La Constitució de 1837: Progressistes, Moderats i la Transició al Liberalisme
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en catalán con un tamaño de 9,26 KB
Anàlisi de la Constitució Espanyola de 1837
Classificació del Text
1- Aquest text és una font històrica o primària, ja que es tracta d'un text de l'època a la qual es refereix. En concret, es tracta d'una constitució, és a dir, d'un text jurídic que fixa un conjunt d'idees, principis i valors sobre els quals s'ha d'elaborar tota la legislació posterior a aquesta, per part dels poders corresponents. Es tracta, doncs, d'un text fonamental per estructurar des del punt de vista normatiu un estat, ja que només seran vàlides i legals les normes jurídiques, com lleis o decrets, que s'ajustin als principis constitucionals.
Context Històric i Principis de la Constitució
2- Aquesta Constitució, promulgada l'any 1837, va ser iniciada pel govern progressista que va convocar unes corts admirables per redactar un text constitucional que adaptés el de 1812 al nou temps. El document, aprovat el juny de 1837, era breu i deixava espai per a qüestions que es regularien posteriorment amb lleis orgàniques, com la d'impremta, la dels ajuntaments o l'electoral, amb la finalitat de fixar un text estable que pogués ser acceptat pels dos grups que s'havien format en el Trienni Liberal: els progressistes i els moderats. La Constitució de 1837 proclamava alguns principis bàsics del progressisme, com la declaració de drets ciutadans (llibertat d'opinió, de premsa, d'associació, etc.), que oferia més participació del poble en la societat; la divisió de poders, que limitava el poder del rei, ja que no residia en la seva persona el poder executiu, legislatiu i judicial; la sobirania nacional, que és el dret del poble per a governar-se; l'estat permet la llibertat religiosa (totes són permeses com a acte privat), ja que l'estat no té religió oficial. També recollia alguns elements moderats, com l'establiment de dues cambres colegisladores: el Senat i el Congrés. Aquest fet és democràtic, ja que les lleis representaven totalment el que el poble desitjava, ja que primer era regulat pel Congrés i després pel Senat. El Senat no era electiu i era designat pel rei, i atorgava poders amplis, com el control de lleis, nomenar o destituir els ministres, o el vet de lleis a la corona. Com que l'eliminació del delme i la desamortització havien deixat el clergat sense fonts de recursos, ja que es van suprimir alguns dels seus béns i privilegis, la Constitució va recollir el compromís de continuar finançant el culte catòlic, tot i que aquesta no era la religió oficial. Aquesta Constitució va ser culminada per altres lleis noves, com van ser la llei d'impremta, que va fer desaparèixer la censura prèvia, i la llei electoral, que va fixar el sufragi censatari. Així i tot, només podien votar els homes majors de 25 anys que paguessin 200 rals de contribució.
Diferències entre Moderats i Progressistes
3- Moderats: eren un grup heterogeni format per intel·lectuals conservadors, comerciants, juntament amb la resta del clergat i l'antiga noblesa. Defensaven el dret a la propietat com a garantia de l'ordre que volien preservar i restringien el sufragi segons la riquesa dels electors. També defensaven el principi de sobirania compartida entre les Corts i la Corona. També limitaven els drets individuals, com la llibertat de premsa, d'opinió i de reunió. Finalment, defensaven la confessionalitat de l'estat i representaven l'opció més clerical del liberalisme. Entre els líders cal destacar Narváez i Murillo. Progressistes: entre ells predominava la burgesia petita i mitjana i les classes populars urbanes (comerciants, professionals liberals, artesans) que volien una reforma. Defensaven la sobirania nacional i el predomini de les Corts en el sistema polític, mentre que a la Corona només li atribuïen una funció moderadora. Volien enfortir els poders locals i atorgar drets individuals i col·lectius. També mantenien el sufragi censatari, però volien ampliar el cos electoral. Defensaven la necessitat d'una reforma agrària per posar fi a la propietat vinculada i defensaven limitar la influència de l'Església. Entre els líders van destacar Mendizábal, Prim i Espartero. L'any 1854 es va crear un nou partit, la Unió Liberal, que va néixer d'una divisió dels moderats. Aquesta no presentava novetats, només pretenia constituir-se com a opció centralista. Els seus impulsors foren Serrano i O'Donnell.
L'Ascens dels Progressistes i la Regència d'Espartero
4-a) Els progressistes, descontents amb les reformes, tenien la seva força en la Milícia Nacional, les Juntes Revolucionàries i el domini del moviment popular. L'any 1836, els progressistes van protagonitzar una onada de revoltes urbanes pel país. Davant la situació, Maria Cristina va encarregar la formació d'un govern liberal progressista a Mendizábal, que ràpidament va iniciar la reforma de l'Estatut Reial i va prendre mesures per organitzar i armar un exèrcit contra el carlisme. Però quan va decretar la desamortització dels béns del clero, els privilegiats van insistir que Maria Cristina el destituís. Davant tantes pressions, Maria Cristina va restablir la Constitució de Cadis i va lliurar el poder al progressista Calatrava. Els progressistes, el 1837, van dur a terme la reforma agrària liberal a partir de tres mesures: la dissolució del règim senyorial (pèrdua d'atribucions jurisdiccionals dels senyors); la desvinculació (supressió de primogenitures, fideïcomisos...); la desamortització (posaven terres en subhasta, les compraven els burgesos, no els camperols, que són majoria i moltes vegades es queden en una situació pitjor de la que estaven. En comptes de guanyar-se als espanyols repartint terres desamortitzades perquè triomfi el liberalisme, trobaran una resistència, ja que els liberals fan viure pitjor als camperols del que ja vivien anteriorment). A partir de la Constitució, els moderats i els progressistes es van anar tornant en el poder durant el regnat d'Isabel II. Però el model polític es va veure interromput pels militars que, amb les guerres carlines, havien augmentat el seu poder. Un cop aprovada la Constitució, es van convocar eleccions que van ser guanyades pels moderats, que van intentar desvirtuar els elements més progressistes de la legislació de 1837. L'any 1840 van limitar la llibertat d'impremta, i una llei d'ajuntaments va donar a la Corona la facultat de nomenar els alcaldes de les capitals de província. Aquesta llei va enfrontar els progressistes i els moderats, ja que la regent donava suport als moderats, i això va provocar l'oposició progressista. Aquell mateix any, Maria Cristina va dimitir i va cedir el càrrec a un nou govern progressista, el qual va ser dirigit per Espartero, que va dissoldre les Juntes Revolucionàries i va convocar eleccions en les quals van guanyar els progressistes. Durant la seva regència, va actuar de forma autoritària. L'any 1842 va aprovar un aranzel que obria el mercat espanyol als teixits de cotó anglesos. La indústria tèxtil catalana es va sentir amenaçada, i això va provocar un alçament a Barcelona. Espartero va ordenar bombardejar-la i es va guanyar l'oposició de Catalunya i d'una bona part dels seus antics partidaris. Els moderats, aprofitant la divisió del progressisme i l'aïllament d'Espartero, van fer un seguit de conspiracions dirigides pels generals Narváez i O'Donnell. L'any 1843, Espartero va abandonar la regència, i les Corts van avançar la majoria d'edat d'Isabel II i la van proclamar reina.
Contextualització Històrica: De l'Antic Règim al Liberalisme
4-b) Dins d'un context més ampli, podríem situar aquest text en un període clau per a la història contemporània d'Espanya, com és el pas definitiu de l'Antic Règim, que acaba amb l'inici de la societat en la qual ens trobem actualment, la liberal. En aquest període, entre 1833 i 1868, es donen gran quantitat de canvis en el poder entre moderats (partidaris de pocs canvis, més conservadors) i progressistes, que són les idees que s'imposen al govern. Aquests promulguen la divisió de poders, la sobirania nacional i l'aconfessionalitat de l'estat. Per una part, les terres a l'Antic Règim estaven amortitzades, és a dir, no es podien ni dividir, ni comprar, ni vendre. Eren propietat de l'Església, que tenia poder jurisdiccional total, tant sobre les terres de les quals eren propietaris com d'aquells qui les treballaven. Per contra, les terres després de la promulgació d'aquesta Constitució progressista fixaven la desamortització, que afavoria els qui les treballaven, ja que ningú exercia jurisdicció sobre ells, només sobre les terres. Una altra diferència: a l'Antic Règim hi havia monarquia absoluta, els tres poders requeien sobre el rei; al Nou Règim hi ha monarquia constitucional, amb els poders dividits. Per últim, el canvi de la influència de l'Església en la societat. A l'Antic Règim era el poder superior que restringia tot el que no li interessava, eren en gran part propietaris de terrenys i exercia jurisdicció en l'ensenyament i la sanitat. Aquesta establia el catolicisme com a religió oficial, que després els progressistes van llevar. La Constitució va suposar l'enfonsament de l'Antic Règim i el pas definitiu al liberalisme.