La crisi de l'Antic Règim i la construcció de l'Estat Liberal

La Guerra del Francès (1808-1814) i les Corts de Cadis

Antecedents

1. Tractat de Fontainebleau

Tractat firmat l'any 1807 per Godoy amb el vist-i-plau de Carles IV (rei d'Espanya) amb Napoleó, i que autoritzava al seu exèrcit a entrar a Espanya per atacar Portugal, aliat de la Gran Bretanya. A canvi, pactaren un futur repartiment del territori portuguès entre França i Espanya i es crearia un principat per al mateix Godoy. Els francesos, quan van travessar els Pirineus, van ser acceptats per les autoritats borbòniques, encara que van provocar la irritació de la població. Les tropes anaren situant-se en llocs estratègics com Barcelona, Vitòria i Madrid, des d'on havien de desplegar-se pel territori.

2. Motí d'Aranjuez

Motí esclatat el 18 de març del 1808 a Aranjuez, la ciutat on eren els reis. El motí, amb participació popular però dirigit per la noblesa palatina i el clero, pretenia la destrucció de Godoy i l'abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran, al voltant del qual s'havien unit els qui volien acabar amb Godoy.

Les abdicacions de Baiona i l'Estatut de Baiona

1. Codi i Estatut de Baiona

Carles IV i Ferran VII foren convocats per Napoleó a Baiona i tots dos hi van abdicar en Napoleó Bonaparte, i aquest va nomenar el seu germà Josep rei d'Espanya, i va convocar les Corts per tal d'aprovar una constitució que acabés amb l'Antic Règim i ratifiqués el nomenament de Josep I. Aquest nou codi o Estatut de Baiona reconeixia la igualtat dels espanyols davant de la llei, els impostos i l'accés als càrrecs públics. Josep I el va jurar el 7 de juliol de 1808 i es va convertir en el nou monarca, i la majoria de l'administració borbònica van passar al seu servei.

La resistència a la invasió francesa

1. Juntes d'Armament i Defensa

Les juntes estaven formades per la població que s'alçà contra la invasió francesa, i van reaccionar davant del buit de poder creat per les abdicacions de Baiona. Les juntes primerament eren locals i estaven formades majoritàriament per personalitats dels pobles fidels a Ferran VII (clero, militars, nobles...), que pretenien canalitzar l'agitació popular. Després es crearen les juntes provincials, creades per coordinar les Juntes locals i per assumir la sobirania en absència del rei, van declarar la guerra a Napoleó i van buscar el suport de Gran Bretanya. Més tard es crea una Junta Suprema Central per coordinar la lluita i dirigir el país. Entre els membres d'aquesta junta es trobaven Floridablanca i Jovellanos, que van reconèixer Ferran VII rei legítim d'Espanya.

2. Setges

És la resistència que van oposar ciutats com Girona, Saragossa o Tarragona davant l'avanç de les tropes franceses. Les ciutats assetjades van suportar els bombardejos i la fam durant mesos, així van aconseguir impedir l'avanç francès cap al llevant, van derrotar els invasors al Bruc i a Bailèn, i van impedir la conquesta andalusa. No obstant això, no va ser suficient per combatre l'exèrcit napoleònic i van necessitar la implantació de noves formes per lluitar contra els francesos com les guerrilles.

3. Guerrilla

És una modalitat de lluita armada espontània, popular i eficaç contra la invasió de les forces franceses a principi del segle XIX. Estaven formades per petits grups locals (partides), escamots de 30 a 50 membres, que enquadraven uns 55.000 homes. La majoria dels seus membres eren pagesos, però també hi havia artesans, estudiants, advocats... encara que els seus dirigents solien ser militars i clergues. Les guerrilles fustigaven l'exèrcit per sorpresa, destruïen les instal·lacions, interferien els moviments i assaltaven els combois d'aprovisionament, sotmetent així els francesos a una pressió i desgast constants.

4. Afrancesats

Eren una minoria d'espanyols entre els quals hi havia intel·lectuals, alts funcionaris i una part de l'alta noblesa, van col·laborar amb la monarquia de Josep I. Procedents del despotisme il·lustrat, se sentien vinculats amb el programa reformista i advocaven per un poder fort per a modernitzar Espanya, sense risc d'excessos revolucionaris. Al final de la guerra, molts van haver d'exiliar-se davant de la persecució iniciada per Ferran VII.

Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812

(Afegir informació sobre les Corts de Cadis i la Constitució de 1812)

La construcció de l'Estat Liberal (1814-1874)

El regnat de Ferran VII (1814-1833)

1. Llei Sàlica i Pragmàtica Sanció

Ferran VII va ser influït per la seva dona Maria Cristina, i va promulgar la Pragmàtica Sanció, derogant així la Llei Sàlica, i obrir camí al tron a la seva filla Isabel II, garantint la continuïtat borbònica; aquesta Llei Sàlica d'origen francès va ser implantada per Felip V a Espanya i impedia l'accés al tron de les dones.

El regnat d'Isabel II (1833-1868)

1. Carlisme

Ideologia tradicionalista i antiliberal, que recollia l'herència de moviments similars anteriors (malcontents, apostòlics...). Sota el lema "Déu, Pàtria i Furs" es van agrupar els defensors de la legitimitat dinàstica de Carles Maria Isidre. Entre els dirigents del carlisme hi havia un gran nombre de membres del clero i una bona part de la petita noblesa rural. Els carlins també van agafar força en les zones rurals del País Basc, Navarra i part de Catalunya, Aragó i València, on van comptar amb una àmplia base social camperola, la major part petits propietaris.

2. La Regència de Maria Cristina (1833-1840)

2.1. Estatut Reial de 1834

Era un conjunt de regles per a convocar unes Corts, que continuaven sent les mateixes de l'Antic Règim, però lleugerament adaptades als nous temps.

3. La Regència d'Espartero (1840-1843)

3.1. Ludisme

Moviment d'origen anglès contra el nou sistema industrial, que es manifestava en una acció espontània i violenta que incloïa la destrucció de màquines, la crema de fàbriques, etc.

4. El regnat efectiu d'Isabel II (1843-1868)

4.1. Liberalisme Doctrinari

El general Narváez va imposar una política basada en els principis del liberalisme moderat (o doctrinari). La seva pretensió era clausurar l'etapa revolucionària i normalitzar el funcionament de les institucions liberals, i crear una legislació bàsica per a estructurar el nou Estat. Aquest havia de basar-se en el predomini de l'ordre i de l'autoritat que posessin fi a les expectatives socials i polítiques generades per la dinàmica revolucionària de l'etapa anterior.

4.2. Camarilla

Els partits polítics del segle XIX, que no eren com actualment, constituïen agrupacions de personalitats vinculades per relacions personals o per interessos econòmics, que s'unien per participar en les eleccions i controlar les diferents parcel·les del poder.

4.3. Concordat de 1851

L'any 1851 es va signar pels moderats un Concordat amb la Santa Seu, en el qual s'establia la suspensió de la venda dels béns eclesiàstics desamortitzats i la devolució dels no venuts. A canvi, la Santa Seu reconeixia Isabel II i acceptava l'obra desamortitzadora, mentre que l'Estat es comprometia al sosteniment de l'Església espanyola (pressupost de culte i clero), al restabliment dels ordes regulars, a la concessió a l'Església d'àmplies competències en matèria d'educació i al reconeixement del catolicisme com a religió oficial del país.

4.4. Desamortització de Madoz

Una nova llei del 1855 a càrrec de Madoz que va afectar els béns de l'Estat, de l'Església, dels ordes militars, de les institucions benèfiques i sobretot dels ajuntaments (béns de propis i comunals). Es pretenia aconseguir recursos per a la Hisenda i impulsar la modernització d'Espanya. Una bona part dels ingressos van ser invertits en la xarxa de ferrocarril.

El Sexenni Democràtic (1868-1874)

(Afegir informació sobre el Sexenni Democràtic)

La Restauració Borbònica (1874-1931)

(Afegir informació sobre la Restauració Borbònica)

La desamortització

La desamortització va ser una de les reformes agràries liberals, que consagraven els principis de la propietat privada i de la lliure disponibilitat de la terra, aquesta va ser implantada pels progressistes amb la intenció d'acabar amb les institucions de l'Antic Règim i d'implantar un sistema liberal, constitucional i de monarquia parlamentària. El govern de Godoy va ser un mitjà per tal d'aconseguir recursos per a l'Estat amb la venda de terres de l'Església i dels ajuntaments. El president Mendizábal va decretar la dissolució dels ordes religiosos (exceptuant els dedicats a l'ensenyament i a l'assistència hospitalària) i va establir la incautació per l'Estat del patrimoni de les comunitats afectades. Els béns amortitzats van ser posats a la venda per mitjà de subhasta pública, a la qual podien accedir tots els interessats i els podien pagar en metàl·lic o a canvi de títols de deute públic. Amb aquestes mesures, Mendizábal volia aconseguir els recursos necessaris per a finançar l'exèrcit liberal, recuperar val de deute públic, reduir el greu dèficit pressupostari de l'Estat i fomentar el desenvolupament de l'agricultura.

La desvinculació

És la supressió de primogenitures, etc. Que va significar la fi dels patrimonis units obligatòriament i perpètuament a una família o institució i els seus propietaris van ser lliures per a poder vendre'ls sense traves en el mercat. La desvinculació va ser una de les reformes agràries liberals de 1837, aquesta consagrava els principis de la propietat privada i lliure de la terra, aquestes reformes foren portades a terme pels progressistes que van assumir la feina de desmantellar les institucions de l'Antic Règim i d'implantar un sistema liberal, constitucional i de monarquia parlamentària.