La Crisi de la Restauració a Espanya (1898-1923)

La Crisi de la Restauració a Espanya (1898-1923)

El Desastre del 98 i el Regeneracionisme

La pèrdua de les colònies espanyoles el 1898, un fet que va tenir paral·lelismes en altres països llatins, va ser viscuda per la societat espanyola com una catàstrofe, d'aquí el terme "desastre". La fi de l'imperi colonial espanyol no va significar una catàstrofe nacional: la monarquia va continuar, la hisenda es va anar reequilibrant després de les despeses de la guerra colonial, i els partits dinàstics van continuar l'alternança en el poder.

El trauma de 1898 va iniciar una crisi progressiva caracteritzada per la inestabilitat política, amb 32 canvis de presidència entre 1901 i 1923. El sistema de la Restauració va trobar l'oposició política i ideològica del moviment obrer, que va construir la Generació del 98. Es va estendre la ideologia del Regeneracionisme (moviment polític de caràcter nacionalista i reformista, que es va desenvolupar a Espanya a partir de 1898, per la insatisfacció amb el sistema social, i que defensava que la regeneració del país s'havia de basar en la moralització de la gestió pública, en la reforma de l'Estat, en l'impuls de l'ensenyament públic i en l'oblit de les glòries del passat).

Joaquín Costa va parlar de "revolució des de dalt". Quan va morir, el moviment regeneracionista va desaparèixer a Espanya. L'únic intent va ser el govern conservador de Francisco Silvela (1899). La reina li va confiar el govern, i durant dos anys va intentar millorar les condicions dels treballadors, reduir la despesa pública i imposar un sistema tributari més equitatiu. Es va oposar a qualsevol tipus d'autonomia a Catalunya. Els impostos van gravar més les classes baixes i mitjanes que no pas les grans fortunes. Després de diverses crisis, va dimitir el 1901.

Camilo García de Polavieja va proposar una política regeneracionista i va publicar un manifest el 1898 que intentava atreure la cooperació catalana amb l'oferiment d'una descentralització administrativa, fet pel qual un sector de la burgesia catalana va formar la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja.

Problemes de la Restauració:

• Retard econòmic i cultural.
• Règim polític corrupte i artificial.
• Exèrcit ferit per la derrota de Cuba.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

Entre 1908 i 1911, un equip dirigit per Enric Prat de la Riba volia crear un organisme comú per a les quatre diputacions de Catalunya. El Reial Decret de 1913 establia que totes les regions podien unificar les atribucions i recursos de les seves diputacions en un organisme comú. El 6 d'abril de 1914 va començar a funcionar la Mancomunitat, amb Prat de la Riba com a president, a qui va substituir Josep Puig i Cadafalch fins a la dictadura de Primo de Rivera.

La Mancomunitat era un organisme que recollia les atribucions, recursos i impostos de les quatre diputacions de Catalunya. Prat de la Riba i el seu equip van millorar Catalunya en molts aspectes: obres públiques, normalització lingüística del català, projectes culturals i educatius, entre d'altres.

El Noucentisme, l'ideologia de la Mancomunitat, era un moviment que volia construir una Catalunya ideal i perfecta. El seu principal ideòleg va ser Eugeni d'Ors.

La Diputació Provincial era una institució creada arran de la divisió provincial espanyola de 1833, amb competències econòmiques i administratives dins de la província.

En un discurs, Prat de la Riba manifesta la seva alegria perquè la Mancomunitat tindrà una representació de tot Catalunya. No tenen poder polític, però lluitaran per aconseguir-lo. Afirma que Catalunya és una nació, un fet natural, i que les nacions tenen dret a tenir un estat, un estat federal format per la resta de les nacions espanyoles.

Les Crisis del Sistema (1902-1923)

1a Crisi (1902-1907): La Llei de Jurisdiccions i la Solidaritat Catalana

El 1905, el setmanari català ¡Cu-Cut! va publicar un acudit antimilitarista. 300 oficials van fer justícia pel seu compte i van assaltar ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya, diari proper a la Lliga Regionalista (partit polític català creat el 1901 a Barcelona com a resultat de la fusió del Centre Nacional Català i la Unió Regionalista; el 1933 va adoptar el nom de Lliga Catalana).

L'estament militar va exigir al govern una Llei de Jurisdiccions, que establia que els delictes contra la pàtria i l'exèrcit passessin sota el control dels tribunals militars.

La Solidaritat Catalana va ser una coalició formada per totes les forces catalanistes, des dels carlins fins als republicans, vertebrada per la Lliga Regionalista.

Crisi del Pardo (1907-1912): La Setmana Tràgica

Antonio Maura va governar durant 33 mesos, en els quals va intentar resoldre alguns problemes. Va fer un gran esforç per promoure una llei d'administració local de caràcter descentralitzador. Va veure interrompuda la seva tasca de govern i l'aprovació de la llei d'administració local a causa de la crisi de la Setmana Tràgica de 1909.

Les derrotes de l'exèrcit espanyol prop de la frontera de Melilla van provocar la mobilització d'homes que havien fet el servei militar, la majoria amb família. La impopularitat de la guerra a Catalunya va provocar una vaga de protesta. Barcelona es va omplir de barricades i una multitud incontrolada va incendiar esglésies i edificis religiosos. El govern va enviar tropes des de València i Saragossa que van controlar la situació. La repressió va ser molt dura: van executar cinc persones, entre elles Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui van acusar sense proves de ser responsable de l'organització dels fets.

Conseqüències de la Setmana Tràgica:

• Trencament de la Solidaritat Catalana.
• Protestes generalitzades a Europa i a Espanya per la política repressiva de Maura.

El 1913, els liberals van fer una campanya contra Maura després de la Setmana Tràgica.

Govern de Canalejas (1910-1912)

José Canalejas va recuperar el consens polític. Seguint el programa regeneracionista, va aprovar un projecte sobre les mancomunitats provincials, va establir l'arbitratge de l'Estat en els conflictes socials i va modificar el servei militar amb la supressió de l'alliberament en metàl·lic. Va acordar amb França el repartiment de les zones d'influència al Marroc, tasca interrompuda el 1912 pel seu assassinat a mans d'un anarquista.

Crisi Múltiple de 1917

Es va iniciar un moviment militar reivindicatiu, fruit del descontentament que generava entre les guarnicions de la península el tracte de favor que rebien els oficials destinats al Marroc, que eren ascendits ràpidament per mèrits de guerra. Com a resposta a aquesta provocació militar, el govern va tancar les Corts.

El tancament de les Corts va provocar un altre moviment polític, protagonitzat per nuclis de diputats i liderat per la Lliga Regionalista.

Descomposició del Sistema (1918-1923)

Aquesta etapa es va caracteritzar per la fragmentació dels partits dinàstics i la inestabilitat governamental. Després de la crisi de 1917, les preocupacions i els debats per la reivindicació autonomista catalana van anar passant a un segon pla a mesura que l'agitació social, creixent a tot el país en general i a Barcelona en particular, va anar en augment.

L'agitació social no es va concretar només en l'increment del nombre de vagues i conflictes socials, sinó també en l'enfrontament armat i directe entre alguns sectors obrers, organitzats en el Sindicat Únic (forma d'organització sindical que suposava la substitució dels antics sindicats d'ofici, que agrupaven els treballadors d'un ofici, pels sindicats d'indústria, que aplegaven tots els treballadors d'un mateix ram de producció en l'àmbit local). Aquesta forma organitzativa va ser adoptada per la CNT el 1918.

El Sindicat Lliure estava format per grups de pistolers al servei de les associacions patronals.

Cabila era el nom donat a cadascuna de les organitzacions tribals dels beduïns i dels berbers, principalment a les dels habitants del Magrib, a la regió de l'Atles.