Crisi econòmica i cicles econòmics: teoria, causes i exemples

Economía28,28 KB

Cicles econòmics i crisis: teoria, causes i exemples

Els estats intenten que la inversió no sigui mai nul·la.

El model de demanda i oferta agregades (OA/DA)

El model macroeconòmic més utilitzat, pràctic per analitzar la inflació, l'atur, el creixement i el paper del govern, desenvolupa l'activitat econòmica a partir de la demanda agregada (DA). En un determinat període de temps, la despesa total està composta pel consum privat, la despesa pública, la inversió i les exportacions netes, que conformen la despesa total. La corba de DA sobté quan els mercats estan en equilibri: es defineixen les relacions existents entre el nivell general de preus de l'economia i el nivell de despesa total de béns i serveis:

  • Si augmenta el nivell de preus, la despesa agregada es reduirà (sempre que el nivell de preus no posi en evidència els factors d'producció, sense incrementar-se).
  • Si el nivell de preus augmenta, la quantitat de béns que poden comprar els consumidors amb la mateixa renda disminuirà, proporcionant menys satisfacció al consumidor.
  • Si el nivell de preus tendeix a seguir creixent, els béns que estan incrementant el seu preu perdran competitivitat en tots els mercats, especialment en els mercats internacionals. En aquest cas, la demanda exterior neta tendeix a disminuir sempre que treballi béns substituts per satisfer els seus consumidors, provocant així un desequilibri en les balances de pagaments.

DA: diferència de la demanda unitària, la demanda global de béns de l'economia d'un país en el seu conjunt en un període determinat, és el total de béns produïts destinats als consumidors (PIB). La demanda depèn del nivell de distribució de la renda, en aquest cas del nivell de distribució de l'ingrés dels agents. No es pot oblidar la influència d'altres variables que també s'han de tenir en compte: taxa d'interès, expectatives de futurs desenvolupaments i el valor, el nivell i la composició del PIB. També la confiança dels mercats és essencial, ja que afectarà de manera important les transaccions internacionals i, a més, l'estructura i el funcionament de l'economia, així com els tipus de canvi aplicats a la moneda del país.

L'oferta sí que precedeix la demanda, ja que sí que es pot observar que part de la producció del sector empresarial no troba comprador, i als vendre les empreses tendeixen a abaixar els preus, provocant un increment de la demanda, de manera que el mercat comença a reduir la producció, i així es continua fins que l'economia se situï en un punt d'equilibri; l'oferta inferior a la demanda provocarà que una part de la demanda del consumidor quedi insatisfeta, i vers els preus pujaran perquè el producte augmenti i pugui atendre aquesta demanda, així fins que trobi el punt d'equilibri.

OA: la quantitat total de béns que s'ofereixen a disposició dels diferents compradors a diferents preus en un període, en el mercat es definiran preus mitjans d'venda (PIB). Fins a quin punt l'OA depèn del nivell de preus?

Teoria monetarista/escola clàssica: l'OA (pendent vertical, l/t) i a l'eix on s'indica el volum de l'economia, es manté sempre al seu nivell de plena ocupació, cal a l'alçada del volum de producció ofertat al mercat, és a dir, al màxim que pot oferir la societat, més la total independència del nivell de preus. El nivell d'equilibri es determina amb l'OF i no amb la DA, és determinat exclusivament per la dimensió real del propi equipament social i el nivell real de productivitat de l'economia, per aquest motiu s'entén que és el propi sistema.

Keynesians: a través de la reactivació de la demanda, si no hi ha a c/t, l'economia no utilitza a plè rendiment les expectatives de creixement, la qual cosa aquest estímul potser fa que la producció augmenti. D'aquesta manera, en c/t, el pendent de la corba d'OF és horitzontal, perquè els salaris no poden variar de forma significativa i, a més, tampoc els preus dels productes. Les empreses sempre fixaran els seus preus de cord amb la previsió segons els seus costos de producció, afectats pels costos productius del factor L. Les empreses amb preu acceptat tenen disposició a oferir allò que se'ls demani al nivell de preus existents i no tenen interès a pujar els preus.

Cicles econòmics

L'economia tendeix, a l'l/t, a créixer cap a la producció potencial de plena ocupació, seguint una trajectòria expansiva que presenta un creixement uniforme; però els valors observats són moviments alterns de creixement o recessió de la producció. Aquestes oscil·lacions formen els cicles econòmics, una successió constant de períodes d'expansió seguits d'altres de recessió econòmica. Els nivells de creixement de l'economia són afectats cada 8-10 anys per una crisi important, posteriorment, un període d'uns 50 anys, que a hores d'ara es coneix com a veritable crisi de major magnitud, fàcil de prevore, difícil de resoldre. Les polítiques que s'apliquen són les teories contracícliques, que es valen de l'ajuda per a aquells qui estan en els mals moments (no les apliquen).

Les causes dels cicles són diverses i poden donar-se de forma simultània. Els desastres naturals, conflictes bèl·lics, l'efecte de les normes vençudes tecnològiques, en són causes acceptades. Els excessos de producció provoquen un efecte de rebuda a la inversió, i inicien així un procés de contracció de l'economia. A l'internacionalització del comerç mundial, les crisis no es poden fer aïllades: són dels països i internacionals, més llargues, més perjudicials i més conseqüències greus.

Períodes d'auge: fortes pressions d'increment de la demanda; quan l'oferta no pot atendre la plenitud, això afectarà en els preus. Períodes de recessió: la producció disminueix motivada per una reducció considerable de la demanda, cosa que provoca un augment de l'atur. Polítiques d'estabilització de l'economia: els governs intenten incentivar polítiques que redueixin o estimulin la inversió i la producció, és a dir, polítiques compensatòries de la situació del cicle, per a aconseguir que les oscil·lacions siguin tan poc accentuades com sigui possible, no tenen per què ser monetàries.

Cicle econòmic: oscil·lacions que tenen l'economia entre dues crisis successives. El 1863 es va demostrar amb proves estadístiques que les crisis no són fenòmens aïllats, sinó un canvi cíclic de l'activitat comercial, industrial i bursàtil, i que els períodes de prosperitat i crisi es segueixen als altres. Cicles en 4 fases:

  • Ascens (↑L=↑ing econòmic=↑C/S=↑vendes emp/inversió=↑PIB=↑L): fase d'expansió, en què hi ha un elevat creixement dels nivells d'ocupació, renda i consum.
  • Cim (stop I): fase d'auge, on es dóna una situació pràctica de plena utilització dels nivells d'ocupació, de renda i consum.
  • Recessió (stop PIB=+atur/-feina=-ing econòmic=-C/-S=-vendes/-inversió=-PIB): fase de contracció, en què hi ha un augment del nivell d'atur amb una disminució del consum, de la inversió i del producció.
  • Depressió: fons, és la fase del cicle que es caracteritza per un alt grau d'atur, el baix nivell de consum i renda i, conseqüentment, de inversió.

Tota crisi té dins seu la llavor del creixement; així, la carrera cap a la fase més baixa del cicle (depressió) i, arribat el moment, aquest torna a incrementar-se i la inversió també. Els governs intenten suavitzar els cicles, reduir la diferència entre cim i depressió.

3 tipus de cicles:

  • Curts: mitjana de 40 mesos, no necessàriament crisi al desenvolupament.
  • Mitjans: 8 anys i mig de mitjana, es distingeixen per la presència d'auges i crisis de tipus cíclic.
  • Llargs / Kondratieff: 50 anys, duren l'expansió els ascensos més prolongats i forts, les crisis són suaus i les recessions curtes, duren la depressió els ascensos són febles i curts, mentre que les crisis són fortes i les recessions prolongades fins a arribar al grau de depressió econòmica general.

Crisi econòmica: les variables econòmiques tenen un comportament normal, però alguns mercats/agents no funcionen bé, que desemboquen en un col·lapse general. Aquests efectes negatius es transmeten a altres mercats, perquè no es fabriquen productes, es demanden menys matèries primeres i menys energia, de manera que el PIB serà més baix que l'any anterior. Si es produeixen desajustos monetaris, un augment de costos incrementarà la inflació, agreujant la situació a causa de la incertesa important (-dem=-Bi=-PO=-I=-L). Les crisis econòmiques es caracteritzen per l'aparició d'atur abundant, un nivell de producció baix i una inflació alta.

Exemples

Exemples: La crisi del 1929 (Gran Depressió) va obligar a aprofundir els estudis sobre aquest tema. Però després de la Segona Guerra Mundial, no s'observa el cim d'un nou cicle d'expansió econòmica; s'avança una mica i es varia la banda i es varien els postulats segons els quals és possible eliminar la crisi del creixement econòmic, tesis desmuntades després de les crisis del 1968 i del 1973.

  • 1929: Gran Depressió (crack del 29, caiguda de la borsa de NY); 1973: petroli (↑preus del petroli); 2008: Gran Recessió (actius tòxics, crisi econòmica + crisi financera).

Motius de l'expansió econòmica:

  • Desplaçament cap a la dreta de la corba de DA: sovint es produeix perquè els consumidors decideixen consumir més i estalviar menys, perquè augmenta la DP, etc.
  • Desplaçament cap a la dreta de la corba d'OA: sovint es produeix perquè s'incrementa la productivitat, perquè disminueixen els costos, etc. Com a resultat, augmenta la producció i tendeixen a disminuir els preus.

Motius de recessió econòmica:

  • Desplaçament cap a l'esquerra de la corba de DA: sovint es produeix perquè els consumidors decideixen estalviar més i perquè redueixen la DP/inversió, etc. Com a resultat, la producció disminueix i els preus poden estar més baixos.
  • Desplaçament cap a l'esquerra de la corba d'OA: sovint es produeix perquè disminueix la productivitat, augmenten els costos, etc. Com a resultat, disminueix la producció i augmenten els preus.

Desacceleracions en l'economia: quan la producció real tendeix a disminuir durant diversos períodes, quan passa de manera uniforme i prolongada en els temps s'indica depressió. Keynes en els anys de la Gran Depressió va rebutjar les teories molt del seus contemporanis, seguits d'Adam Smith, els quals afirmaven que serien els propis mercats els quals sortirien per si mateixos de les crisis de DA i producció. Aquesta teoria diu que en una situació d'atur generalitzat de l'economia no es pot esperar que els mecanismes naturals regulin el mercat i, per tant, provoquin la recuperació econòmica. Per això postula que l'Estat hi hauria d'intervenir gastant i invertint, la única manera en la qual probablement empresaris i consumidors es podran veure estimulats per emprendre l'activitat econòmica. L'Estat sí que ha de tenir present que, si decideix prendre decisions, invertint en el consum de béns, estimulen la producció i el consum, i no té una actitud passiva confiant en els propis mecanismes d'autojustament dels mercats.

Crisi del petroli 1973-1979: Al final de l'any 1970 moria Gamal Abd al-Nasser, en aprox. 3 anys tot canviaria, l'impredicible mort de Nasser va ser el detonant de sortida (als seus successors, el canvi va ser insignificant, però, potser, va provocar grans crisis). Els seus reis de la filosofia Nasser, especialment Gaddafi a Líbia, van adoptar com a propi l'ideari del cabdill panàrab que havia plantat cara a les potències occidentals. L'economia dels països àrabs es va bastir a fer ús de la riquesa de gairebé tot el petroli com a matèria primera que, aleshores, era molt barata. Tenien control de l'OPEP (un càrtel que va utilitzar per afavorir els seus interessos). El 1971 es va produir un petit augment de preus; el 6 d'octubre de 1973, com a represàlia cap a l'exèrcit israelià, l'OPEP va restringir la producció i va elevar el preu del barril un 70%, la qual cosa va pujar un 130%. L'economia occidental es va desconcertar i va provocar l'estanflació (l'OA s'acontrau + que la DA: -Q, +preus), un fet imprevisible. El petroli va trigar a pujar fins a l'any 1979; les causes d'aquesta crisi es van allargar fins als anys 90. Es va tractar d'una crisi provocada pel funcionament del sistema capitalista, després de més de 20 anys de creixement es va produir un estancament. A més, aquesta va ser una crisi provocada que el funcionament de l'economia no va respondre als mecanismes econòmics del CO, la demanda es va esfondrar, sobretot per això és tan difícil de pronosticar i de controlar.

Política econòmica

PMgC: la quantitat addicional que consumeixen les persones quan reben una unitat addicional de renda.

PMgS: part de cada unitat addicional de diners de renda que es destina a l'estalvi addicional (PMgC (0,8) + PMgS (0,2) = 1).

Formes d'intervenció: L'obligació de l'Estat és amortir les conseqüències de l'expansió perquè en un futur pugui amortir les conseqüències negatives de la recessió, sobretot en els períodes cíclics quan siguin més greus. Per a això, l'Estat utilitza una sèrie de recursos a les seves bases: intervenció a través de la política fiscal, a través de la DP i els impostos; intervenció a través de la política monetària, a través del control de la quantitat de diners i del tipus d'interès aplicats al mercat.

Política fiscal (conseqüència de crisi): els efectes cíclics de successives recessions són perjudicials per a l'economia, de manera que suposen una dràstica disminució de l'activitat econòmica, és per això que l'Estat ha d'aportar fons i equilibrar aquests efectes i reactivar la vida econòmica. Els pre-keynesians deien que els cicles tenen epicentre a la inversió, també de recessió. La intervenció dels estats en l'economia sempre té un efecte multiplicador, ja que les polítiques macroeconòmiques interactuen en l'equilibri general de l'economia sobre els nivells de DA i OA. Així, no provoca un dèficit del sector públic; Keynes deia que la solució seria mantenir un sistema d'impostos capaç de finançar la despesa pública, que mentre temps aurà de funcionar com a reactiu de l'activitat econòmica, un nivell de renda més elevat de la DA suposaria un increment més gran en la recaptació d'impostos.

La política fiscal pot aplicar-se a través dels instruments:

  • Despesa pública (multiplicador de la DP: inversió DP = +feina = +renda = +consum = +estalvi = +inversió = -atur = -prestacions = -costos = +ingressos = +consum = +PIB = +feina...): influeix en la DA.
  • Impostos: els ingressos de l'Estat, afecten l'economia privada en disminuir la renda disponible i incideixen en el consum (fan possible les subvencions).
  • Transferències: augmenten el poder adquisitiu dels grups de consumidors, a qui se'ls assignen; incideixen en les rendes disponibles i en l'increment de la DA a través del consum.

Polítiques fiscals expansives: les quals pretenen provocar un increment de la demanda. Gràficament, les corbes de DA tendeixen a desplaçar-se cap a l'exterior. Les polítiques fiscals expansives se solen utilitzar en moments de recessió econòmica per reactivar l'economia, provoquen un nivell d'ocupació i inversió més gran. Aquest mecanisme aurà de tenir una durada determinada en el temps, i aurà de córrer amb altres tipus de mesures com polítiques monetàries, per evitar els problemes més grans que els BI obtinguts mai s'han d'aplicar a costa.

Les polítiques fiscals expansives s'enfonen en els instruments: augment de la DP (la seva aplicació provocarà una expansió de la DA); disminució d'impostos (la seva aplicació fa que l'individu consumeixi més i veure un increment en la seva renda = expansió DA); increment del nivell de transferències (els grups als quals van dirigides aquestes transferències augmenten la seva capacitat de consum, la qual cosa provocarà una expansió de la DA).

Tot això provocarà una situació de cesta de DA; observant-la, tindrem dues posicions d'equilibri del mercat: l'inicial, abans d'aplicar les mesures de política fiscal expansiva, i el final, després de la seva aplicació. Si vol dir que hem augmentat el nivell de producció i el nivell de DA, així, a un nou punt d'equilibri on la quantitat i els preus han augmentat i un desplaçament de les corbes de DA, el seu torn modificarà les corbes d'OA.

Polítiques fiscals restrictives: les quals pretenen frenar el nivell d'increment de la demanda al mercat, s'apliquen en moments d'expansió econòmica. Volen equilibrar els nivells de DA del mercat, els nivells de preus i les taxes d'inflació, controlen l'excés d'inflació en les situacions d'expansió econòmica. Es basen en: reducció de la DP (aquesta mesura es provoca un descens del nivell de DA del mercat, la corba de DA es contrau); augment dels impostos (els individus veuran disminuïda la seva renda disponible, i llavors consumiran menys, provocant una contracció de la DA); reducció del nivell de transferències (els grups als quals van dirigides veuran un descens en el seu nivell adquisitiu i, així, descens de la DA).

Estabilitzadors automàtics (solució automàtica): els instruments que actuen de forma autònoma i automàtica frenen els moments d'expansió i ajuden a reduir o anul·lar els moments de recessió (depèn de l'embargament de la crisi). Tendeixen a modificar els nivells de despesa pública, corregeixen la DA i varien el nivell de producció del mercat. No arriben a ser suficients per provocar un equilibri econòmic, els estabilitzadors ajuden a reduir els efectes dels cicles econòmics sobre certs sectors menys favorits de l'economia, actuen de forma anticíclica. Els estabilitzadors més utilitzats:

  • IRPF: en fases alcistes la seva recaptació augmenta, mentre que es redueix la capacitat adquisitiva dels individus i de la DA, provocant un efecte restrictiu; en èpoques de recessió, la recaptació d'aquest impost disminueix, induint un efecte expansiu en la DA. Més gran encara és la major disponibilitat econòmica dels individus, que produeix un efecte expansiu.
  • Transferències: els subsidis d'atur i les pensions de jubilació estabilitzen la producció, redueixen l'efecte dels cicles econòmics, cosa que repercuteix sobre l'activitat econòmica, evitant que el consum augmenti/disminueixi bruscament i que la producció dels empresaris vegi fortes davallades/increments inspirats en la demanda.

L'aplicació de polítiques fiscals discrecionals és el complement de les mesures correctores de la situació econòmica provocada pels cicles. Entre aquestes hi ha: actualització dels programes de transferències dels governs (modifica les rendes familiars i la quantitat de subvenció als empresaris); les inversions noves públiques i infraestructures en moments de recessió; la disminució de les taxes d'atur mitjançant programes de formació i qualificació laboral; les mesures de modificació dels tipus impositius.

Els resultats d'aquestes polítiques no són mesurables a c/t (transatlàntic), tenen força aplicar-se i els seus efectes són lents. Aquesta situació pot provocar un efecte no desitjat: induir una minoració de la RPD, un descens de la DA i atur i una disminució de la producció; també s'està disminuint la base imposable sobre la qual s'aplica l'impost, i aquest factor actua com un desestabilitzador automàtic.

La política fiscal d'un país ve detallada pels seus pressupostos generals: un llistat que diu quan ingressaré i quan no.

Política monetària: es centra en la quantitat de diners que hi ha en circulació i en els tipus d'interès que aplica el mercat (-interès: +préstecs: +diners en circulació: +consum: +producció: +feina...). La quantitat de diners en circulació s'anomena oferta monetària, els diners en mans del consumidor i els dipòsits en entitats financeres. Cal entendre que, si hi ha més diners en circulació, el seu valor tendeix a disminuir, en relació a la quantitat de béns que existeixen.

La política monetària utilitza els mateixos instruments en tota la UE: operacions de mercat obert (el principal instrument de la política monetària de la UE); redescompte de efectes (compra/venda d'efectes als entitats financeres, incrementa/redueix la quantitat de diners al mercat); coeficient de caixa (es modifica el moviment de reserves mínimes que el BCE exigeix a les entitats financeres, això podrà reduir/incrementar la liquiditat del sistema bancari, cosa que provocarà una modificació substancial de la quantitat de diners en circulació); altres operacions (facilitats esporàdiques i a un sol dia que es generen de forma independent al BCE, aquestes operacions són controlades pels bancs centrals de cada país i van dirigides als bancs comercials, concedeixen crèdits/absorbeixen dipòsits, influeixen en els tipus d'interès i en la quantitat de diners en circulació).

Aquestes operacions poden influir en l'economia local; els efectes que es persegueixen són:

  • Polítiques monetàries expansives: injecció de diners al mercat a base de prestar a un Q major d'efectiu als bancs, perquè aquests els deixin als seus clients, a l'interès que deixen aquests diners, s'ha de fixar en dues situacions: confiança del consumidor en el futur (en el sentit que podrà retornar els Q rebuts sense haver-se de sotmetre a una modificació del preu dels diners); i seguretat en la adquisició de béns. Pot fronta les pagaments corresponents, però si es produeix un increment de la DA impossible d'atendre pel sistema productiu, s'engendrarà una situació d'inflació.
  • Polítiques monetàries restrictives: es presten menys diners als entitats financeres, la qual cosa fa que aquests no puguin atendre la DA de diners dels seus clients; els preus anteriors es pugen, es presta diners a un cost més alt i a la situació que genera una demanda inferior; els crèdits al mercat es redueixen, donant una situació d'aquest tipus, la DA disminueix, els preus dels béns es poden estancar i fins i tot baixar, donant sortida a l'excedent d'existències; la conseqüència negativa és que pot portar a una situació d'increment de l'atur.

La política monetària és el conjunt de mesures preses pel BCE per assolir els objectius econòmics fonamentals per a la UE.

Política microeconòmica: un conjunt d'accions mitjançant les quals el sector públic intenta fomentar l'eficiència econòmica, regula l'assignació de recursos en el detall de cada sector/agent econòmic i fomenta l'equitat. L'aplicació d'aquestes suposa a la presa de decisions que impliquen l'elecció d'una opció entre diverses, atès que el cost d'alguna d'aquestes opcions pot presentar incompatibilitats entre els objectius i els mitjans requerits. També es pot implantar els objectius en la realitat, però no només pot fer-ho l'administració pública, sinó que cal el poder d'aplicar els mitjans adequats. Exemples de polítiques microeconòmiques del sector públic són l'establiment de subvencions a determinats sectors econòmics, els impostos especials sobre el tabac i l'alcohol, les desgravacions fiscals a la compra d'habitatge, etc. Mitjançant aquestes mesures l'administració pretén afavorir determinades activitats econòmiques i penalitzar les altres.

Política macroeconòmica: un conjunt d'accions mitjançant les quals el sector públic intenta regular l'activitat econòmica global, és a dir, s'intenta controlar la DA per assolir la plena ocupació, així com també es pretén controlar la OF, la quantitat de moneda, els tipus d'interès de mercat i la DP. Els mitjans utilitzats per assolir els objectius macroeconòmics s'agrupen en dues categories: política fiscal i política monetària.

La crisi financera de 2008

El que semblava un problema focalitzat en els Estats Units va detonar en una crisi financera de magnituds mundials. La mala administració en l'assignació de crèdits hipotecaris a usuaris amb un mal historial i sense garanties per cobrir el pagament van derivar en un col·lapse de l'economia global. Des de 2007 es van enviar senyals d'alarma respecte l'alt risc que significaven les hipoteques anomenades «subprime», que finalment van derivar en el col·lapse financer d'empreses no només relacionades amb el sector immobiliari, sinó també empreses amb transcendència mundial. El primer senyal del que venia a ser la fallida dels dos gegants hipotecaris nord-americans, com Fannie Mae i Freddie Mac, que va passar a control del govern. Posteriorment, l'impacte va ser en cadena, portant el col·lapse a institucions financeres com el quart banc més gran dels Estats Units, Lehman Brothers, i l'endemà, la debilitat del grup assegurador American International Group. Després d'aquestes ensopegades en el món financer nord-americà, la reacció en cadena no es va fer esperar, amb impacte en institucions bancàries i en empreses que cotitzen a la Borsa de Nova York, així com en indústries paral·leles. A partir d'aquí, el crèdit va disminuir, portant una reducció en la inversió, la qual cosa significava menys producció per part de les empreses, les quals feien fora la gent, i conseqüentment els ingressos baixaven en les economies domèstiques i en les empreses.

Descargar

PDF Word HTML