Crisi del Tsarisme i Revolució Russa: Causes, Desenvolupament i Conseqüències

El Creixement de l'Oposició al Tsarisme

Des de la darreria del segle XIX va anar creixent l'oposició al tsarisme i a les arcaiques estructures socials. Això va ser el resultat de la industrialització, que va comportar la difusió de les idees liberals i de les noves doctrines obreristes, com l'anarquisme i el marxisme. A Rússia hi van tenir molta força alguns moviments d'arrels populars que eren coneguts amb el nom de populistes. Entre els ambients populistes, l'anarquisme va aconseguir un arrelament molt notable i va donar alguns intel·lectuals destacats, com Bakunin i Kropotkin. A les seves files es van crear organitzacions com ara Terra i Llibertat, que propugnava el repartiment de la terra entre els pagesos i defensava l'acció directa contra l'autocràcia. Cap al final del segle XIX també es van crear partits liberals i de composició burgesa, com el Partit Constitucional Democràtic i el Partit Socialrevolucionari Rus. La influència del marxisme va donar lloc a la fundació, l'any 1898, del Partit Socialdemòcrata Rus, que tenia com a inspirador Georgi Plekhanov i com a líder Lenin. Al començament del segle XX el partit es va escindir en dos sectors: els bolxevics i els menxevics.

La Revolució del 1905

Durant el regnat de Nicolau II, iniciat l'any 1894, l'agitació social i política va augmentar a causa de les males condicions de vida i de l'augment de la corrupció a la cort. La penúria econòmica s'havia agreujat aquells anys com a conseqüència de la guerra russojaponesa, motivada per qüestions d'influència a l'Extrem Orient. Pel gener del 1905 va esclatar un moviment revolucionari contra l'opressió tsarista i les injustícies socials, i en demanda de millores bàsiques de les condicions de vida de la població. La revolució va tenir força a Sant Petersburg, la capital de l'imperi, amb una manifestació davant el Palau d'Hivern, on residia el tsar, que va ser reprimida per l'exèrcit en una jornada coneguda com a Diumenge Sagnant. En aquella revolució hi van participar tots els grups polítics que s'oposaven al sistema i també una part del clero ortodox. Després de la revolució del 1905, els governs del tsar Nicolau II van emprendre algunes tímides reformes econòmiques i polítiques. Es va convocar una Duma i el ministre Stolypin va proposar una transformació de les arcaiques estructures socials i polítiques de l'imperi.

La Conjuntura de la Primera Guerra Mundial

La decisió de Rússia de participar en la guerra va precipitar els esdeveniments. La majoria de les fàbriques es van transformar en indústries de guerra i el reclutament de pagesos va fer disminuir la producció agrària. Els productes van començar a escassejar, els preus van pujar i la capacitat adquisitiva dels assalariats va disminuir notablement. L'escassetat i la fam es van escampar entre àmplies capes de la població.

A més, es van produir les derrotes militars davant Alemanya, que Rússia no va poder evitar perquè l'exèrcit estava mal equipat i mal comandat. Hi va haver una gran mortaldat entre els combatents. Ja no hi havia confiança en el tsar i els complots se succeïen en una cort en què el monjo Rasputin tenia cada cop més influència sobre la tsarina. Davant aquesta conjuntura, la situació revolucionària va tornar a esclatar. El desastre militar i econòmic va provocar una revolució de més envergadura que la del 1905.

La Caiguda del Tsarisme

El primer episodi revolucionari es va desencadenar el febrer del 1917, quan grups populars van sortir al carrer per demanar la fi de la guerra i el millorament de les condicions de vida. Aquest moviment va començar el dia 23 de febrer amb una manifestació que va trobar ressò en diverses ciutats de l'imperi i que va culminar el dia 27 en una vaga general i en l'amotinament de la guarnició militar de la capital. Arreu del país es van anar formant grups de soviets. El tsar i el seu govern es van negar a abandonar la guerra. Davant la insistència i d'una pressió, el tsar va decidir abdicar. La Duma va prendre protagonisme en la crisi i, amb el soviet de Petrograd, va imposar un govern provisional, presidit pel príncep Lvov. El nou govern va prometre reformes polítiques i socials, i també va prometre una convocatòria a una assemblea constituent per decidir el destí polític de Rússia. La caiguda del tsar no va posar fi als problemes, però: la guerra continuava, les condicions de vida no milloraven i els soviets exigien la retirada de la guerra. Aleshores va començar a perfilar-se l'existència d'un doble poder: el govern provisional i el dels soviets.

La Dualitat de Poders

Durant el mes de març, la pugna entre el govern provisional i els soviets va continuar. El govern Lvov, dirigit pel Partit Kadet (KDT), va ser desbordat pel moviment popular, liderat pels soviets, que demanava l'aprofundiment de les reformes i el final de la guerra. Des que havia tornat de l'exili, Lenin havia defensat que la revolució havia de superar la fase liberalburgesa per convertir-se en una revolució del proletariat. Paral·lelament, les reformes promeses pel govern no avançaven. Les protestes per demanar subsidis per als soldats, el repartiment de terres i el final de la guerra es feien més àmplies. Davant l'empitjorament de la situació, Lvov va ser substituït per un socialista partidari d'accelerar les reformes, Aleksandr Kerenski. Les dificultats del govern de Kerenski van augmentar a l'agost arran del cop d'estat que van fer els militars tsaristes, protagonitzats pel general Kornílov, per recuperar el poder. Kerenski va poder vèncer la temptativa amb el suport dels soviets i dels bolxevics. Des d'aquell moment, els bolxevics van prendre la iniciativa. Lenin va convèncer el partit bolxevic de la necessitat de passar a la insurrecció armada. El pas següent va ser convèncer del seu pla els influents soviets de Moscou i de Petrograd.