Crítica de Nietzsche a la Metafísica, Moral i Ciència

Crítica de la moral

La moral com a contranaturalesa

Nietzsche es refereix a la moral com a contranaturalesa, és a dir, s'oposa a la vida i estableix lleis contra els instints vitals. La crítica de la moral platònica i cristiana indica que aquesta moral contranatural es dirigeix contra els instints de la vida. La base filosòfica d'aquesta moral és el platonisme, que va acabar transformant-se en la metafísica cristiana.

Nietzsche critica durament el que anomena el "complot del cristianisme": "la vida acaba on comença el regne de Déu". La moral, com a judici valoratiu sobre la vida, no és sinó un símptoma de decadència, de nihilisme; un judici negatiu, antitètic a la vida. Paradoxalment, aquest judici es justifica en Déu i no en l'home.

La moral contranatural té un primer objectiu: demostrar la voluntat lliure de l'ésser humà. El plantejament moralista del cristianisme, amb el concepte d'ordre moral, continua infectant la innocència de l'esdevenir a través del "càstig" i de la "culpa". Per pecar i ser culpables, hem de ser lliures.

Es critica la idea d'un ordre moral del món que serveixi per dirigir la història de l'ésser humà. Aquest té ordres, fins i lleis, però són propis, immanents, parcials i humans. Una guia absoluta, com proposa la moral tradicional, només és possible si imaginem algú fora del món, fora de la vida. Aquesta idea és la imatge desmillorada de la moral cristiana, ressentida amb la vida, obligada a buscar justificacions exteriors.

Si Déu ha estat la gran objecció contra la vida, negar Déu "redimeix" el món. L'ésser humà no necessita Déu per ser conscient de la llibertat humana, perquè el món no té cap llei transcendent que l'obligui.

Nietzsche, crític de la moral antinatural, identificada amb la moral tradicional, era anomenat "immoralista". La seva moral exalta la vida en el seu desenvolupament complet, en la seva creativitat i destrucció naturals, en l'originari esdevenir de l'ésser.

Crítica de la metafísica

La crítica ontològica de la metafísica

La metafísica tradicional es fonamenta en un error: la creença en l'antitesi dels valors. Els filòsofs dogmàtics creuen que les coses de valor suprem provenen directament de Déu, de "l'altre món". Per justificar valoracions, inventen un món diferent amb categories contraposades.

L'ontologia tradicional és estàtica, considera l'ésser com quelcom fix, immutable. Aquest ésser no es deixa veure en aquest món, on tot és aparença i falsedat dels sentits, sinó que té el seu propi món. El que l'home coneix de l'ésser és mera aparença. Com que el nostre món és irreal, hem de buscar la veritat en "l'altre".

Aquesta separació entre ésser real i aparent és un judici negatiu sobre la vida, donant més importància al món de les idees (real) que al món dels sentits (irreal). En realitat, no hi ha dos mons, sinó l'esdevenir constant de l'ésser, la creació i destrucció de l'únic món existent.

L'ontologia està relacionada amb la moralitat. Nietzsche relaciona la divisió del món en real i aparent, pròpia del platonisme, amb la moral contranatural del cristianisme, que veu en els sentits una causa de perdició.

Tesis sobre la falsa concepció tradicional de l'ésser:

1. Les raons per les quals aquest món ha estat qualificat d'aparent fonamenten la seva realitat. Una altra realitat és indemostrable. Nietzsche es refereix a les categories a través de les quals la raó humana creu que aprehèn l'ésser (unitat, identitat, causalitat, finalitat...). La tradició metafísica considera vertaders els principis i conceptes de la raó, sense adonar-se que serveixen a la necessitat humana de sobreviure en un món en esdevenir. Necessitem les categories de la raó per viure amb seguretat i calma.
2. Els signes distintius de "l'ésser verdader" són els signes del no-ésser. El món vertader es construeix en oposició al món aparent, dels sentits. Aquesta contraposició és una "il·lusió opticomoral": una ontologia basada en la creença que l'esdevenir és un error dels sentits. Les categories més fonamentals es conceben a costa del no-ésser.
3. Inventar faules sobre un altre món no té sentit, llevat que domini un instint de recel envers la vida. El problema de fons és el nihilisme. Inventar un altre món millor que el que coneixem és propi d'una actitud de ressentiment envers la vida. El nihilisme comença amb el recel cap a la vida: es dubta del valor de la vida i s'inventa un altre món.
4. Dividir el món en real i aparent és símptoma de vida decadent. Tant el cristianisme com el kantisme són símptomes d'una voluntat de poder negativa. La necessitat de racionalitzar l'esdevenir ens obliga a inventar ficcions lògiques i models de coneixement per a l'estabilitat davant del caos. Les categories o conceptes amb els quals comprenem el món són ficcions convencionals amb fins de designació, no d'aclariment.

La crítica epistemològica de la metafísica

Nietzsche no critica la raó des de fora, sinó que explica la gènesi de les categories que obstaculitzen la interpretació de la realitat com a esdevenir.

Realitat i concepte

Tota paraula esdevé concepte quan deixa de servir per a la vivència original. El concepte pretén significar una multiplicitat de realitats individuals que mai són idèntiques. La veritat és un conjunt de generalitzacions, il·lusions imposades pel costum. El procés de formació del concepte va des de la sensació fins al producte. Es passa de la sensació a la imatge mitjançant metàfores, i de la imatge al concepte a través de la fixació d'una metàfora o conjunt de metàfores. Aquesta acció racional, produïda per l'abstracció humana, posa en dubte que els conceptes aprenguin la realitat vertadera de l'ésser: l'esdevenir. Entre el subjecte i l'objecte no hi ha correspondències lògiques, només un comportament estètic efímer i creatiu.

Realitat i llenguatge

Nietzsche creu que hi ha un centre comú que predisposa a un esquema filosòfic bàsic: la filosofia de la gramàtica, el domini inconscient exercit per funcions gramaticals idèntiques. No identifica pensament amb llenguatge, les funcions gramaticals apunten a alguna cosa fora del llenguatge i del pensament: les coses, el món. La teoria filosòfica reflexiona sobre la solució formal entre cada filosofia i el seu esquema lingüístic. Sembla que cada sistema està condicionat per la seva gramàtica, però Nietzsche dubta d'aquesta formalització a priori del llenguatge i es pregunta si estarem enganyats pel llenguatge.

Crítica de les ciències positives

Nietzsche critica la ciència positiva per la seva matematització d'allò real, que només estableix una relació quantitativa, no un coneixement de les coses. Critica els mecanicistes i positivistes, dient que la seva metodologia es basa en el nombre, en la quantitat. La determinació quantitativa anul·la les diferències qualitatives, tendint a la igualació. Voler reduir les qualitats a quantitats és un error. Apreciar una peça musical segons el seu pes o quantitat és absurd. El mateix passa amb la relació entre l'esdevenir i el model matemàtic.

Una llei natural no és quelcom que coneixem en si, sinó els seus efectes, la seva relació amb altres lleis, que són sumes de relacions. Són incomprensibles en la seva essència, només coneixem el que hi aportem: temps, espai, relacions de successió i nombres. L'admirable de les lleis naturals, la seva rigidesa matemàtica i la inviolabilitat de les representacions d'espai i temps, són produïdes per l'ésser humà.

Nietzsche no ataca la ciència, sinó el mecanisme i positivisme, que s'inspiren en la lògica reductora de les diferències, en l'ontologia que tracta l'esdevenir com a aparença.

El nihilisme i les seves formes

1. El nihilisme és un moviment històric de la cultura occidental, no una doctrina. És l'essència del destí dels pobles occidentals. Reflexiona sobre la història de la veritat suprasensible i la seva relació amb l'home. "Déu ha mort" significa que, en perdre el món suprasensible la seva funció ordenadora, hem perdut el sentit de la vida. Pensar el nihilisme és repensar la metafísica com a estructura fonamental de l'existent.
2. El nihilisme té dues cares: una negativa, com a essència de la tradició platonicocristiana, i una positiva, com a reconeixement de les condicions que han portat al nihilisme, il·luminant els intents per escapar-ne. Nietzsche va patir el nihilisme com a europeu del segle XIX. El seu pensament reflecteix tres moments:
   1. Destrucció dels valors vigents: dubte, desorientació, pèrdua de sentit.
   2. Afirmació del procés nihilista com a conseqüència del pensament platonicocristià: reflexió, distanciament.
   3. Punt d'inflexió cap a una nova perspectiva de l'ésser i l'home: nova valoració de la vida, esperança. Aquest aspecte es recorre a través de la "voluntat de poder".
   El nihilisme obre les portes a una nova ontologia i antropologia.
3. Ha mort el Déu dels metafísics, el Déu monoteista. El monoteisme de la raó obliga a descartar altres "déus". El nihilisme implica l'opció per una única direcció de consciència, creient en un sentit superior. Els altres déus són els del politeisme: multiplicitat de déus contradictoris en lluita eterna. Per a Nietzsche, "allò diví" no és l'existència d'un Déu, sinó de déus. La pluralitat de perspectives és condició de llibertat. Ha mort el Déu monoteista, el Déu moral de les contraposicions metafísiques. "Déu ha mort" revela les dues cares del nihilisme: mor el Déu-u-totpoderós, però reneixen els déus múltiples-finits, a través dels quals Nietzsche intenta superar el nihilisme.

La voluntat de poder

La realitat és mòbil, dinàmica, canviant: és perspectiva. La realitat vital també és esdevenir i perspectiva. La vida interpreta, selecciona i interpreta l'aspecte amb què s'enfronta a la realitat. No hi ha comprensió fixa, la realitat és esdevenir i l'intel·lecte humà utilitza les seves formes de comprensió. Hi ha correlació entre realitat i vida, entre ésser i la seva interpretació.

Interpretació de la realitat

La realitat humana és múltiple, amb impulsos i instints en constant lluita, cadascun amb la seva perspectiva. Aquesta multiplicitat esdevé aparença quan una perspectiva s'estableix com a única, menyspreant les altres. L'ésser està en procés infinit, sense fi. L'esdevenir és moviment permanent i resultat d'un procés etern. La realitat de l'ésser és canvi qualitatiu. L'ontologia dinàmica combat l'estàtica, que considerava l'esdevenir com a aparença.

Nietzsche oposa a la metafísica dogmàtica la pluralitat de l'ésser, les perspectives amb què l'home coneix el món. Aquestes coincideixen amb les necessitats humanes. Considerar l'ésser com a esdevenir fa absurda la pretensió de retallar aquestes necessitats.

La nova idea de veritat

La qüestió no és si un judici és vertader, sinó si afavoreix la vida. La lògica iguala, estabilitza i dóna una visió de conjunt. L'ésser determinat per la lògica és una aparença necessària per als éssers vius, útil per afirmar-se en el canvi. La veritat és la consolidació d'una perspectiva, una aparença imposada pel costum, un error. La veritat és l'error sense el qual una espècie no podria viure. És la "voluntat d'aparença", que coneix la realitat de l'ésser: l'esdevenir, i sap que la raó no el pot comprendre.

La nova idea del llenguatge

Si les categories i conceptes no ens apropen a l'esdevenir, com parlar de l'ésser? Contra la petrificació de l'esdevenir en una categoria immutable, s'exalta la imaginació metafòrica. La metàfora és una perspectiva que integra diversitats. La "metaforicitat metafísica" evita el dogmatisme platònic, la metàfora està oberta al món. La metàfora és una pantalla que filtra els fets. Utilitzar un model i confondre'l amb la cosa representada és propi del filòsof dogmàtic. Nietzsche diferencia el metafísic dogmàtic que confon el concepte amb l'ésser, del metafísic conscient de l'arbitrarietat de la seva classificació. El primer es basa en el concepte, el segon en la metàfora. Unicitat i pluralitat són les seves actituds. L'exaltació de la metàfora es deu a la inexistència de relació causal entre objecte i subjecte. L'única relació metafísica possible és l'artística, la creativitat humana. El llenguatge sobre la realitat no pot ser el de la religió, que són ficcions de la raó.

Ateisme. La transvaloració dels valors

El pluralisme expressa l'ateisme radical. L'ésser com a voluntat de poder crea nous valors (Déu ha mort). Són possibles nous valors, s'ha redescobert la pluralitat de sentits de l'ésser. És un esdevenir creatiu, una victòria de l'afirmació de la vida terrenal, múltiple i en moviment. La transvaloració dels valors és possible després de superar el nihilisme. La voluntat de poder afirma la vida total, en el seu aspecte constructiu. El nihilisme considerava l'esdevenir com a quelcom erroni que havia de ser jutjat per l'u. La transvaloració exalta la multiplicitat i l'esdevenir, que esdevenen objecte d'afirmació de la vida. L'alegria és el mòbil principal de la filosofia.

La idea de superhome

La nova meditació, produïda per la voluntat de poder, exalta la creativitat humana. Aquesta afirmació és eterna, la voluntat de poder assoleix el grau més alt en l'etern retorn: estimar la vida per desitjar tornar-la a viure. L'home és un pont cap al superhome, amb noves virtuts i valors. La "gran política" prepara la seva vinguda. La moral de l'home superior es revolta contra la degradació de la humanitat. No creu en la igualtat, que porta a una moral gregària. La vida és un experiment. Déu ha mort, l'home és possibilitat oberta al superhome. L'home superior se'n riu dels valors del món suprasensible, sap que ell els ha creat i que l'únic obligatori és la vida.