Crisi del sistema de la Restauració (1917)

1. L'oposició al sistema

1.1. Els regionalismes

El moviment regionalista amb més incidència en la política reformista de principis del segle XX fou el catalanisme, representat per la Lliga Regionalista (1901). Aquest partit, representant de la burgesia, va dominar l'escena política catalana fins al 1923. Va oscil·lar entre la col·laboració amb el règim i les propostes regeneracionistes, com ara les reivindicacions autonòmiques (no independentistes ni antimonàrquiques) i la modernització d'Espanya.

El catalanisme va obtenir un gran èxit electoral el 1907 i certes concessions, com les lleis proteccionistes de 1906, favorables a la burgesia industrial, i la Mancomunitat de Catalunya el 1914.

El basquisme, representat pel Partit Nacionalista Basc (PNB) de Sabino Arana, tenia una orientació tradicionalista, catòlica i independentista. A principis del segle XX, va incorporar un liberalisme conservador, autonomista i antiseparatista. El PNB va organitzar una campanya autonomista el 1917. Malgrat l'èxit electoral del 1918, les diferències internes van provocar una escissió el 1921.

Altres regionalismes no van aconseguir èxits electorals. A Galícia, l'autonomisme es va reflectir en Solidaritat Gallega (1907) i en els primers plantejaments nacionalistes de la generació Nos (Teoria del Nacionalismo Galego, de Vicente Risco, 1920).

Al País Valencià, l'associació València Nova (1907) va proclamar algunes reivindicacions autonomistes, amb més transcendència el 1918 amb la Unió Valenciana.

A Andalusia, es va iniciar un corrent regionalista a partir de 1910, al voltant de Blas Infante.

1.2. El republicanisme

Va constituir l'oposició parlamentària antimonàrquica més important. Proposava un reformisme polític i social: secularització, ampliació de les bases socials del règim, reformes socials i instrucció pública. La seva base social eren les capes mitjanes urbanes.

Nicolás Salmerón va fundar la Unió Republicana el 1903. El republicanisme de nova creació estava dividit entre el Partit Reformista de Melquíades Álvarez i el Partit Radical, amb Vicente Blasco Ibáñez i Alejandro Lerroux.

El programa del Partit Radical tenia un agressiu anticlericalisme i populisme d'esquerres, que li va reportar suports entre els sectors populars urbans.

1.3. El moviment obrer

El socialisme va potenciar el PSOE, amb la finalitat de transformar la societat. Va tenir importància creixent en l'àmbit municipal i va assumir la defensa política i parlamentària de les reivindicacions obreres. La seva branca sindical, la UGT, va tenir gran implantació, sobretot a Astúries, Madrid i el País Basc.

L'anarquisme va crear la CNT (1910), que entenia el sindicalisme com a mitjà per a la transformació revolucionària de la societat, prenent com a mètode la vaga general revolucionària.

2. La crisi general de 1917

L'any 1917 va esclatar una crisi militar, política i social que va incidir en la descomposició del sistema de la Restauració. Fou la conseqüència d'una situació inestable que es gestava des de 1913, provocada pel desprestigi dels partits dinàstics, agreujada per l'impacte de la Primera Guerra Mundial.

2.1. Antecedents socioeconòmics i polítics

Després de la crisi de la Setmana Tràgica, es van viure uns anys d'auge econòmic afavorit per la Primera Guerra Mundial. Però aquesta situació fou conjuntural i aviat es van intensificar les tensions socials, mentre la crisi del sistema del torn s'evidenciava.

2.1.1. L'impacte de la Primera Guerra Mundial

Espanya va adoptar una posició oficial de neutralitat. La neutralitat va afavorir un cert auge econòmic, ja que les necessitats dels contendents europeus van provocar una gran demanda de productes. L'augment de les exportacions va afavorir negocis especulatius i va enriquir ràpidament els empresaris, que no van invertir en el sistema productiu.

La situació no fou tan favorable per a les classes baixes, que es van haver d'enfrontar a l'alça de preus i a la manca d'alguns productes. El deteriorament de la capacitat adquisitiva dels treballadors va generar conflictivitat social.

2.1.2. La crisi del sistema del torn

El 1913, Eduardo Dato va originar l'escissió dels seguidors de Maura. Els liberals també es van dividir. Aquesta disgregació interna dels partits dinàstics va augmentar la inestabilitat política. Es trencava el pacte d'alternança en el poder.

Entre 1913 i 1917, es van formar governs dèbils, sense majories i amb problemes interns. Era freqüent el tancament de les Corts i l'aprovació de decrets. Aquesta situació va contribuir al desprestigi del sistema.