Context històric i literari de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda

1. En quin context històric i cultural se situa l’escriptura de l’obra?

Mercè Rodoreda publica La plaça del Diamant en 1962. En aquesta època, el règim franquista comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també sobre les llengües de l’Estat. Això permet, entre altres coses, la creació d’una mínima infraestructura editorial (revistes, premis, editorials) que anirà ampliant-se al llarg dels anys 60 i 70. Pel que fa a la narrativa, els tres grans corrents de la postguerra són:

• La novel·la psicològica (a la qual s’adscriu aquesta obra).
• El realisme objectivista.
• La literatura fantàstica, l’humor i la ironia.

D’altra banda, La plaça del Diamant correspon a l’etapa de maduresa de l’autora, que viu exiliada a Suïssa. L’obra va obtenir un èxit fulminant i suposa la consagració de Rodoreda com una de les grans figures literàries catalanes del segle XX. Altres novel·les d’aquesta etapa són Vint-i-dos contes, El carrer de les Camèlies i Jardí vora el mar. (145 paraules)

2. Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autora i digues algunes característiques de l’etapa a la qual correspon

Fou escrita a Ginebra cap al 1960, època en què conviu amb Armand Obiols. Pertany a l’etapa de maduresa de l’escriptora. Les obres d’aquesta etapa reflecteixen la pèrdua de la joventut de les heroïnes, alhora que inauguren una nova veu narrativa amb un domini de les tècniques narratives que li permet simular diversos registres.

Curiosament, aquesta novel·la no té res a veure amb l’exili, perquè la Colometa forma part de la massa anònima que no es va exiliar; no obstant això, l’obra és resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d’aprenentatge literari de l’autora (exiliada primer a França i després a Suïssa). (103 paraules)

3. Quines característiques generals presenta la narrativa en el context d’escriptura de l’obra?

Durant la postguerra, la falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models exteriors, féu que la producció narrativa valenciana es mantinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes. Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les que, o bé responien al model del realisme del segle XIX, o bé presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica o sentimental, o bé transmetien inquietuds catòliques o socials.

Fins a la fi de la dècada dels seixanta, els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars com la referència constant a la Guerra Civil, present tant en La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda com en Incerta glòria de Joan Sales, dues de les obres més rellevants del moment. També s’escrigueren novel·les realistes i de recreació d’un món mitificat, com es pot observar en Els horts de Martí Domínguez Barberà i en Bearn o La sala de les nines de Llorenç Villalonga. (161 paraules)

4. Altres autors destacats dins del gènere narratiu

En el gènere literari de la narrativa destaquen escriptors de gran renom de la postguerra:

• Enric Valor: autor d’obres com L’ambició d’Aleix (1960) o les seues conegudes Rondalles valencianes (1950-1958).
• Llorenç Villalonga: destacat per publicacions com Bearn o La sala de les nines (1956 en castellà, 1961 en versió catalana) i Desenllaç a Montlleó (1963).
• Maria Beneyto: autora de títols com La gent que viu al món (1966) i La dona forta (1967).

Aquests escriptors, entre d'altres, escriuen gran part de la seua producció literària durant la postguerra, reflectint en les seues novel·les les característiques pròpies de l’escriptura del moment. (111 paraules)