Conquesta Romana i Romanització d'Hispània

La conquesta romana d'Hispània i la romanització

Introducció

Les guerres púniques, entre Roma i Cartago pel domini del Mediterrani occidental, van ser l'origen de l'ocupació romana de la península Ibèrica. Els cartaginesos, que ja tenien colònies a la costa peninsular, van decidir ocupar militarment la zona oriental, que els podia proporcionar metalls, soldats per a l'exèrcit i tributs abundants.

L'any 238 aC, Amílcar Barca va desembarcar a Gadir (Cadis). En pocs anys, van aconseguir dominar els pobles del sud-est i van fundar Cartago Nova (Cartagena), que es va convertir en la seva capital.

L'any 220 aC, Anníbal Barca va planejar la conquesta de Roma des de la península, travessant els Pirineus i els Alps. En el seu avenç, va atacar la ciutat de Sagunt, aliada de Roma, i gairebé en va exterminar els habitants. Els romans, per impedir el pas d'Anníbal i venjar la presa de Sagunt, van decidir enviar el seu exèrcit a la península.

L'any 218 aC, dos exèrcits romans comandats pels germans Escipió van desembarcar a les costes d'Emporion (Empúries).

Antecedents de la conquesta

La política exterior de Roma al segle III aC: al principi, Roma només volia impedir que Cartago es fes amb el control de Sicília (suposaria un perill per a Itàlia). Però després de la Primera Guerra Púnica, després de la qual Cartago va cedir Sicília, Còrsega i Sardenya, hi havia a Roma grups interessats en una expansió territorial i en una explotació dels territoris conquerits. Els romans van aprofitar la influència dels grecs a la península i van començar una intensa activitat diplomàtica per atreure els pobles indígenes (Cartago va fer el mateix). Finalment, la ruptura del Tractat de l'Ebre va desembocar en la Segona Guerra Púnica. Anníbal va marxar cap a Itàlia i els romans van retrocedir, però l'any 218 aC, Corneli Escipió va desembarcar a Empúries, amb el recolzament dels pobles costaners (indigets), mentre que els ilergets eren aliats de Cartago. A partir d'aquí, Hispània es va convertir en un objectiu de conquesta (necessitaven esclaus per treballar a l'agricultura i la indústria, metalls, etc., acumulant riquesa per continuar amb les conquestes).

La Conquesta (218-19 aC)

Els pobles van anar caient sota domini romà, alguns més ràpidament que altres, segons la situació política en què es trobava Roma i els pobles indígenes en concret. La conquesta es va fer seguint dos procediments: la pressió militar i política (extermini massiu en alguns casos) i els contactes diplomàtics i pacífics, aprofitant-se dels conflictes entre els mateixos pobles.

1. Etapa 218-133 aC

Des del començament de la Segona Guerra Púnica i el desembarcament a Empúries fins a la presa de Numància. L'any 202 aC, ja havien dominat la costa mediterrània i vençut els cartaginesos. L'any 154 aC, ja havien dominat tota la zona oriental de la península, on van trobar poca resistència per part dels pobles ibers. Fins a l'any 133 aC, van lluitar contra els pobles de la Meseta, que van oposar més resistència. Viriat, principal cabdill lusità, va ser assassinat pels seus oficials, que havien pactat la rendició amb Roma a canvi de terres i privilegis. L'any 133 aC, la presa de Numància va permetre dominar la resta de pobles de la Meseta.

Característiques:

• Política d'atracció dels caps indígenes.
• Creació de dues províncies: Ulterior i Citerior.
• Revolta dels indígenes sufocada per Cató, pels tributs imposats pels romans.
• Amenaça dels pobles de l'interior (turdetans), donant lloc a la conquesta dels pobles de la Meseta, difícil per la tàctica de guerrilles enfront d'un gran exèrcit que només era eficaç en camp obert.
• Viriat va ser assassinat (lusitans) i els celtibers (pobles ramaders) van ser conquerits per l'aliança dels romans amb els vacceus, que eren els seus subministradors de cereals.

2. Etapa 133-29 aC

Menys conquestes, però intensa activitat militar. Període de pacificació i romanització pels problemes socials i polítics que patia Roma.

3. Etapa 29-19 aC

Va ser l'època de l'emperador August quan es van conquerir els pobles septentrionals (galaics, asturs, càntabres i vascons), mentre es pacificava i romanitzava la resta del territori. August, durant la primera etapa de l'Imperi, va seguir la política de conquesta d'època republicana, però després, en lloc de conquerir més territoris, va preferir assegurar les fronteres. A la península, volia dominar tot el territori per defensar els pobles de la Meseta dels atacs dels càntabres i asturs i per la riquesa dels minerals. Després de les guerres càntabro-asturs, la major part de la població va ser venuda com a esclaus. Els enviats a la Gàl·lia es van sublevar i, com a resposta, l'emperador Agripa va eliminar tota la població masculina capaç de dur armes, va establir tropes permanents en aquests territoris i va crear ciutats per intentar assimilar les estructures romanes.

La romanització

Introducció

La integració d'Hispània en el món romà va comportar l'adopció d'elements culturals propis d'aquesta civilització (llengua, dret, religió, art). El procés de romanització va ser llarg i va significar l'assimilació de les lleis i institucions romanes per part dels pobles indígenes. La religió romana es va anar imposant i el culte a l'emperador es va estendre arreu de l'Imperi. El dret romà va significar la cohesió dins de l'Imperi de tots els habitants d'Hispània, els quals van adquirir la ciutadania romana l'any 212 dC. El llatí es va convertir en la llengua habitual dels hispans. A més, les famílies més riques i poderoses enviaven els fills a Roma perquè ampliessin la formació i comencessin la carrera política. Molts ascendien a alts càrrecs de l'Administració: els emperadors Trajà, Adrià i Teodosi eren hispans. A més d'aquests canvis culturals i institucionals, es van donar canvis més profunds, en elements estructurals de base. La unitat territorial de la península va culminar en època imperial, però, tot i així, aquests canvis no van ser homogenis. El llatí va ser el vehicle que va facilitar la propagació dels elements ideològics i les classes dirigents, que estaven en contacte amb el món grecoromà, van jugar un paper molt important imposant el model de ciutat romana (carrers que es tallen en angle recte, porticats, conjunts monumentals i d'oci, etc.), mentre que a les zones menys romanitzades es mantenien els castres i les tècniques constructives indígenes (el mateix va passar amb les representacions artístiques o amb la religió, convivint el culte a l'emperador, les religions indígenes i religions orientals).

La vida urbana: element clau de la romanització

La romanització va suposar un canvi d'estructures, per això va ser determinant l'expansió de la vida urbana. Al sud i a l'est ja existia una vida urbana pels elements socioeconòmics, però no polítics com a Roma. Aquí, l'assimilació de les institucions polítiques, la llengua i la cultura romanes va ser molt fàcil. La ciutat (ciutat-estat que comprenia els territoris dels voltants) i que estava sotmesa a Roma s'organitzava de la següent manera: al nucli urbà hi havia els òrgans de govern, comerç, etc., i era on hi havia més habitants. Els estrangers (encara que lliures) i els esclaus no podien participar en la vida de la ciutat. La base per ser ciutadà era la possessió de terres, la fabricació de mercaderies, el comerç interior i exterior. El treball era esclau, però també hi havia treball lliure. Els romans van repartir terres entre els indígenes, van establir nuclis de població, etc., però es van haver d'enfrontar al bandolerisme, que, a més d'una forma de vida d'alguns pobles, també era una forma de resistència a Roma i debilitava el domini del país. El problema era la manca de terres; els romans van prometre terres i, quan estaven concentrats, exterminaven pobles sencers o les repartien i obligaven a conrear imposant les lleis i normes de la vida ciutadana (extensió de la propietat privada). Es va anar concedint la ciutadania, sobretot als membres de l'aristocràcia. També hi va haver altres factors determinants en la romanització, per exemple, l'assentament de colons romans, en nous nuclis o en antics, confiscant les terres o la gran influència de l'exèrcit (reclutaven tropes auxiliars entre els indígenes, s'assignava un territori al voltant del campament, amb un nucli urbà habitat per mercaders, soldats veterans i dones i fills dels soldats).

Conseqüències de la romanització

Durant la conquesta, la pressió política i militar romana va fer que anessin canviant les formes de vida dels indígenes mitjançant el repartiment de terres, el desenvolupament de ciutats, l'establiment d'una administració estable amb la creació de províncies (Citerior i Ulterior). Es van estendre per la península els elements bàsics de l'organització social romana (propietat privada de la terra, esclavitud, fabricació de mercaderies i comerç basat en l'encunyació de moneda). Es va abandonar la propietat col·lectiva, es van utilitzar noves tècniques de conreu, es van conrear terres que abans es dedicaven a la ramaderia, etc. A més, es va expandir el model romà de família patriarcal, que s'oposava als grups gentilicis indígenes. Aquests canvis no van afectar tant al sud o a l'est, on ja existia una vida urbana més desenvolupada i on la romanització va ser molt més fàcil.

Demografia i comunicacions

La població va augmentar per l'arribada de colons i per l'augment de la producció agrícola i de mercaderies (7 milions d'habitants amb una esperança de vida d'uns 40 anys). Tarraco atreia la major part de població de la península, per ser un gran centre urbà i el centre de culte a l'emperador. Quant a les comunicacions, van aprofitar les rutes existents i les van convertir en calçades, permetent el pas de carretes; van construir noves vies, ponts, etc., ja que era fonamental assegurar el trànsit entre les zones productores de metalls i matèries primeres i els centres comercials, i també per assegurar una ràpida mobilització de les tropes en cas de necessitat (Via Heraclea, Via de la Plata o Via Augusta, entre les més importants). Les comunicacions amb l'exterior eren fonamentalment de tipus marítim; els principals ports eren Hispalis, Emerita Augusta, Gades, Cartago Nova o Tarraco (de Tarraco a Ostia es trigaven quatre dies).

Economia

Es basava en la riquesa de productes agrícoles (blat, oli i vi principalment, però també lli, fruiters i espart silvestre), ramaders (llana d'ovella i cavall), dels boscs (fusta, cotonet "cotxinill")), minerals (or, plata, coure i, en menor mesura, ferro, plom i estany) i dels esclaus. Quant a les formes econòmiques, existien les terres de propietat privada i les terres de propietat estatal (les conquerides, que eren repartides entre els colons o llogades, pertanyien a les ciutats i eren la base econòmica de la vida urbana). Durant l'Imperi van passar a mans de l'emperador, convertint-se en el major propietari i beneficiari. Les de propietat privada eren grans latifundis, fora de les ciutats, pertanyents a la classe senatorial i treballades exclusivament per esclaus, sota el comandament del villicus, que vigilava i evitava rebel·lions. Coexistia la mà d'obra lliure i l'esclava. S'encunyava moneda, el denari romà de plata i les divisions en monedes de coure, amb la conseqüent expansió de l'economia monetària i l'aparició d'una classe social que basava el seu poder econòmic i social en els diners, encara que durant tot el món antic va continuar sent la terra la font principal de riquesa.

Resumint

Els elements bàsics de la vida urbana antiga van ser:

1. Finques explotades mitjançant esclaus dins el territori de la ciutat, en mans de l'oligarquia municipal.
2. Tallers capaços de fabricar mercaderies per al comerç local i exterior.
3. Economia monetària, basada en el denari de plata.

A les zones menys romanitzades van perdurar les estructures econòmiques preromanes, com la propietat comunal de territoris molt extensos o el comerç d'intercanvi. Al llarg del segle III dC (crisi de l'Imperi), es van enfrontar els interessos de l'economia ciutadana i els interessos dels grans latifundistes privats, entre els quals es trobava l'emperador. Els petits propietaris es van anar arruïnant, convertint-se en colons o passant a engrandir les files de la plebs urbana, mantinguda pels més rics, que també van patir la crisi amb l'augment dels impostos i l'obligació d'embellir la ciutat i fer les obres públiques. La moneda es va devaluar, els emperadors van perdre poder i s'havien de recolzar en l'exèrcit i, finalment, el comerç va decaure per les guerres civils, els atacs dels pobles germànics, les revoltes internes i el ressorgiment de la pirateria i el bandolerisme. Els grans latifundis es van anar convertint en autosuficients, fins i tot amb excedents per pagar impostos i comerciar. Els treballadors eren lliures. Les ciutats van entrar en decadència, ja que no podien competir amb els grans latifundis, i així es va anar imposant la vida rural i la formació dels dos grups socials (grans propietaris i pagesos sotmesos que anaven des de l'esclavitud fins a la llibertat de dret).

Societat

La divisió fonamental era entre homes lliures i esclaus. Els homes lliures podien participar en l'organització de l'Estat. Els esclaus eren la força productiva i feien el treball manual, que era menyspreat ideològicament.

Homes lliures

• Ordre senatorial: unit a Roma, càrrecs més alts de l'administració. Terratinents.
• Ordre eqüestre: unit a Roma, càrrecs inferiors. Amb el temps, terratinents.
• Decurions: eren els membres de les oligarquies municipals.
• Plebs: resta d'homes lliures amb drets polítics. Urbana o rústica.
• Lliberts: homes lliures sense drets polítics.

Esclaus

No tenien drets polítics, però podien arribar a ser administradors de finques i agrupar-se en collegia i, encara que podien tenir la mateixa situació econòmica que un home lliure, les diferències jurídiques eren molt importants. Els grups dominants a l'Alt Imperi van ser l'eqüestre i els decurions, que formaven l'oligarquia de les ciutats. Tenien poder econòmic i uns drets polítics i jurídics exclusius per ostentar els càrrecs municipals. Al Baix Imperi, les oligarquies municipals es van arruïnar i la classe dirigent van passar a ser els terratinents, que eren autosuficients i no tenien obligacions fiscals amb les ciutats. Es van apropar les realitats de vida de lliures pobres, esclaus i lliberts i es va dividir la societat en dos nous grups: honestiores (senadors, cavallers i decurions) i humiliores (plebs, lliberts i esclaus). Es crea una situació de dependència dels segons cap als primers (patronat), que seria un prefeudalisme. D'altra banda, al nord del riu Tajo, es van conservar les formes econòmiques i socials preromanes (organitzacions socials gentilícies, basades en el parentiu).

Religió

Les primeres comunitats cristianes estaven formades per esclaus, lliberts, comerciants i artesans i s'organitzaven en collegia de gent pobra amb finalitats de tipus funerari. El cristianisme va exercir una acció desintegradora dins la societat romana, sobretot dels elements ideològics (no menysprear el treball manual i exaltar la pobresa), anava en contra del culte a l'emperador, per això va ser perseguit al llarg del segle III dC, època de la seva expansió. Al segle III dC, l'església s'havia convertit en un element fonamental de la ciutat hispanoromana, amb una estabilitat i força suficients per arrossegar gent de tots els grups socials. Després de Constantí (que la va fer la religió oficial de l'Imperi), l'episcopat urbà es va anar identificant amb els grups socials dirigents; el poder dels bisbes era cada vegada més gran, dins l'estat de crisi de les oligarquies municipals, convertint-se en grans propietaris de terres i amb molts privilegis, i això va donar lloc a moviments heretges (ex. priscil·lianisme) que reflectien la situació social d'enfrontament entre els grans terratinents i els pagesos sotmesos.

Política

La Segona Guerra Púnica i les lluites contra els indígenes van obligar a establir un doble comandament militar, conseqüentment:

• L'any 197 aC es va dividir Hispània en dues províncies (Hispània Citerior i Hispània Ulterior).
• L'any 27 aC es va fer una nova divisió (Tarraconense (Citerior), Baetica i Lusitania). Les províncies es dividien en circumscripcions jurídiques anomenades conventus. August.
• Al segle III dC es va tornar a fer una nova divisió (Tarraconense, Gallaecia (Citerior) i Baetica i Lusitania (Ulterior)). Caracal·la.
• L'any 293 dC, nova divisió en Baetica, Lusitania, Cartaginense, Gallaecia, Tarraconense i Mauritania Tingitana. Dioclecià.
• L'any 385 dC es van crear les Illes Balears, separant-les de la Cartaginense. Dioclecià.

A part de les províncies i els conventus jurídics, la unitat fonamental politicoadministrativa era la ciutat, que podia ser: colònia, municipi, ciutat lliure, federada, estipendiària, etc. Els factors fonamentals de la romanització quant a les institucions politicojurídiques van ser el repartiment de terres, la creació de ciutats i la fundació de colònies. L'any 74 dC es va concedir el dret llatí a totes les ciutats de la Península i s'havien d'organitzar i estructurar al mode romà; poc més tard, Caracal·la donaria la ciutadania a tots els habitants. La vida urbana va començar la seva decadència al segle II dC i van passar a ser molt més importants les grans i luxoses vil·les rurals.

Les invasions exteriors

1. Segle II dC, tribus de Mauritània van entrar per Gibraltar; Marc Aureli les va rebutjar.
2. Segona meitat del segle III dC, grups de francs i alamans van envair la península, atacant les ciutats.
3. L'any 409 dC, Constantí i el seu fill (opositors d'Honori) van intentar apoderar-se de la Península, deixant sense defensa els Pirineus, per on van entrar: sueus, vàndals i alans, i es van anar establint a la península sense trobar oposició. Sueus i vàndals a Gallaecia, vàndals a Baetica i alans a Lusitania i Cartaginense. La Tarraconense va quedar lliure de bàrbars. Els visigots van intervenir com a aliats de Roma, però, veient reduïts els seus territoris a la Gàl·lia, es van anar assentant a Hispània, encara que no va ser definitiu fins al segle VI dC.

La situació interna d'Hispània era molt inestable, es van donar revoltes pageses i inseguretat a les zones septentrionals, menys romanitzades, que es van anar convertint en limes (fronteres fortificades).

Les revoltes pageses van ser determinants

La formació de latifundis fora del territori de les ciutats, l'augment del treball dels colons a l'agricultura i la devaluació i inflació de la moneda, així els bàrbars van trobar fàcilment aliats per lluitar contra Roma. En resum, la situació era: invasors i assentaments de pobles germànics, moviments armats de pagesos, pèrdua de control de la situació pels romans, pactes entre bàrbars i pagesos sublevats, amb la plebs rústica i amb les ciutats, independència progressiva de les zones septentrionals i intents d'usurpadors de fer-se amb el poder imperial a la Península. Aquesta situació caòtica va acabar quan els visigots van establir un estat centralitzat a Toledo.