Crisi de la Restauració Borbònica (1902-1923)
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en catalán con un tamaño de 7,28 KB
La continuïtat del règim
El primer terç del segle XX va ser una etapa de forta inestabilitat política. El sistema polític de la Restauració es basava en l'existència de dos grans partits, el conservador i el liberal. La democràcia es veia condicionada per la continuïtat del caciquisme, sobretot en el medi rural, i per una alta abstenció, en les zones urbanes. La llei electoral de 1907 establia que, en un districte o circumscripció, no es presentaven més candidats que el nombre de llocs a cobrir, els candidats únics quedaven proclamats diputats. L'any 1902, just en fer 16 anys, Alfons XIII va ser proclamat major d'edat i va assumir totes les funcions com a rei tan bon punt va haver jurat la Constitució. El nou monarca va practicar una intromissió creixent en el joc polític. El resultat va ser la formació de governs molt inestables i l'augment de les divisions dins dels partits. Les divisions entre els partits conservador i liberal van afectar l'estabilitat política, que havia estat precisament una de les bases del sistema de la Restauració.
L'impacte de la guerra de Cuba
La derrota en la guerra contra els Estats Units va afectar profundament l'opinió pública espanyola, que no estava preparada per aquest desastre. El sistema polític va quedar profundament desprestigiat. La pèrdua de les colònies va comportar la caiguda de les exportacions i la fi d'uns mercats segurs per als productes espanyols. D'altra banda, la guerra va generar fortes despeses de les finances públiques. Així és com es va estendre el regeneracionisme, que posava de manifest la necessitat de dur a terme reformes. Els regeneracionistes criticaven el caciquisme i volien reformar l'Estat. També volien crear més riquesa, promoure l'execució d'obres públiques i protegir la indústria nacional. Un regeneracionista destacat, l'aragonès Joaquín Costa, sintetitza el seu pensament amb l'eslògan "despensa y escuela". Una de les iniciatives per regenerar el sistema polític va ser la del Foment del Treball Nacional, que va demanar per a Catalunya un concert econòmic en el camp fiscal que tenien les províncies basques. Es va enviar un missatge a la reina regent, Maria Cristina, en què es remarcava la necessitat de reformar el sistema parlamentari espanyol.
El tancament de Caixes
Amb la finalitat de reduir el dèficit que la guerra havia generat, el ministre de finances va enunciar un pressupost amb un fort augment d'impostos. El descontentament es va estendre per tot el país. A Barcelona es va iniciar una campanya contra els impostos. 185 gremis van constituir la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i van decidir no pagar-los (tancament de caixes). El govern va suspendre les garanties constitucionals i va declarar l'estat de guerra. Com a protesta, es va iniciar una vaga de botigues que va durar una setmana. Finalment es va acabar pagant, però les classes mitjanes van perdre la confiança en un govern que no havia complert les promeses de reformes i de descentralització.
L'oposició
En poc temps, un nou corrent polític (regionalisme) i un altre de renovat (republicanisme) es convertiren en els dos moviments polítics més importants a Catalunya. Per contra, a la resta de l'Estat, l'oposició no va assolir aleshores una importància comparable.
El regionalisme
Un sector de joves catalans dirigits per Enric Prat de la Riba va trencar amb la Unió Catalanista i van fundar un nou partit, el Centre Nacional Català. Un sector empresarial va constituir la Unió Regionalista. A començament del 1901, aquestes dues organitzacions es van fusionar per donar lloc a la Lliga Regionalista de Catalunya, que havia de dominar el panorama polític català fins al 1923. En les eleccions generals de 1901, els regionalistes van presentar, a la circumscripció de la ciutat de Barcelona, una candidatura, anomenada dels 4 presidents. En les eleccions municipals, del mateix any, la Lliga Regionalista va obtenir 11 regidors. Així, a Barcelona, l'alternança de liberals i conservadors va ser substituïda per la pugna entre regionalistes i republicans. L'any 1904, amb motiu de la visita d'Alfons XIII, Cambó, el capdavant de nou regidors de la Lliga, va llegir un discurs davant el rei en què li demanava autonomia municipal. Els catalanistes més radicals i republicans (Domènech i Montaner...), van abandonar la Lliga, i el 1907 van formar el Centre Nacionalista Republicà.
El republicanisme
El 1908 Alejandro Lerroux va trencar amb la Unió Republicana i va fundar el Partit Republicà Radical, que presentava iniciatives parlamentàries a favor d'algunes reivindicacions obreres. El lerrouxisme va arribar a tenir una gran influència entre les classes mitjanes i el proletariat barceloní, emprant un discurs profundament anticatalanista i anticlerical. Més endavant, el Partit Radical es va estendre per tota la resta d'Espanya, però amb plantejaments cada cop més moderats. D'altra banda, hi havia un republicanisme d'esquerres i catalanista. L'any 1910, diferents grups van constituir la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), que l'any 1914 van establir una aliança electoral amb el Partit Radical, però van tenir menys vots que els dos partits separats. La UFNR va entrar en una crisi greu, i va desaparèixer. L'any 1917, es va fundar el Partit Republicà Català, que va tenir una implantació feble. Al País Valencià va destacar la figura del novel·lista Vicent Blasco Ibáñez, que desenvolupà una crítica radical del sistema polític i va tenir un ampli ressò popular. Aquest moviment s'ha denominat com a blasquisme. El 1909 es va constituir una coalició electoral entre tots els partits i totes les tendències republicanes i el PSOE, anomenada Conjunció Republicanosocialista, que va permetre un increment dels vots republicans i una certa implantació en els nuclis urbans.
El carlisme
El carlisme va continuar la seva oposició a la monarquia alfonsina. El pretendent carlí era Jaume de Borbó, que va mantenir fortes discrepàncies amb el cap del partit, Juan Vázquez de Mella. Aquest, finalment, va fundar el Partit Tradicionalista (1919).
La Solidaritat Catalana
Podem dividir el regnat d'Alfons XIII en dues etapes diferents: del 1902 al 1923, en què es va mantenir el sistema polític de la Restauració, i a partir del 1923, quan, amb la proclamació de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, es va suprimir el règim constitucional. En la primera etapa, conservadors i liberals es van anar alternant en el govern. I front el desprestigi del règim monàrquic, destaquen dues figures polítiques, Antoni Maura i José Canalejas, els quals des del poder van intentar aplicar uns programes de reformes.