La crítica del centralisme i el naixement del catalanisme polític

La crítica del centralisme

La crítica del centralisme: Els moviments populars (bullangues) que es van produir entre 1835 i 1843 van palesar aquest descontentament i van ser una primera mostra d'oposició al centralisme. Així, tant en la insurrecció de Barcelona del 1842 com en la de La Jamància del 1843, es van formular projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular. En la Dècada Moderada (1844-1854) va augmentar el centralisme, amb una política d'ordre públic molt dura que va comportar la declaració de l'Estat de guerra a Catalunya en diverses ocasions. Homes com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització de l'Estat.

El federalisme

El federalisme: Des de la dècada del 1840, en un context de lluites polítiques i socials, el federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme, amb Abdó Terradas com a primer referent. Al 1868, amb l'aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, les idees federals van experimentar una expansió política important. Francesc Pi i Margall, el principal teòric del federalisme, defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península. El 1869, un grup de federals catalans, entre els quals hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, juntament amb representants dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó (Balears, València i Aragó), van signar el Pacte Federal de Tortosa. Aquest pacte tenia com a objectiu impulsar un Estat federal espanyol que tingués en compte els orígens de la Corona d'Aragó i el concepte de la sobirania popular. La caracterització de com havia de ser un Estat federal es va concretar durant la proclamació de la Primera República i es va fer efectiva amb el projecte de Constitució del 1873. Però el federalisme va perdre influència republicana. En el nou context de la Restauració, el federalisme va replantejar-se la relació entre els diferents territoris que havien de constituir l'Estat federal. Josep M Vallès i Ribot, principal referent del federalisme a Catalunya atès que Pi i Margall residia a Madrid, va proposar la redacció d'un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola (1883).

Valentí Almirall i el Centre Català

Valentí Almirall i el Centre Català: Valentí Almirall va ser una figura cabdal en la definició del catalanisme polític, del qual ha estat considerat un dels principals impulsors. Es va decidir impulsar una acció política específicament catalana, el que el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista (1880), que pretenia aplegar tendències diverses, des del federalisme republicà fins al corrent que al voltant del 1870 havia fundat la primera associació catalanista, La Jove Catalunya, al voltant de la publicació La Renaixensa. La idea de necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural que fins llavors havia predominat i que passés a ocupar-se dels interessos materials del país va ser el centre del congrés catalanista, en el qual es va acordar la formació d'un partit, el Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat. El Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista 1883, en el qual es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics catalans.

El Memorial de Greuges

El Memorial de Greuges: El 1885, el Centre Català va convocar un míting a la Llotja de Barcelona en què van participar organitzacions econòmiques de la burgesia, destacades institucions culturals i altres entitats catalanistes. Per tal d'assolir més projecció pública, es va redactar un document, el Memorial de Greuges, que va ser presentat a Alfons XII i que va constituir el primer manifest polític unitari del catalanisme. El 1886, a partir d'aquestes experiències i de l'específica reflexió doctrinal, Almirall va publicar Lo catalanisme, on establia les bases ideològiques d'un catalanisme progressista. Explica la seva concepció del particularisme català, que havia de ser el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d'Espanya. Per això calia impulsar una forta tasca d'agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista amb capacitat per intervenir en les eleccions.

El fracàs del projecte d'Almirall

El fracàs del projecte d'Almirall: Finalment, la forta oposició d'Almirall a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, en gran part promoguda per l'alcalde liberal Rius i Taulet, va contribuir al seu aïllament i al distanciament de la burgesia, que pretenia desvincular-se de la política dinàstica. Poc després, el Centre Català va desaparèixer juntament amb la influència d'Almirall dins el moviment catalanista.

La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Regent

La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Regent: Les discrepàncies dins el Centre Català havien portat a una escissió i a la formació de la Lliga de Catalunya (1887). La nova organització tenia un caràcter més conservador que el projecte d'Almirall, amb la qual cosa va sintonitzar millor amb una burgesia cada cop més descontenta amb la política dinàstica. El nou grup va fer seves les reivindicacions de l'oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil català, el proteccionisme i l'execució d'una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent (1888), adreçat a Maria Cristina, en el qual demanava autonomia per a Catalunya. L'any següent, la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del dret català i contra el projecte de reforma del Codi Civil que s'estava discutint a les corts de Madrid.