Crítica de Hume a la Metafísica i l'Emotivisme Moral

Crítica de Hume a la Metafísica

4. La crítica a la metafísica

Bona part de l'obra de Hume planteja fins a quin punt el coneixement que tenim de les qüestions de fet és fonamentat i quin és el seu abast o, dit d'una altra manera, quins en són els límits.

Tres conceptes són cabdals en la fonamentació del coneixement: definició general, substància i causalitat.

4.1. La crítica de les definicions generals

Hume defensa que, en sentit estricte, no tenim coneixement de les definicions generals, sinó que la ment s'acostuma a associar a una sola paraula objectes que en algun aspecte són prou semblants per satisfer indistintament una necessitat donada. Malgrat que en la pràctica aquesta aproximació n'hi ha prou, Hume ens recorda la possibilitat d'error que tenen totes les generalitzacions. Quan fem afirmacions sobre una suposada idea general, estem afirmant més del que sabem. Si l'única font del coneixement ha de ser l'experiència, aquesta pot comportar la possibilitat d'error.

4.2. La crítica de la idea de substància

Hume critica la idea de substància, és a dir, del substrat en què consisteix cada cosa i sobre el qual es van produint els canvis que l'afecten.

Tenim impressions de les qualitats de les coses, però no de les coses en si mateixes. L'experiència ens ofereix un conjunt de qualitats. Algunes d'elles apareixen simultàniament durant un cert temps, i això acostuma la nostra ment a imaginar una unió necessària entre aquestes qualitats i a evocar-les juntes amb un sol nom. La substància no és res més que un nom amb el qual la nostra ment fa present un feix de qualitats que apareixen unides.

També la substància pensant

Hume aplica el seu principi de correspondència a la idea del jo.

Descartes tenia clar que, si hi ha idees, hi ha un jo pensant. Hume vol arribar fins al final: com tota substància, la substància pensant no és més que una col·lecció d'impressions. Ningú no veu el seu jo quan mira dins seu, tan sols percep un flux d'idees. Percebem representacions mentals, però no la ment en què suposadament es donen.

4.3. La crítica de la idea de causalitat

A diferència de Locke o de Berkeley, que intentaven explicar les regularitats que trobem en l'aparició de les idees a partir de les regularitats del món físic o de la voluntat de Déu, Hume intenta explicar les regularitats des de les pròpies idees. La seva proposta consisteix en una mena de model mecànic en què les idees exerceixen entre si forces d'atracció i de repulsió. Semblança, contigüitat i causalitat són, per al pensador, les lleis d'associació que permeten explicar el flux d'idees en la ment.

Hume se centra en l'anàlisi de la causalitat. Considera fonamental la relació de causa-efecte, perquè amb ella tractem d'establir una cadena que enllaci les idees actuals amb experiències prèvies o amb experiències futures.

El criteri de Hume: només són significatives les idees per a les quals podem trobar un origen en les impressions. Cal cercar quines impressions van associades a la idea de causalitat. Segons Hume, quan analitzem un cas qualsevol de relació causa-efecte entre dos objectes o fenòmens, sempre percebem les mateixes impressions:

1. La contigüitat en l'espai de la causa i l'efecte
2. La prioritat en el temps de la causa sobre l'efecte
3. La successió constant de causa i efecte, de tal manera que donada la causa sempre se'n segueix l'efecte.

Conjunció no equival a connexió

Hume és rigorós en la seva anàlisi. Una cosa és la conjunció constant de fets i una altra la connexió necessària entre ells. De la primera en tenim experiència, la segona només la presuposem. Si la connexió entre causa i efecte fos perceptible, n'hi hauria prou amb l'anàlisi d'un sol cas per afirmar la relació causal. La realitat és que, en observar una sola vegada dos fets que s'esdevenen conjuntament, no som capaços de dir si un és resultat de l'altre o si la conjunció s'ha produït de manera fortuïta. Allò que l'experiència no ens mostra en un fet no ens ho pot mostrar en la repetició del fet.

La causalitat, una creença basada en el costum

L'aplicació rigorosa del principi de correspondència ens obliga a acceptar que el nostre coneixement de les relacions causals no té garanties. La raó no pot extreure de l'experiència la necessitat d'aquesta connexió.

De la repetició de fets percebuts conjuntament sorgeix la unió necessària en la imaginació. És la força del costum, i no cap principi racional, allò que porta a establir relacions causals.

5.4. De la certesa a la creença

La conjunció constant d'esdeveniments en la ment provoca la creença que hi ha una connexió necessària. Aquesta connexió no ens és realment coneguda, no és una idea, sinó que és un pur hàbit que ens fa tenir una creença en la inevitabilitat de la successió.

Les anàlisis de Hume ens plantegen molts dubtes. Si no podem conèixer les relacions causals, ben poca cosa podem afirmar amb certesa sobre qüestions de fet.

Una filosofia que porta a l'escepticisme

La crítica de les nocions de definició general, de substància i de causalitat, basada en el pressupòsit de la correspondència entre impressions i idees, condueix a una posició escèptica. Per a Hume, el fet que no tinguem certeses metafísiques no impedeix que puguem tenir certeses morals, és a dir, conviccions probables basades en l'experiència.

Hume soscava els fonaments de la metafísica i adopta un fenomenalisme escèptic que només ens autoritza a afirmar els fenòmens que ens mostra l'experiència.

6. L'emotivisme moral

6.1. Una moral basada en el sentiment

Els pensadors més destacats basen les seves teories morals en els seus propis coneixements. Hume col·loca la moralitat fora dels límits de la raó. La raó s'ocupa de descriure fets i d'esbrinar la veritat o la falsedat de les proposicions. La moralitat, en canvi, és responsable de l'aprovació o la desaprobació de les accions. La raó descriu, i la valoració moral no afegeix cap nova descripció al fet sinó que expressa allò que el fet ens fa sentir.

L'aprovació i la desaprobació morals no són fets sinó sentiments que els fets desvetllen en nosaltres en la mesura en què els associem a allò que ens resulta agradable o desagradable. El sentiment és, per a Hume, el fonament de la moral, i la utilitat n'és el fi.

L'ètica de Hume pot ser qualificada d'emotivista. Segons Hume, l'única funció possible de la raó és descriure relacions d'idees o qüestions de fet.