Context històric sant climent de taüll

CONJUNT ICONOGRAFIC DE SANT CLIMENT DE TAÜLL

1.DOCUMENTACIÓ GENERAL I CATALOGACIÓ

Títol: frescos de l’absis de Sant Climent de Taüll.  Autor/a: mestre de Taüll i taller. Cronologia: església consagrada el 1123. Original o còpia: original. Ubicació original/actual: MNAC (Barcelona). Estat de conservació: Encara es troba en bon estat. Tècnica: fresc i tremp sobre murs.  Suport: mur Dimensions: 620 x 360 x 180 cm Tema: Religiós Breu descripció: Aquesta és una de les obres mestres del romànic europeu. La seva genialitat resideix en la combinació d’elements de diferents visions bíbliques –les de l’Apocalipsi, Isaïes i Ezequiel– per presentar-nos el Crist del Judici Final. Aquest apareix des del fons i provoca un moviment centrífug de la composició, en la qual domina el sentit ornamental dels perfils i l’habilitat en l’ús del color per donar volums. Per la seva excepcionalitat i força pictòrica, l’obra del Mestre de Taüll s’ha projectat a la modernitat i ha fascinat artistes de les avantguardes del segle XX, com ara Picasso o Francis Picabia.

2.ANÀLISI FORMAL I ESTILÍSTICA

El conjunt es divideix en tres parts o registres superposats: el superior, la volta de l’absis, representa el cel; l’intermedi, la part superior del cilindre, es refereix a l’Església, i la part inferior del cilindre (actualment perduda pràcticament del tot), simbolitza el món terrenal. Un altre element important és la simetria compositiva, que s’observa clarament en la figura de Crist, el rostre del qual es converteix en el paradigma d’aquest concepte, ien l’estructuració geomètrica dels cossos dels diversos personatges. La simetria només es trenca en la posició de les mans de Crist, representat segons el model iconogràfic de la Maiestas Domini, i en els arcs del registre intermedi. Aquesta esquematització formal aporta al conjunt un clar antinaturalisme, reforçat pel hieratisme i la frontalitat de les figures, que imposen respecte i autoritat –sobretot la imatge de Crist-, i per l’ús de franges monocromàtiques horitzontals al fons, que donen a l’espectador una visió atemporal de l’escena. Aquest antinaturalisme, però, es trenca amb l’intent de volumetria que l’artista infon en els personatges per mitjà dels cercles vermells pintats a les galtes i dels plecs dels vestits. Un altre aspecte formal important, i molt característic del període romànic, és la utilització de la perspectiva jeràrquica, amb la qual l’artista aconsegueix que la imatge de Crist en Majestat, de grans proporcions respecte dels altres personatges, domini tota l’escena. Cal remarcar, també, l’ús d’una línia negra que delimita totes les figures i que afavoreix la claredat compositiva. Cal fer atenció també a la utilització de colors purs i intensos, aplicats de manera plana, sense clarobscurs. Justament, i pel que fa a tonalitats, destaca la presència important del color blau, obtingut en aquest cas a partir de l’aerinita, un mineral valuós i car que es troba als Pirineus, fet que mostra la bona disposició econòmica que hi havia per a la realització d’aquesta obra. La pintura romànica tenia una funció didàctica, una temàtica religiosa (Antic i Nou Testament, Apocalipsis de Sant Joan, Maiestas Domini, Maiestas Mariae, Judici Final), simbolisme i expressivitat, la llei del marc o adaptació de les figures a l’espai que les contenen. Es basava en pintura mural a l’interior de les esglésies (al frescs) i pintura al tremp sobre fusta per a frontals d’altar. Utilitzava figures planes, sense fons (dividit en bandes influenciades per la il·luminació de manuscrits), l’horror vacui i la perspectiva jeràrquica. Les figures planes eren sense volum, és a dir, amb llum plana i unitària. Tenien formes geomètriques i simètriques, la delimitació dels contorns es feia amb traços de color negre i per últim, s’utilitzaven colors plans i intensos, sense gradacions. Existien dues tendències, l’estil francoromànic i l’estil bizantí.

3. INTERPRETACIÓ

El conjunt iconogràfic de Sant Climent de Taüll mostra una representació de la teofania –manifestació de la divinitat de Déu-, basada en el text de la segona parusia, és a dir, segona vinguda de Crist al món, narrada a l’Apocalipsis de sant
Joan. A la part superior de l’absis hi ha la imatge de la Maiestas Domini, el Crist Jutge, de cos sencer i inscrit en una màndorla o marc en forma d’ametlla, assegut sobre l’arc del Cel, amb la Terra als seus peus. Crist beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra aguanta un llibre amb la frase llatina Ego sum lux mundi (“Jo sóc la llum del món”) de l’evangeli de Joan. A banda i banda hi ha l’alfa  i l’omega –primera i ultima lletres de l’alfabet grec- que simbolitzen que ell és l’inici i la fi de tot. Envoltant aquesta imatge, hi ha la representació simbòlica dels quatre evangelistes (tetramorf), presentats cadascun per un àngel. Finalment, a cadascun dels dos extrems de la composició hi ha un àngel serafí. A sota d’aquesta imatge hi ha representada la Verge Maria, que sosté el Sant Greal, acompanyada pels sants apòstols Bartomeu, Tomàs, Jaume, Felip i Joan; aquest darrer, representat en un arc més gran, imberbe i amb un llibre a la mà dreta. A la part superior de la volta hi ha la representació de la Dextera domini (mà de Déu que beneeix), i la imatge de l’Agnus Dei, anyell místic de set ulls, símbol del poder il·limitat de Crist. A l’intradós de l’arc s’hi representa la paràbola del ric Epuló i el pobre Llàtzer, al·ludeix a la salvació dels justos. Es creu que l’anònim mestre de Taüll i el seu taller que eren originaris del nord d’Itàlia, i que quan van arribar a Catalunya van ser contractats per fer aquestes pintures. Al fust de la primera columna nord-oest del temple  hi ha la inscripció de la datació de consagració de l’església, el 10 de desembre del 1123, feta per sant Ramon, bisbe de Barbastre. Aquest espectacular conjunt mural va ser adquirit per la Junta de Museus de la ciutat de Barcelona, que, entre el 1919 i el 1923, el va arrencar de l’emplaçament original per mitjà d’un delicat procés d’extracció amb l’objectiu de preservar aquest important patrimoni cultural de Catalunya. L’extracció de la pintura del mur original i el traspàs a un altre suport es va fer amb la tècnica anomenada strappo, que consisteix a arrencar nomes la pel·lícula pictòrica del fresc, sense el morter de la preparació.