Context històric i cultural de l'escriptura poètica a la postguerra espanyola

• En quin context històric i cultural se situa l’escriptura d’aquesta obra?
• Dictadura del general Francisco Franco (1939-1975) • Anys 40 la primera postguerra: repressió moral, cultural i ideològica (censura), depressió econòmica, deteriorament de les condicions de vida i aïllament internacional. • Anys 50: Pacte de Madrid amb EE.UU (1953), que impliquen ajuda financera a canvi de la instal·lació de quatre bases militars americanes en Espanya; Pla d’Estabilització Econòmica (1959), que posa fi a l’autarquia i enceta el liberalisme econòmic de l’Estat. • Anys 60: s’enceta l’etapa de desenvolupament econòmic i també l’organització clandestina de partits polítics i plataformes culturals. La cultura promoguda pel règim franquista està marcada pel nacionalisme tradicionalista (unitat sagrada de la pàtria i catolicisme tridentí), la unificació lingüística i l’homogeneïtzació cultural. Aquest model es materialitza en l’anomenada poesia de certamen (Jocs Florals) i, en part, en l’anomenat «garcilacismo». Joan Fuster ha anomenat la «generació sacrificada» els poetes nascuts durant les dos primers dècades del segle XX. La majoria començaren a publicar durant la República: Bartomeu Rosselló Pòrcel (Imitació del foc (1933), Quadern de sonets (1934)) i Màrius Torres (pòstum Poesies, Coyoacan, 1947) però moriren prematurament. Entre els exiliats la poesia va ser el gènere més conreat i publicat. En contacte amb la gran poesia americana o europea destaquen Agustí Bartra, Josep Carner (Nabí, Buenos Aires, 1941), Carles Riba (les seues Elegies de Bierville aparegueren a Barcelona el 1943 amb peu d'impremta de Buenos Aires 1942). Alguns autors treballen en el que es coneix com a «exili interior» (Salvador Espriu, J.V. Foix). Ja en el primer moment de la postguerra al País Valencià descollen l'obra i les iniciatives de Xavier Casp (Volar, 1943) i el grup vinculat a l'editorial Torre, en el deixant del post-simbolisme: Joan Valls (Les cançons de Mariola, 1947), Jaume Bru i Vidal, Vicent Andrés Estellés i Maria Beneyto. Al llarg dels 50 el règim permet convocar alguns certàmens bilingües: Jocs Florals de Gandia (el 1948 VAE hi presenta el seu primer poema en cat, «Voler»), Premi de Poesia de la Diputació de València (guanya El fang i l’esperit, de Carles Salvador; i finalista El corazón en la mano de VAE).

• Quines característiques generals presenta el gènere poètic en el context d’escriptura de l’obra?

VAE s’integra en l’anomenada generació poètica dels 50, formada per autors nascuts als anys 20 que van viure una infantesa marcada per la Guerra civil i arriben a la maduresa poètica al llarg dels anys 50 (també Miquel 7 Martí i Pol, Gabriel Ferrater o Blai Bonet). La majoria han fet estudis universitaris però pel que fa a la llengua pròpia la formació és totalment autodidacta. En el context de difusió de l’existencialisme, aquest autors defugen tant l’expressió solemne i fredor formal del garcilasisme oficial (els «marbres asexuats» que esmenta Estellés a «L’estampeta»), com l’esquinçament sentimental i el dramatisme. Proposen una poesia amb certes innovacions formals però també atenta als formats clàssics (elegies, decasíl·labs, etc.) i de manera molt destacable incorporen al llenguatge literari elements de la varietat col·loquial i fins i tot de la vulgar. Aquests poetes no fan una alambinada elaboració de la realitat com hem trobat en els postsimbolistes, sinó que, en la línia del neorealisme, mostren aspectes costumistes que determinen l’experiència col·lectiva (en el cas d’Estellés, de la postguerra: estraperlo, relacions clandestines, prostitució, execucions sumàries, presó...). La seua reivindicació social s’expressa en la preocupació ètica i civil, més que en l’atac frontal al règim autoritari. Bons exemples d’aquesta poesia en són alguns llibres escrits a final dels 50, encara que publicats més endavant: el Llibre de meravelles de VAE o La fàbrica i Paraules al vent de Miquel Martí i Pol.

• Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor/a (etapes o blocs) i digues algunes característiques de l’etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).

El Llibre de Meravelles és un tríptic poètic del jo líric, el qual fa una crònica personal en l'ambient de postguerra. La part central de l'obra fou escrita entre el 1957 i 1958. Els laterals ―val a dir, la primera i la tercera parts― es completaren el 1968. Aquestes dues dècades (els 50 i 60) són els anys decisius per al poeta. Durant els 50, l'autor comença el contacte amb Sanchis Guarner, Fuster, Espriu, Riba i Llompart; tots l'encoratgen i l'apadrinen. Escriu llibres que no es publicaran fins als 70. En aquesta dècada Estellés aconsegueix l'estil propi més genuí en què accentua la temàtica de la quotidianitat, el testimoni de la desolació i el registre col·loquial. Predomina el vers alexandrí en els llargs poemes, que combinen seqüències narratives i descriptives sota una mirada elegíaca. Augmenta la intertextualitat amb altres poetes clàssics, i les relacions interdiscursives amb la seua activitat periodística (cine i política internacional). Adopta la perspectiva i les preocupacions de poetes com ara Ovidi, Horaci, Catul, Virgili i March per tal de recrear les tensions socials i lingüístiques de la postguerra valenciana. Durant els anys 60, Estellés només publica un poemari i escriu de manera irregular. Principalment treballa en els llibres que ja duu entre mans. El llenguatge es diversifica en noves formes, temes i influències: prosa poètica, poemes breus, epitafis, sonets. El poeta connecta amb la gran poesia del moment: Cummings i Larkin. A partir dels 70, Estellés s'inicia en cascada la publicació de molts llibres escrits anteriorment mentre intensifica l'orientació més compromesa en la seua nova poesia i alhora comença una intensa activitat pública. El mural del País Valencià serà la magna obra poètica que l'ocuparà els anys posteriors.

Quins altres models o corrents poètics trobem en el context de l’obra? Explica les seues diferències respecte al model o corrent en què s’inscriu l’obra.

Durant la postguerra, el context en què VAE escriu la major part de LM, trobem tres grans tendències poètiques

1. La tradició simbolista (hermetisme, temàtica transcendent, poesia com a mitjà de coneixement). Carles Riba, exiliat a França (Elegies de Bierville, 1943), un autor comparable a altres europeus contemporanis com Paul Valery o a R. M. Rilke. Els seus trets distintius són l’explotació del poder suggeridor de la paraula amb la proliferació de metàfores i símbols (en la línia de l’anomenada poesia pura), el rigor formal i la temàtica existencialista.

2 La poesia avantguardista, que havia eclosionat la segona dècada del segle, incorpora amb la Guerra Civil la temàtica del compromís: s’afegeix la denúncia social a l’objectiu de l’avantguarda històrica d’acabar amb el circuït de l’art tal com l’havia concebut la societat burgesa amb la creació d’un llenguatge artístic radicalment nou. Hi destaquen Josep Palau i Fabre (Poemes de l'alquimista, 1952) o Josep Vicenç Foix (On he deixat les claus..., 1953) i els primers llibres del valencià Carles Salvador.

3.El realisme social naix als anys 60 amb l’augment de les protestes i reivindicacions socials i democràtiques, amb una actitud més tolerant per part del règim i acompanyat de moviments artístics paral·lels (La Nova Cançó, Grup Crònica, etc.). Determinades activitats culturals poden abandonar la clandestinitat. 8 Els autors realistes o compromesos volen destacar la solidaritat social, cosa que els duu a adequar el seu instrument d'expressió a una nova concepció de la literatura, a crear un llenguatge poètic