La constitució segons Aristòtil: equilibri entre democràcia i oligarquia

La constitució segons Aristòtil: equilibri entre democràcia i oligarquia

És el que conté el disseny de la constitució que Aristòtil defensa. 12/90a, la constitució que defensa Aristòtil és aquella que té un bon repartiment del poder, repartiment regulat, evidentment, per la llei. 12/92a: on les lleis no tenen potestat no hi ha constitució. Tanmateix les lleis no estan per damunt de la constitució (que és l’organització, la distribució de la ciutat). Les lleis no poden canviar la constitució sinó que s’han d’adaptar a la constitució del cas. No és possible capgirar-ho tot, amb la llei.

De constitucions reals, ho hem dit, n’hi ha dues: democràcia i oligarquia. La República platònica és una forma de democràcia (si ho ha dit la Rius me’n fio però francament ho dubto. Que la república sigui una forma democràcia ho accepto, que ho sigui la república platònica no. A més que el sistema ideal platònic és monàrquic, no republicà) i l’aristocràcia una forma d’oligarquia. La monarquia és una constitució que, com l’aristocràcia, esta fonamentada en la virtut. En la monarquia, si no hi ha llei no hi ha constitució, perquè seria el govern d’un home en comptes del govern de la llei. Reconeix Aristòtil que la monarquia (evidentment la d’estil platònic) està basada en la virtut. Encara que existís un rei increiblement sabi i virtuós, la gent no estaria disposada a acceptar-l’ho. En 13/13a, al llibre cinquè, diu que la reialesa és un govern voluntàriament acceptat. Si no està acceptat pel poble és tirania.

Aristòtil diu en algun moment que cal cercar la constitució més comuna a totes les ciutats. Això vol dir que per una banda que a cada ciutat s’hauria de donar la constitució que més li escau, la que millor li funcioni, cada democràcia no és igual a la resta. Però tampoc no diu que no hi hagi res en comú entre les diverses constitucions. Es refereix d’entrada a uns trets essencials que han de tenir en comú totes les constitucions: la distinció entre assemblees, magistratures i tribunals. No es tracta de que cadascú pugui fer el que vulgui, Aristòtil no defensa el relativisme, hi ha trets comuns necessaris a totes les ciutats. Es com el terme mitjà, que no pot ser qualsevol, no pots tenir el que vulguis, sino que és relatiu al punt mitjà.

Definició democràcia i oligarquia: Recordem que pel que fa als afers pràctics no hi ha definicions exactes. El criteri del que fa ús per distingir-les és el del contrast entre la riquesa i la pobresa. Aristòtil usa un argument lògic: si els homes pensen que són iguals en tot perquè ho són en una cosa o desiguals en tot perquè ho són en alguna altra això vol dir que hi ha diversos factors que es convinen diferentment i només en triem un com a criteri de manera que ens equivoquem.

Posem com a exemple la virtut i el vici. Les virtuts i els vicis ho poden ser del cos o de l’ànima. Des d’una certa perspectiva es pot ser esclau i lliure alhora: jo puc ser esclau perquè mons pares són esclaus però lliure d’ànima (diferencia entre eleutheria i autarquia). Es pot ser també noble d’ànima i plebeu de llinatge o a l’inreves (sovint a l’inreves).

Però hi ha dos factors, diu, que no es poden combinar perquè son excloents: la riquesa i la pobresa. Són contraris i no contradictoris. El contradictori de ric és no-ric, un és la negació absoluta de l’altre. En canvi ric i pobre són contraris però no contradictoris, no és el mateix pobre que no ric, des del punt de vista de la lògica. Per què? perquè els contraris en Aristòtil poden coexistir en potència, però no en acte. En potència es pot ser ric i pobre alhora però efectivament només una de les dues.

Per això el criteri és ferme, si governen els rics: oligarquia; si governen els pobres: democràcia. Tinguem en compte com hem dit abans que oligarquia no significa ben bé el govern dels rics, això seria una plutocràcia. Oligarquia és el govern d’una minoria. És cert, de passada, 12/94a que cal tenir en compte que encara que els que governin siguin pocs (això ho diem perquè en la modernitat hi ha la cosa aquesta de la constitució de l’estat i la presa de les decisions segons la majoria o unanimitat, en Aristòtil apareix el tema de la majoria com el procediment típic en política) les decisions sempre es prenen per majoria. La majoria està lligada al concepte de tria. Si no hi ha una implicació lògica entre el fet de ser pocs governant i ser rics, com justifica que l’oligarquia procedeixi de la distinció entre ric i pobre? Perquè resulta, pràcticament, que els rics són pocs. De la mateixa manera la democràcia s’ha de dir del govern dels que són lliures, pobres i majoria. La democràcia sempre es defineix com el govern dels lliures. Igualment l’oligarquia és el govern dels rics, nobles i pocs (minoria). 12/90b El criteri de la democràcia és la llibertat, el de l’oligarquia és una cosa que queda ambigua entre la noblesa i la riquesa, sembla que s’identifiquin. En una oligarquia no s’hi valdria governar, els rics, s’hi fossin majoria. En canvi, no hi hauria democràcia en cas que els lliures fossin minoria. La qüestió de la majoria i la minoria importa però no és la que marca el criteri, no és la fonamental, sinó la qüestió de la riquesa i la pobresa.

Tot seguit sotmet a critica la democràcia en relació a la majoria: no pot ser que la majoria prengui decisions que estigui per damunt de les lleis, per Aristòtil, que no és un demòcrata radical. Aristotil distingirà entre diferents formes de democràcia i oligarquia, només remarcarem els casos extrems. La pitjor forma d’oligarquia és aquella que es converteix en dinastia. S’escau la dinastia quan els monarques imposen que els càrrecs s’ocupin per herència familiar. El càrrec no ha de ser susceptible d’herència, diu Aristòtil. La pitjor forma de democràcia és aquella que dóna tot el poder a l’assemblea del poble, de tal manera que el poble governa a través de decrets i no de lleis. La diferència és que els decrets s’estableixen en funció de circumstàncies actuals. Els decrets poden implicar fins i tot que s’anul·lin lleis. En molts casos és la democràcia atenenca (el què? a la que s’està referint?). El demagog és el conductor del poble (com el pedagog era el que portava el nen a l’escola) i aquests, diu Aristòtil, ho volen sotmetre tot a decisió assemblearia perquè ells són els que controlen l’opinió. No es tan dificil ser demòcrata pels poderosos en un món on els mitjans de comunicació presideixen o condueixen l’opinió. En el nostre món es crea opinió, i es manipula i es dirigeix.

Aristòtil divideix la constitució (o n’assenyala tres aspectes, potser no la divideix) en assemblees, tribunals i magistratures. No poden ser els mateixos els que fan la llei i els que l’apliquen perquè si fos així legislarien en funció de la seva conveniència. Cap decisió de l’assemblea no pot tenir un valor general, diu Aristòtil. L’assemblea no és l’equivalent del nostre parlament, no és el poder legislatiu, de fet no legisla. Això és el que està dient aquí Aristòtil. La feina de l’assemblea serà aplicar la llei, tot i que, com veurem el dia vinent, aplicar la llei influeix en la mateixa llei.

La deliberació és reflexió sobre els mitjans. Si no tens cap mitjà que reculli la llei pots arribar a l’extrem d’haver de renunciar a la finalitat. La llei és la que modifica les circumstàncies i mai les circumstàncies la llei. Sén les circumstàncies (la finalitat particular) les que s’han d’adaptar a la llei. No es legisla mai de cara a la situació, això seria el decret. I quan no hi ha llei? La llei sí que pot ser la pura decisió dels magistrats, l’última paraula no la té la llei (? Contradicció deguda segurament a que he arribat tard i he enganxat l’argument a mitges). Sembla que l’assemblea per Aristòtil no pot prendre mai decisions com un sol home. Si del que es tracta és de que els decisions les prenen els individus, com a individus, i no com a part de l’assemblea. Està parlant dels magistrats, de la decisió dels magistrats com a individus.

Tanmateix els magistrats han de decidir no com a individus sinó com a magistrats, no en funció del que ells voldrien com a individus, sinó en funció del que el seu càrrec determina. És en funció del seu càrrec i per tant si no actua com a individu no ho farà en virtut de la seva virtut humana sinó de la seva virtut com a magistrat. D’aquí ve, en Aristòtil, la necessitat que el càrrec de magistrat sigui temporal, per si de cas, per a que no decideixin com a individus i si ho fan que no duri gaire. De tota manera, cal emetre decrets. Però, si s’han d’emetre decrets, almenys que no siguin sempre els mateixos qui els dictin, degut a que els decrets tenen les limitacions que tenen.

Hem passat primer per la deliberació de l’assemblea, ara pels magistrats (que en diríem l’executiu tot i que no és ben bé això). Ara mirem els tribunals. En els tribunals hi ha una combinació dels magistrats i del poble. L’acusació, la defensa i el veredicte combinaven aquests elements. Aquests no es troben mai en l’execepció de manca de llei, el judici sempre es fa en funció d’una llei pretesament moderada. Però certament hi ha un altre problema que assenyala Aristòtil, que és la distància entre la universalitat de la llei i les particularitats dels judicis, del cas concret. Recordem que a l’ètica Aristòtil defensa la virtut de l’equitat. Encara que a vegades sembla que contradiu la justicia perquè aplica la llei de manera particular, en realitat és el perfeccionament de la llei.

El que ens interessa és l’assemblea. Hem esmentat la feina dels magistrats, tant pel que fa al govern com als tribunals, ara tornem a l’assemblea. L’assemblea s’ha de limitar a aplicar la llei. En quin sentit parlem de l’assemblea com aplicadora de la llei? no en el mateix sentit que ho fan els magistrats. Els magistrats apliquen la llei d’una manera i l’assemblea d’una altra. Aquesta és una qüestió molt important i aquí es basa tot el que seria la perspectiva aristotèl·lica del que és la constitució. Recordem: del que es tracta en la deliberació és d’aplicar la llei en casos particulars.

No és l’aplicació entesa com l’execució de l’acte. Recordem que quan parla del sil·logisme pràctic a l’ètica, copia del sil·logisme teòric: universal, particular, conclusió. Hi ha un moment en què diu que no es tracta només (en el sil·logisme pràctic) d’extreure una conclusió de la premissa major i de la menor, si aquesta conclusió eé teòrica. De fet, diu Aristòtil, en el judici pràctic, la conclusió és una acció si no està prohibida, si no hi ha res que m’ho impedeixi. Aquesta és la gran diferencia entre el sil·logisme teòric i el pràctic.

Per tant, l’aplicació no és el fet de jo extreure una conclusió teòrica i després realitzar-la. Això no és el que Aristòtil entén per aplicació d’ençà del moment que diu que la conclusió es una acció, no hi ha cap conclusió a aplicar. No vol dir que no hi hagi cap resta d’aplicació, el que vol dir és que l’aplicació es fa abans. No situem l’aplicació com a posterior a la conclusió del raonament sinó com a prèvia (o simultània, diria jo) a la conclusió. Per arribar a una conclusió he d’aplicar la llei al cas particular que m’ocupa.

Recap perquè arran d’una pregunta li sembla que no s’està entenent: Nosaltres, per sentit comú, diríem que l’aplicacio es: deliberem, arribem a una conclusió, i aleshores el problema és si aplico la conclusió a la realitat o no. Quan parla de l’immoderat (posa aquest exemple amb la intenció d’esclarir el que està explicant, però, com sempre, ens embolica més), Aristòtil el compara amb les ciutats que tenen bones lleis però no les apliquen. Aristòtil, sense negar aquesta possiblitat, té un altre concepte d’aplicació segons el que és prèvia a la conclusió. Deliberar és aplicar la llei a casos particulars per prendre una decisió, per triar, per elegir. Quan Aristòtil parla de la conclusió del sil·logisme pràctic no diu que sigui res que cal aplicar sinó que és la mateixa acció, passem en la conclusió al terreny de l’acció, que ja no és el de la deliberació.

És molt important l’aplicació entesa en aquesta lògica de substituir la conclusió per l’acció. El coneixement de la llei és indispensable però no serveix de res conèixer bé la llei si després quan l’haig d’aplicar al cas particular m’equivoco. De què em serveix el sabi platònic? Una mala aplicació en el cas concret altera el

comportament, i aquest és el problema de l’immoderat: coneix bé les lleis, fins i tot vol respectar-les, però després com que les passions interfereixen és incapaç de conèixer les circumstàncies i per tant no actua bé. L’immoderat s’equivoca perquè no és capaç de veure les coses tal com son.

Si encomenem a l’assemblea aquesta tasca de l’aplicació de la llei en aquest sentit, seria quelcom que nosaltres entendríem com la interpretació de la llei. Veure en quines circumstàncies la llei és aplicable o no i com. L’assemblea, si s’ocupa d’interpretar la llei, juga un paper molt important en el paper legislatiu. Exemple: la interpretació de la constitució. Allò que es diu que es podria ser més flexible o menys a l’hora d’interpretar-la la deixa oberta. Això ho han fet els jutges? No. És una cosa previa. Hi ha una interpretació de la llei prèvia a la interpretació de la llei particular en el cas d’un judici, interpretació quasi bé prèvia a la mateixa llei.

A vegades la llei no es pot entendre en si mateixa si no es en referencia la context. Què vol dir una llei en si mateixa? què és la constitució en si mateixa? no res. Té a veure amb el Plató de les Lleis: cal passar de la raó a la llei. Del que dóna compte Aristòtil és que aquest pas no és automàtic, però això Aristòtil no ho veu com un perjudici com ho veuria Plató sinó que el que fa és aprofitar-se d’aquesta circumstància, aprofitar-se de que el pas de la raó a la llei no sigui automàtic perquè això ofereix un marge de maniobra de manera que es pot fer que cada constitució beneficii cada ciutat particularment. Hi ha quelcom comú a totes les constitucions (la tríada magistratura etc) però hi ha també aquest marge de maniobra que fa que les constitucions no siguin les mateixes.

I què presideix això? el terme mitjà, evitar els extrems. En aquest sentit cal, doncs, abans d’entrar en el tema explicar una mica això. Diu Aristòtil per exemple, en relació a la doctrina del terme mitjà, que a vegades en una ciutat pot haver-hi una constitució no democràtica en la seva estructura legal però que tanmateix funcioni democràticament pel que fa al costum i a l’educació. Pot ser que l’educació i el costum modifiquin l’exercici de la llei sense vulnerar-la. La mateixa llei, encara que no sigui democràtica, es pot aplicar de manera democràtica. 12/92b.

Al 12/93a parla d’un altre factor, de la facilitat que tenen els ciutadans per assistir a l’assemblea i als tribunals. Bé, tots aquests elements gairebé estan establint una mena de distinció entre el que serien les aparences i la realitat. Tenim una constitució democràtica per exemple que després en realitat no ho és. Aquesta distincio entre aparences i realitat no la fa Aristòtil a la manera socràtica, no està fent una denúncia en absolut sinó que més aviat ho està plantejant en el sentit que ell el que farà és analitzar els mecanismes que permetran regular la situació perquè tot vagi com ha d’anar. No és un purista. No està dient que les coses no són el que semblen. Al contrari, el que vol és trobar la millor manera d’aconseguir un equilibri parant atenció a aquests mecanismes.

Aquí exposa un “model” de constitució que no és una constitució ideal, perquè s’ha d’adaptar sempre a les circumstàncies. L’equilibri només s’aconsegueix com a terme mitjà. Per tant, com dèiem, no es tracta d’un regim mixt, com havíem dit de Plató. Sinó que es tracta de la doctrina del terme mitjà, aquesta de fet és la paraula que apareix en el llibre però que sovint en castellà es tradueix per règim mixt, la paraula es mesotes.

El que fa Aristòtil és establir una mena de sistema de contrapesos que permetin establir un bon equilibri, però que no són els tres poders, sinó que aquests contrapesos s’apliquen a diversos nivells. S’ha de buscar un terme mitjà entre els dos extrems que són l’oligarquia i la democràcia. Prenenent-los com extrems són dolents perquè no és bona la democràcia purament assemblearia ni tampoc dinastia. Però són bones si podem trobar un equilibri entre una i l’altra. Aquest equilibri no és únic ni ideal sino que es trobarà en cada cas en funció de les circumstàncies. De tota manera recordem que hem dit que hi ha alguna cosa comuna a totes les constitucions, la primera ja l’hem dit, la distribució dels poders;  l’altra és que la constitució més equilibrada és aquella en la que tenen un pes decisiu les classes mitjanes (que no queda precisat en què consisteixen).

En aquesta classe hi ha la igualtat o almenys les semblances necessàries perque la comunitat vagi endavant. 12/95b Què és el que tenen de bo els ciutadans de la classe mitjana? que ni envegen ni són envejats. És per això que diu en més d’una ocasio 12/97a que les classes mitjanes poden mediar, poder fer d’àrbitres quan els classes superiors i les inferiors estan enfrontades. D’altra banda, per les mateixes raons, les classes mitjanes no tendeixen a revoltar-se, el que volen és que els deixin tranquils. Per tant, allà on predominen les classes mitjanes les constitucions duren més. Aristòtil diu que els millors legisladors de la història els trobem a la classe mitjana. Això seria equivalent, més endavant, al tercer estat, a la burgesia, entre els serfs i els nobles. Cal barrejar elements de les constitucions democràtiques i de les oligàrquiques. Però de tal manera que el resultat sigui que la constitució estigui en el punt mitja de manera que tant s’hi pugui reconèixer l’oligarquia com la democràcia. Això és important perquè el que fa que la constitució duri no és que molts la vulguin conservar sinó que cap de les parts de la ciutat defensin un altre tipus de constitució. En aquest cas això no passarà o perquè la idea és que com que la que hi ha té totes les qualitats possibles, considera totes les possibilitats existents, ningú la odiara massa: ni els rics ni els pobres. El que diu Aristòtil és que si el terme mitjà tendeix massa cap a l’oligarquia la constitució sera aristocràtica. I si tira cap a la democràcia aleshores és la república.

Ara bé, barrejar oligarquia i democràcia què és? anomenem alguns trets d’aquesta barreja. És propi de la democràcia que les magistratures es puguin ocupar amb independència de la renda. El que és propi de l’oligarquia, d’altra banda,  és que els càrrecs s’ocupin per elecció, (a la democràcia per sorteig). Això del sorteig no li fa massa gràcia a Aristòtil malgrat garanteix la igualtat d’oportunitats i va en contra del sectarisme. Tampoc no ho rebutja completament, accepta que en determinats moments pot ser útil i legítim però intenta donar un major espai, almenys pel que fa a les magistratures principals, a l’elecció.

També hi ha la cosa de la remuneració pels càrrecs. Si la democràcia atenenca creix com a democràcia és perquè comença a remunerar. Perquè si el càrrec no depèn de la renda el poden ocupar gent sense massa possibles. Podríem dir que la remuneració és la compensació per l’assistència a l’assemblea i als judicis.

Aquí hi ha una altra qüestió que té a veure amb allò que dèiem de les aparences i la realitat: quan distingeix entre la constitució i els mecanismes amb què s’aplica, el règim de multes decideix a qui vol afavorir. Si es multa la falta d’assistència dels pobres és perquè vols que els pobres assisteixin, si es multa la no assistència dels rics, pel mateix. Per tant, que ningú s’imagini ara que això de no posar multes als pobres es fa perquè no tinguin diners, no se’ls multa perquè te la sopla que vinguin o no. Ojo amb les discriminacions positives, a vegades no són expressament malintencionades, però a vegades si. El que cal fer és no multar l’assistència dels rics i compensar l’assistència dels pobres, diu Aristòtil, si el que vols és que vinguin els dos. Això és un exemple del que significa el terme mitjà. 12/94b, una altra mesura compensatoria té a veure amb el cost del cens.

Com més alt sigui el cost de participar en una assemblea menys gent hi podrà participar. Aquestes combinacions dependran de les necessitats particulars de cada ciutat. Però per tots, insistim, és necessària la classe mitjana. Com que les circumstàncies manen, allà on predominin les classes baixes tendirà a imposar-se la democràcia per sobre de l’oligarquia. Tanmateix és millor aquella democràcia en la qual hi ha una majoria de gent del camp o pagesos. La pitjor és aquella en què en aquesta majoria de classe baixa hi predominen els assalariats. Cal fer una distinció que no és sempre clara en Aristòtil entre els tectnítes i els bánausos. El banausos és algú que només treballa amb les mans, que no coneix cap tècnica, els tecnites també treballen amb les mans però coneixen una tècnica, poden ser metges per exemple. No ens fem il·lusions amb això dels pagesos, els prefereix perquè com que treballen al camp van menys a l’assemblea (es descollona). Els banausos, com que viuen a la ciutat, hi van sempre i no paren d’embolicar-ho tot.

El que convé, pel que fa al terme mitjà, és que la qualitat i la quantitat es compensin. 12/96b Per exemple, en democràcia aquesta compensació, cal que la superioritat en nombre (qui mana és la majoria) no es correspongui en una inferioritat del mateix gruix pel que fa a la qualitat. Que no passi que siguin tan superiors en nombre com inferiors en qualitat. En l’oligarquia en canvi convé que la qualitat superior dels qui manen compensin la inferioritat numèrica. Ja que només manen uns pocs, al menys que siguin molt bons. Si són tan inferiors en nombre com en qualitat, una altra possibilitat, segurament no aconseguiran el poder, però també pot ser que empitjorin en assolir-lo i això, evidentment, no convé. Aquí és on Aristòtil planteja la idea que qualsevol constitució s’ha de dividir en les tres parts que tant hem esmentat 12/97b a 12/98a. Ara queda afegir, pel que fa a aquest llibre, una última compensació. Quan hi ha una excessiva tirada cap a democracia o oligarquia existeix el que nosaltres anomenaríem el dret a vetar. Si hi ha un predomini del poder oligàrquic s’ha de concedir al poble el dret a ser consultat. El mateix passaria a la república, on caldria consultar la minoria.