei, conquestes de Mallorca, València i Múrcia i la vellesa del rei. Jaume I es presenta com un personatge heroic i de novel·la. L’estil es dictat als reportadors i la prosa es viva amb molts diàlegs.

La Crònica de Bernat Desclot: fa una descripció del regnats de Alfons I, Jaume I, Pere I i Pere II. La cònica té com a protagonista a Pere II. Dos episodis històrics ocupen bona part del text, les Vespres Sicilianes i la invasió de Catalunya. L’estil descriu de manera rigorosa la història. És un narrador que mai es posa com a testimoni.

La Crònica de Ramon Muntaner: Ramon Muntaner exercí diferents càrrecs en els exèrcits dels reis catalanes i participà com a soldat en moltes de les accions que explica en la seua obra. Pretenia deixar constància de les seues memòries personals i oferir ensenyaments útils per als monarques futurs. La Crònica relata des del naixement de Jaume I fins a la coronació d’ Alfons III el Benigne. L’autor manifesta una adhesió incondicional als monarques catalans i una gran habilitat en la narració de les escenes bèl·liques. L’estil destaca el llenguatge senzill i directe.

La Crònica de Pere el Cerimoniós: es tracta d’una narració autobiogràfica que abasta el període dels regnats del seu pare i d’ell mateix. L’element èpic i cavalleresc és substituït per una acció política més avançada. L’estil està redactada amb la prosa de la Cancelleria Reial.

Ramon Llull

Ramon Llull va ser filòsof, novel·lista, poeta, místic i missioner. (1232 – 1316), D’acord amb la seua fe cristiana, va tenir visions de Jesucrist. Aquestes visions li van canviar la vida que consagrà la missió de convertir infidels al cristianisme. Ramon Llull es lliurà únicament a complir aquest programa. Va aprendre àrab, llatí, ciències, filosofia..., va emprendre la redacció de llibres que contribuïren a fer realitat el seu pla. Entre els seus llibres destaca l’Ars, reelaborat contínuament i que sintetitza una de les seues idees: fe i raó poden conviure. Una vegada l’Ars fou enllestida, començà la tasca missionera de Ramon Llull. Visità ports del mediterrani, on es va encontrar amb savis musulmans i també exposà davant de papes i prínceps els seus plans missioners. L’Ars és un sistema filosòfic que té per objecte accedir a la veritat a través de l’argumentació filosòfica racional. En la seua obra tracta temes de filosofia, dret, medicina y retòrica en tres idiomes: català, llatí i àrab. Segons el gènere, la seua obra es clasifica en:

• Obra narrativa: ‘Blaquerna’ y ‘Llibre de les meravelles’
• Obra poètica: ‘Lo desconhort’ y ‘Lo cant de Ramon’
• Obra mística: ‘Llibre de amic e amat’
• Obra filosòfica: ‘Llibre del gentil e dels tres savis’ y ‘Llibre de l’ordre de cavalleria’

La competència comunicativa

La competència comunicativa és la capacitat d’una persona per a usar d’una manera eficaç i adequada una llengua en una determinada comunitat de parla. Cinc competències:

• Competència lingüística: capacitat per a produir enunciats en una llengua seguint les regles gramaticals adequades.
• Competència sociolingüística: fa referència a l’habilitat de produir i entendre adequadament expressions lingüístiques en diferents contextos d’ús.
• Competència discursiva o textual: remet a la capacitat de triar el tipus de text més adequat segons la intenció i la situació comunicativa, així com a l’habilitat d’interpretar-los.
• Competència estratègica: té a veure amb la recerca de l’efectivitat en la comunicació mitjançant l’ús de recursos verbals i no verbals.
• Competència enciclopèdica: és la capacitat per a utilitzar una determinada llengua relacionant l’activitat lingüística comunicativa amb uns determinats coneixements propis d’una comunitat de parla.

Les propietats textuals:

El text es la unitat més gran de la llengua que fem servir per a comunicar-nos, i té sentit en un determinat context. Hi ha dos tipus:

• Context extralingüístic: format pels elements no lingüístics que incideixen en la producció i interpretació del text.
• Context lingüístic o cotext: el constitueixen els segments no lingüístics que acompanyen un fragment textual i en determinen la interpretació.

Un text es considera adequat quan encaixa en la situació de comunicació en què es produeix. L’adequació es la propietat textual que explica les relacions entre el text i el context extralingüístic en què es produeix. Aspectes per a que un text siga adequat:

• Els elements de la comunicació: receptor, canal o lloc de l’acte comunicatiu determina el text.
• L’àmbit d’ús: els àmbits d’ús públics requereixen unes característiques textuals més formals que els privats.
• La variació lingüística: segons la procedència de l’emissor, la varietat geogràfica que usarà serà una o una altra. Amés depenent de la situació comunicativa, optarà per un registre col·loquial, estàndard o especialitzat.
• La finalitat comunicativa: en qualsevol text, l’emissor té una finalitat determinada.
• La modalitat textual: la finalitat de l’emissor determina el tipus de text que empra.

La coherència: és la propietat textual encarregada de donar significat al text mitjançant l’elecció del tema de què es parla, la selecció d’informació que s’hi aporta i l’organització d’aquesta informació en una estructura determinada. Per a determinar si un text es coherent, els aspectes que s’analitzen son:

• Tema: és la idea principal del text, la qual s’enuncia per mitjà d’un grup nominal.
• Resum: constitueix una síntesi del text i n’inclou les idees principals.
• L’estructura: és la manera d’organitzar en diferents parts la informació d’un text.
• La progressió temàtica: és la manera com s’articula la informació nova que apareix en el text amb la informació que ja hi ha aparegut.

La cohesió és la propietat textual que s’ocupa d’organitzar i enllaçar les parts d’un text mitjançant mecanismes sintàctics i lèxics. Els diversos mecanismes que garanteixen la cohesió són:

• Recursos de cohesió gramatical: s’inclouen els connectora, la correlació entre els temps verbals, els signes de puntuació i els mecanismes de referència. Hi ha dos mecanismes de referencia: la dixi, que fa referència a la relació entre el text i el context extralingüístic i l’anàfora, que relaciona el text i el context lingüístic.
• Recursos de cohesió lèxica: en formen part la sinonímia o l’antonímia i l’ús de paraules del mateix camp semàntic.
• Marques que indiquen la presència o l’absència de l’emissor: si l’emissor està present es diu que el text està modalitzat i en cas contrari, és un text impersonalitzat.

La llengua durant el segle XIV

En els segles XII, XIII i XIV té lloc la gran expansió territorial de la Corona d’Aragó i es desenvolupa el procés de repoblació del territoris conquerits. A partir del primers textos escrits, es consolida una norma que fa arribar al català al seu apogeu.

La Cancelleria Reial fou una institució administrativa creada a mitjan del segle XIII i contribuí al sentiment unitari. Exercí un paper cabdal en el desenvolupament de la llengua catalana per les raons següents:

• Focus de renovació cultural: incorpora les noves tendències humanistes juntament amb les de la tradició eclesiàstica en llatí.
• Crea un model de llengua, una koiné: es caracteritzava per seguir unes pautes lingüístiques unificadores , que serví de model per a la resta dels usos cultes i per això for imitada pels escriptors de l’època.

Els usos literaris: al segle XIV es produeixen tres fets que determinen la producció literària posterior :

• Abandonament progressiu de l’occità i del llatí
• Accés del català als àmbits formals.
• Extensió del model literari.

La llengua durant el segle XV

La unificació promoguda per la Cancelleria Reial fou un dels factors que possibilità que el segle XV es considere com el període de màxima esplendor. Altres factor són:

• L’aparició d’estudis de correcció idiomàtica i lexicogràfics
• L’extensió de l’ús del català en tots els àmbits.
• La producció literaria

Al segle XV, el centre de la corona d’Aragó es trasllada de Barcelona a València. Diversos fets propicien una davallada demogràfica a Barcelona. D’aquesta manera, València es converteix en el punt neuràlgic per al desenvolupament comercial, econòmic i cultural del Mediterrani occidental.

Amb la mort de Martí l’Humà, rei de la Corona d’Aragó sense descendència, aquesta esplendor comença a trontollar. El 1412, reunits a Casp els representants d’Aragó, València i Catalunya es planteja l’elecció com a successor de la Corona d’Aragó entre Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell. El conegut com a compromís de Casp, en què valencians i aragonesos es decantaren cal al d’Antequera, posa fi a la dinastia reial catalana. Aquest succés fa que el castellà s’introduisca per primera vegada, per tant, s’inicia el procés de substitució lingüística.

Els fets polítics i socials que tingueren lloc en el segle XV fomentaren una situació de plurilingüisme en alguns àmbits d’ús:

• L’aragonès: fins al segle XV la Cancelleria Reial havia reservat l’aragonès per als administratius d’Aragó.
• L’italià: Alfons el Magnànim va establir la cort a Sardenya i posteriorment a Nàpols. Per això, els funcionaris estigueren influïts pels escriptors italians.
• El castellà: el fet que el monarca fora castellà condiciona que l’aristocracia l’adoptara també com a llengua de cultural.

La literatura doctrinal y d’idees

A partir del segle XIV, el creixement de les ciutats comporta l’aparició d’una burgesia incipient, acompanyada de les primeres manifestacions d’una nova ideologia, l’humanisme. Dos ordes religiosos, els franciscans i els dominics, que tractaran de vetlar per la fe i la moralitat de la societat.

L’existència de literatura misògina mostra que tampoc va ser fàcil la convivència entre els homes i les dones.

Un context en el qual era natural que s’accentuara el sentiment de pecat i culpa entre la població més senzilla, el qual es va traduir en dues reaccions contradictòries: el moralisme i la sàtira i l’humor.

Francesc Eiximenis

Francesc Eiximenis (1330-1409) va nàixer a Girona, però es va establir a València en 1383, on va viure fins morir. El seu objectiu era divulgar, especialment entre les classes burgeses, els principis filosòfics i doctrinals del cristianisme i les normes de conducta que ha de seguir un bon creient.

L’obra de Francesc Eiximenis és una de les més extenses de la nostra literatura. Cal destacar les obres següents:

• Llibre de les dones: és un manual d’educació de les dones
• Llibre dels àngels: és un estudi de la naturalesa dels àngels
• Vita Christi: és una biografia de Jesucrist que reflecteix la mística franciscana i que combina materials de tradició popular amb d’altres de més erudits.

Però la seua obra més representativa es Lo Crestià, en la qual pretenia presentar els fonaments del cristianisme en tretze llibre però només va escriure quatre que son el primer, el segon, el terç i el dotzè.

Vicent Ferrer

Vicent Ferrer (València, 1350 – Bretanya, 1419) va obtenir el grau de mestre en Teologia. Va desenvolupar un paper molt rellevant en el Cisma d’Occident i també en el compromís de Casp (1412), en què va afavorir els interessos de la dinastia castellana dels Trastàmara en la seua disputa per la Corona d’Aragó.

La fama de Vicent Ferrer com a predicador va traspassar fronteres. Allà on anava a predicar es congregaven multituds de persones. El seu propòsit era remoure la consciencia dels pecadors amenaçant-los amb les penes de l’infern i comminant-los a seguir una vida cristiana si volien salvar l’ànima.

L’èxit s’explica per la habilitat dels recursos que emprava: tècniques teatrals, recursos retòrics y materials literaris.

ANSELM TURMEDA

Anselm Turmeda (1355-1423) va ingressar en l’ordre dels franciscans i va rebre formació universitària. Es traslladà a Tunis, on es va fer musulmà i es canvià el nom per Abdal·là Al·Tarjuman. Va escriure la seua obra en català i àrab.

La seua obra és profundament medieval però la ironia i l’escepticisme li donen modernisme. Algunes obres son:

-La disputa de l’Ase: és una parodia en prosa

-Llibre de bons amonestaments: és un conjunt de consells pràctics per a la escrits en vers.

-Cobles a la divisió del regne de Mallorques: historia d’intenció política escrita en vers.

-La Tuhfa: tractat de refutació del cristianisme.

ISABEL DE VILLENA

Isabel de Villena (1430-1490) de jove va ingressar al convent de les clarisses de València on va viure tota la vida. Només es coneix una obra d’ella, la Vita Christi, escrita per a la instrucció de les monges del seu convent. Algunes característiques de l’obra son: personatges femenins, llenguatge senzill, recursos expressius, dramatisme i solemnitat.

L’HUMANISME

Durant el segle XIV apareix a Itàlia l’humanisme, un moviment literari que