Crim de germania resum per capítols

T1-

La cultura catalana es castellanitzà. Dominava la prohibició de la llengua, l'exili de gran part dels intel·lectuals, la censura i la moral estricta.

A l'etapa de la resistència (anys 40 i 50), l'exili interior es caracteritzà per l'ailllament cultural i el silenci que imposava la censura, amb Lo Rat Penat,els Jocs Florals, les reunions clandestines i les edicions d'amagat com els únics recursos disponibles, i la producció literària es decantà pels versos (les poques noveles publicades seguien el model realista del Segle XIX). A l’exili exterior existia una literatura dominada per l'enyorament del país i el desarrelament. A Mèxic i Xile es crearen revistes i edicions que permeteren als escritors una "continuïtat".

A l'etapa de recuperació (anys 60), hi hagué millores en el terreny econòmic, polític i social, i en la vida pública i cultural. Es conreà la novel·
La psicològica i realista, com La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda i la literatura fantàstica, com Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. La novel·la recuperà l’hegemonia.

T2-

La producció literària d'Enric Valor consta de rondalles valencianes i novel·les i relats breus.

Usa un model de llengua literària molt elaborada i equilibrada entre la normativa i la recerca dialectal.

Les rondalles estan fetes a partir d'un nucli narratiu de procedència oral, que transforma profundament i ens proposa uns contes cultes. Les històries se situen en uns espais valencians concrets.

Els relats breus, més pròxims a l'estil realista del Segle XIX, destaquen per la riquesa lèxica. Són petites peces amoroses i sentimentals. En les novel·les aboca les seues experiències biogràfiques i els coneixements sobre la seua terra. Vol fer la crònica del període històric que va viure, plasmant observacions sobre el paisatge, la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Destaquen L'ambició d'Aleix, Sense la Terra promesa i la trilogia del cicle de Cassana. En elles usa la narració en primera persona i retrata les relacions problemàtiques entre diferents classes socials.

T3-
La producció literària de Mercè Rodoreda està vinculada a la seua biografia (marcada per la Guerra Civil i l'exili) i a la novel·la psicològica.

Les protagonistes tenen una personalitat singular i presenten una acurada descripció psicològica. Estan oprimides; només són lliures en el seu món interior, que busca un equilibri personal mentre que l'exterior les ofega. El desequilibri sol nàixer de l'amor (angoixant, incomprés i generador de conflictes), on la dona sol ser la víctima. Hi van lligats els aspectes de l'amor físic, el trauma sexual, el part o l'amor maternal. Tot això, amb el desencís pel temps present i l'enyorança del passat. Els personatges solen expressar els seus pensaments a través del monòleg interior i l'ús del discurs indirecte.

Diversos crítics hi plantegen una evolució psicològica de les protagonistes com a reflex de l'evolució de l'autora. Destaquem Aloma, El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar, La plaça del diamant i Mirall trencat.

T4-

El català aconseguí la cooficialitat i l'entrada en el sistema docent. Es conrearen temàtiques i tècniques diferents, com la narrativa realista i de tall tradicionalista o les novel•les transformadores i transgressores.

En la dècada dels 70 s'incorporaren nous models culturals i teòrics i es practicaren noves tècniques d'escriptura.

Distingim la novel•la de canvi, amb el trencament de la tradicionalitat, l'alteració de la norma narrativa i el canvi de temàtica, destacant Uf, va dir ell de Quim Monzó; i la novel•la realista evolucionada, amb històries comprensives, que pretenien recuperar la infantesa i societat preindustrial desapareguda, destacant El bou de foc de Joan F. Mira.

Als anys 80 i 90 la consolidació del català i del sector editorial i la normalització permeteren l'aparició de nous gèneres novel•lístics. Ofèlia Dracs normalitzava la narrativa amb nous gèneres. Destaca la novel•la històrica, com Crim de Germania de Josep Lozano. 

Als últims anys, la narrativa es caracteritza per una gran disparitat de temàtiques i estils i la coincidència de generacions diferents d'escriptors. El principal entrebanc és traspassar fronteres i ser traduïts.

T5-

 Quim Monzó és un observador càustic i lúcid del món actual, sobretot de la "postmodernitat".

Critica els canvis frenètics que afecten les nostres vides: costums, idees, relacions humanes o maneres de viure. Li agraden sobretot els conflictes sentimentals (solitud, desesperança, avorriment) i els actes incomprensibles, tot acò amb humor gens compasiu, fins i tot cruel. Els personatges busquen una eixida que no es troba.

Els seus contes sorprenen i pertorben, amaguen un acurat ús de diversos recursos, i diverteixen però deixen un melancòlic malestar.

Els recursos literaris que utilitza estan al servei de la seua crítica social i al mateix temps dota al discurs d'expressivitat. Alguns recursos són: l'ús de la ironia i el sarcasme, d'onomatopeies (Uf, va dir ell), hipèrboles i metàfores a partir de l'ús del llenguatge quotidià (muntanyes de crocanti), incisos freqüents, interrogants sobre el que narra (per qüestionar), deformació i manipulació de mites i històries prèvies, etc.

T6-

 La poesía fou clandestina al principi i després permesa amb bastants restriccions. A l’exili comptava amb algunes revistes de poesia i una infraestructura al voltant dels Jocs Florals.

Hi havia tres tendències. La primera, enllaçava amb la tradició poètica de preguerra: al principi amb un formalisme preciosista i temàtica amorosa, paisagística o religiosa que després introduí un neguit transcendent  i un llenguatge més hermètic. La segona tenia voluntat de recerca experimental continuadora de l'Avantguardisme, sobretot de tendència surrealista. La tercera (anys 60) tenia menys pressió de censura i es crearen les primeres editorials i revistes literàries. La poesia era més pròxima a la realitat quotidiana. Usa un llenguatge narratiu i dóna entrada al registre col·loquial, amb intenció comunicativa. És més realista i de compromís social.

Destaca La pell de brau, de Salvador Espriu.

La "nova cançó" es convertí en fenòmen de masses. L'objectiu era recuperar l'ús públic de l'idioma i divulgar missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Destaquen Raimon i Al Tall.