Crisi Econòmica d'Entreguerres: Causes, Conseqüències i els Feliços Anys 20

1. La Crisi de 1920-1921 (Economia de la Postguerra)

1919, anys de recuperació econòmica, gran inversió i despesa. A mitjans de 1920, el sobreconsum arriba al seu fi i la demanda decau, com ho indiquen els preus. Hi ha una sobreproducció en relació amb la demanda existent. Es produeix una reducció de la producció, tancament d'empreses i reducció de personal. A finals de 1920, es dispara l'atur europeu. Aquesta circumstància provoca:

• Un bloqueig dels mitjans de pagament internacional.
• Els Estats Units decideixen donar crèdit.
• Els Estats Units entren en crisi econòmica, cosa que impedeix als països europeus comprar productes americans.

La crisi té una forta influència social i política. Els anys 1920 i 1921 van ser de màxima conflictivitat social. La resposta per part de la burgesia tendirà a l'autoritarisme, radicalitzant-se tant per la dreta com per l'esquerra.

2. Desequilibris Econòmics

Al segle XIX, es planteja la necessitat de crear la moneda fiduciària (moneda el valor de la qual es basa en la confiança). El Gold Standard (patró or) es basa en les reserves d'or que el banc central d'un país acumula. A la Primera Guerra Mundial, Europa va passar de ser creditora a deutora, i amb aquest canvi es va enfonsar el patró or. Els països combatents van viure moments d'endeutament i d'inflació (augment de preus). Aquests països van recórrer al deute intern i extern, i van emetre paper moneda sense garanties metàl·liques, cosa que va provocar inflació i inestabilitat monetària. El període d'entreguerres va ser una crisi monetària, amb la devaluació del ien japonès, el marc alemany i el franc francès.

El 1922, la Conferència de Gènova va establir un nou sistema monetari, el Gold Exchange Standard. Un país podia emetre moneda en funció de la quantitat d'or que posseïa i de la quantitat de dues monedes (dòlar i lliures esterlines) que tingués. Aquest sistema va funcionar fins a 1929, quan la crisi financera i la desconfiança de molts països respecte a algunes monedes en van dificultar la utilització, amb conseqüències importants per al comerç mundial i provocant greus desequilibris canviaris.

3. Els Feliços Anys 20

Els anys 20 van oferir una impressió de prosperitat generalitzada, amb taxes de creixement elevades. Hi va haver quatre motius principals per a aquest creixement econòmic:

1. Una renovació del sector energètic, caracteritzada per un gran increment del consum de petroli i d'electricitat.
2. La consolidació de nous sectors industrials, com el químic o l'automobilístic.
3. El triomf del taylorisme (Ford).
4. L'augment de la concentració empresarial i nous mètodes de producció.

4. Les Causes de la Crisi del 1929

El desequilibri essencial no rau en els problemes monetaris, sinó en el desajustament entre la producció i el repartiment de béns, posant èmfasi en el subconsum. En primer lloc, cal destacar un creixement de la capacitat productiva superior a la capacitat de consum de la població durant els anys 20. En segon lloc, a partir de 1925, als EUA es va començar a invertir els beneficis dels anys anteriors no directament en els sectors productius, sinó en els circuits del crèdit i de l'especulació borsària, activitats que van prendre una volada desmesurada i inquietant. Finalment, cal esmentar les responsabilitats de la gestió americana, que, com a mestressa dels circuits financers internacionals, no va saber reorganitzar l'economia mundial després de la Gran Guerra.

5. Alemanya i la Crisi

Herbert Hoover, president del govern dels Estats Units, va prendre solucions clàssiques: receptes liberals monetàries com reduir el crèdit, reduir la despesa de l'estat, augmentar el proteccionisme, devaluar la moneda, baixar el valor del dòlar i estalviar per tal que l'economia es recuperés. Això tenia l'inconvenient de reduir el consum. Davant d'això, van sorgir altres doctrines econòmiques (que arribarien després de la Segona Guerra Mundial). John Maynard Keynes, a la seva obra Teoria general sobre l'ocupació, l'interès i el diner, va proposar que l'estat ha d'intervenir en l'economia en situacions excepcionals, actuant com a motor econòmic a través del deute. L'estat s'endeuta amb un doble objectiu: garantir uns ingressos mínims als sectors socials més afectats per l'atur i garantir la pau general, donant-los feina. L'estat actua com a client de les empreses, endegant obres públiques, generant demanda, permetent a les empreses produir, donant feina, recuperant el consum i, finalment, recuperant els diners a través dels impostos, equilibrant de nou l'economia.

6. El Crack del 29

Wall Street, anys 1929: és el tercer any de creixement indefinit de les accions. Les empreses, però, no augmentaven de valor de la mateixa manera, i a l'octubre, com la majoria de les crisis que arriben a la tardor, el 21 d'octubre de 1929 la borsa va entrar en pànic. Milions d'ordres de venda, però no hi ha compradors. Tothom vol vendre. D'un dia per l'altre, milions de persones s'arruïnen. El sector financer s'enfonsa. Els bancs no poden cobrar tots els crèdits que havien donat. La gent va al banc i retira els diners dels comptes. Els banquers no tenen diners. Si no tenen diners, no hi ha préstecs, i les empreses necessiten préstecs per a estocs i producció. La crisi del crèdit porta a la del consum: si no hi ha diners, no es compra. La societat industrial tanca. Es redueix la producció i augmenta l'atur. Moltes persones es queden sense feina i el consum disminueix. Els obrers industrials i els camperols s'havien endeutat per mecanitzar-se. Hi ha misèria entre el camperolat. A milions de camperols se'ls retiren les possessions. Comença la gran immigració a Califòrnia.