La Crisi de 1917 i la Dictadura de Primo de Rivera: Anàlisi Històrica

2. La crisi general de 1917
2.1 Antecedents
Dato declara el paper neutral d'Espanya durant la Primera Guerra Mundial. Els moviments obrers i els sindicats es van mantenir al marge. La neutralitat va afavorir l'expansió econòmica i el subministrament a les dues bandes de la guerra. Això va provocar la baixada de la competència exterior i van pujar les exportacions al contrari de les importacions. També va afavorir els negocis ràpids i fàcils, com les zones industrials i els sectors econòmics siderúrgics. Contràriament, va provocar l'empitjorament de les classes populars, ja que hi havia descontentament, la qual cosa va provocar vagues a causa de la baixada de sou i l'augment dels preus. Va esclatar una conflictivitat social.
2.2 Crisi militar, política i social
Crisi militar: Problemes interns de l'exèrcit; hi havia més comandants que soldats, ja que tenien ascensos per mèrits de guerra, i això beneficiava l'exèrcit del Marroc i discriminava el peninsular. Van crear Juntes de Defensa, que eren associacions militars que reclamaven un augment de salari i la desaparició dels ascensos i mèrits.
Crisi política: Davant tanta pressió, Dato va suspendre les garanties constitucionals, les Corts i va imposar la censura de premsa. Per aquest motiu, es va convocar una Assemblea de Parlamentaris que reclamava la formació d'un govern provisional capaç de reestructurar l'Estat. El moviment obrer va originar un moviment vaguístic que va anul·lar les forces burgeses temoroses d'un esclat.
Crisi social: Hi havia conflictivitat social per la disminució dels salaris, cosa que va provocar un moviment vaguístic UGT-CNT (1917). UGT i la CNT convoquen una vaga general amb desigual incidència a Barcelona, Madrid, Pamplona i Astúries. La reacció va ser un decret llei marcial i la repressió durament dels moviments obrers.
2.3 Després de la crisi: la fallida del sistema (1917-1923)
Dato va dimitir i es van formar governs de concentració. Eren executius formats per liberals, conservadors i membres de la Lliga Regionalista de Catalunya. Així es trencava el bipartidisme. Van dur a terme diverses reformes per acontentar l'exèrcit i també es va impulsar l'agricultura, les obres públiques i els ferrocarrils, entre d'altres coses. Davant el fracàs, es va tornar al sistema de torn (1918-1923); van haver-hi 13 governs. Els militars forçaven canvis segons els seus interessos. No van saber afrontar els problemes socials i, sumat a la crisi econòmica, va provocar un clima de tensió i violència. Va acabar amb la fallida de la monarquia parlamentària. L'últim intent per salvar el sistema constitucional va ser la creació d'un nou govern de concentració, però com l'exèrcit veia que no se'n sortien, ho va parar mitjançant un cop militar.

3. Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
(1923) protagonitza un cop d'estat i va suspendre les garanties constitucionals. Els motius eren la violència social, la radicalització del catalanisme, el descrèdit del sistema parlamentari i la inexistència d'una oposició eficaç, entre d'altres. El cop fou aprovat pel rei Alfons XIII i recolzat pels sectors socials conservadors. L'exèrcit va instaurar una dictadura militar autoritària, fortament condicionada per la personalitat del dictador.
3.1 Directori militar (1923-1925)
Primo va assumir tots els poders al capdavant d'un directori militar que va suspendre la constitució, les Corts, va prohibir els partits polítics i va censurar la premsa. Per tal de restablir l'ordre social, es van abolir les llibertats i es va practicar una dura política contra els nacionalismes perifèrics. També es va suprimir la Mancomunitat i es va prohibir l'ús públic del català. El problema marroquí es va resoldre gràcies a l'ofensiva conjunta hispano-francesa.
3.2 Directori civil (1925-1930)
La victòria al Marroc va consolidar el poder personal de Primo. Davant d'aquesta situació favorable, va intentar institucionalitzar la dictadura substituint el directori militar per un de civil. Aquest (1925) era un consell dirigit per Primo que estava integrat per militars i per membres de la Unión Patriótica. Va iniciar una política social i econòmica intervencionista que va sostenir el règim fins al 1930.
Política econòmica: Fomentació d'obres públiques, creació de grans monopolis i va practicar el proteccionisme aranzelari. També va millorar la xarxa de carreteres i de ferrocarrils. L'augment de les obres públiques va afavorir alguns sectors industrials. Es van crear grans monopolis com Telefònica o CAMPSA per beneficiar la política proteccionista.
L'absència de reformes estructurals en l'agricultura va mantenir el camp espanyol en un endarreriment secular. La pagesia va mantenir un baix poder adquisitiu. La situació va mantenir el dèbil mercat interior, cosa que va dificultar l'expansió industrial.
Política social: Caracteritzada per la repressió dels sindicats més radicals i per un cert reformisme social, que va introduir algunes millores en la situació dels treballadors. L'Estat va crear l'Organización Corporativa Nacional. El seu objectiu era regular les condicions laborals, controlar el moviment sindical i evitar la conflictivitat social.
3.3 L'oposició al règim i la fi de la dictadura
Amb la il·legalització dels partits polítics, es van alçar les primeres veus contra la dictadura per part dels intel·lectuals. L'oposició a la dictadura va anar creixent i, des de (1925), va comprendre tots els sectors polítics:
Socialisme: Va oscil·lar entre la tolerància que el règim els oferia i els qui s'hi oposaven radicalment.
L'anarquisme: Va constituir la Federació Anarquista Ibèrica, grup partidari de la insurrecció i la violència.
Catalanisme: Es va radicalitzar i es va decantar cap a l'esquerra com a resposta a la repressió.
Republicans: Van fundar l'Aliança Republicana (1926) i, juntament amb els socialistes, es van perfilar com l'única opció veritablement renovadora. Van aglutinar el moviment opositor.
A partir de (1928), es van intensificar les crítiques a la dictadura a causa de la crisi econòmica i de la progressiva retirada de confiança d'oficials de l'exèrcit cap al dictador. En aquest clima de malestar i de creixement de l'oposició al règim, el rei va retirar el seu suport a Primo. El dictador va dimitir (1930). Va ser substituït per un govern presidit per Dàmaso Berenguer, conegut com a dictablanda. Després dels esdeveniments viscuts, el canvi de sistema era inevitable.