Conflicte Lingüístic i Varietats del Català: Anàlisi Sociolingüística

Conflicte Lingüístic i Bilingüisme

Definició de Conflicte Lingüístic

Situació sociolingüística en què dues llengües en un mateix territori competeixen pels mateixos àmbits d’ús. Està relacionat amb el bilingüisme social.

Té dues sortides o solucions principals:

• Lleialtat Lingüística: Mantenir-se fidel a una llengua, la pròpia i històrica del territori. Està relacionada amb la normalització lingüística.
• Complex d’Inferioritat Lingüística: Un parlant renuncia a la seva llengua en una situació determinada. Està relacionat amb la substitució lingüística.

Llengües Majoritàries o Minoritàries

Sovint està relacionat amb els prejudicis lingüístics. No hi ha una xifra mínima o màxima; s’ha de comparar el nombre de parlants de dues llengües. Generalment, no podem afirmar si una llengua és majoritària o minoritària si no és comparant el nombre de parlants.

Exemple: Si el suec té 8.000.000 de parlants i el català 10.000.000, en aquest cas, el català és una llengua majoritària respecte al suec.

Llengua Minoritzada i Procés de Minorització

El català ha estat una llengua minoritzada al llarg de la història. Les tres etapes més fosques de minorització són:

1. Els Decrets de Nova Planta (1714-1716)

Es van abolir les antigues institucions d’autogovern de la Corona Catalanoaragonesa. Es van aplicar les lleis de Castella, i es va imposar el castellà com a llengua administrativa, de cultura i literària. Tot i això, el poble continuava parlant català, sovint amb dificultats per expressar-se en castellà.

2. Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El dictador imposa com a llengua única i oficial el castellà, però en l’àmbit privat predominava el català.

3. Dictadura de Francisco Franco (1939-1975)

El principi de la dictadura va ser molt més repressiu: imposició del castellà, censura de la llengua, afusellament de polítics, càstigs… Encara tothom parlava català, però en l’àmbit privat. Amb el temps, la repressió es va tornar una mica més fluixa.

Actualment, el català segueix en un procés de minorització, ja que per part del govern central de Madrid hi ha una ignorància cap a la llengua, l’ignoren i no la fomenten. Es tracta d’una llengua infravalorada. Per exemple, el Govern central de Madrid té “Instituts Cervantes” pràcticament per tot el món, mentre que els Instituts Ramon Llull, tot i existir, només es troben a les comunitats autònomes catalanoparlants i són finançats només pels governs autonòmics; el govern central no ajuda ni fomenta aquesta expansió.

Els Prejudicis Lingüístics

Prejudici: Jutjar abans de conèixer tota la informació (les dues versions). Pel que fa a la llengua, els prejudicis lingüístics tenen un efecte negatiu, ja que causen perjudicis.

Jesús Tusón, autor de l’obra “Una imatge no val més que mil paraules”, assenyala que la imatge és fugaç, mentre que les paraules tenen un valor més important, fet que subratlla la importància de la llengua com a signe d’identitat. Anomena diversos prejudicis:

Tipus de Prejudicis

• Llengües millor i pitjors: Totes les llengües tenen l’objectiu de comunicar-se i formen part de la identitat d’un poble.
• Llengües modernes i antiquades: Totes les llengües pel fet d’existir són modernes. Qualsevol llengua que existeix es pot emprar per a situacions modernes.
• Llengües útils i inútils: La utilitat depèn de l’interès de cada persona. Per exemple, per a una persona que vol viure i treballar en una plaça pública o administrativa a Mallorca, el català és més útil.
• Llengües aspres, cursis, simpàtiques…: Els parlants de les llengües no perceben aquests prejudicis.

Varietats Geogràfiques i Subdialectes del Català

Divisió en Blocs

El domini lingüístic es divideix en dos blocs principals:

Bloc Occidental

Ocupa, al Principat, les conques del Segre amb els seus afluents i de l’Ebre. També ocupa la major part del territori del País Valencià. Inclou el català nord-occidental i el valencià.

Bloc Oriental

S’estén per la Catalunya del Nord (territoris francesos), les conques dels rius Fluvià, Ter, Tordera, Besòs, Llobregat, Cardener, Anoia, Foix, Gaià, Francolí, Riudoms, Almoster i Riudecanyes, les Illes Balears i les Pitiüses, i la ciutat de l’Alguer, a Sardenya. Al Principat de Catalunya no hi ha un límit clar entre els dos blocs, sinó que el canvi es realitza insensiblement, en una zona on s’entrecreuen diverses isoglosses. Inclou els parlars central, rossellonès, alguerès i balear.

Què són les Varietats Dialectals?

Definició

Les varietats dialectals o dialectes són les diferents maneres de parlar català segons la zona. Totes tenen la mateixa validesa lingüística.

Dialectes Principals

Català Central

És el dialecte amb més parlants.

Zona: Barcelona i comarques de l’entorn; Girona (parlar salat).

És el dialecte base de l’estàndard.

Trets principals:

• Vocal neutra en A i E àtones.
• Ensordiment de consonants finals.
• Present: jo parlo.
• Subjuntiu: jo faci, condueixi.
• Articles: el, la, els, les.
• Molts castellanismes en el barceloní.

Balear (Mallorquí, Menorquí, Eivissenc)

Se sembla més al català antic.

Zones: Illes Balears i Pitiüses.

Trets generals:

• Conserva trets del català antic.
• Article salat: es, sa, ses.
• /ll/ → [j] (ex: família → famía).
• L·l amb pronunciació clara.

Rossellonès (Català Septentrional)

Dins el bloc oriental, es parla al nord del domini lingüístic, dins territori francès. Aquesta variant, bastant minoritària, està molt influïda històricament per l’occità i, en l’actualitat, sobretot per la llengua francesa. No és oficial i es troba en una situació crítica. Es parla a Conflent, Vallespir, Sardenya i el Capcir. Té semblances amb el subdialecte mallorquí (el Rosselló formava part de Mallorca), però conserva uns quants trets peculiars, com ara:

• Tancament de /o/ tònica → [u] (ex: cançó → cançú).
• Desaparició de paraules esdrúixoles (es fan planes).
• Negació amb pas sense no.
• Verb ser com a auxiliar.
• Molts gal·licismes.

Alguerès

Parlar de la variant del català conservada a la localitat sarda de l’Alguer (Itàlia). L’italià és la llengua oficial, mentre que el català no ho és, tot i estar protegit, es troba en una situació crítica i negativa. Té influència d’italianismes i sardismes des de la repoblació ordenada per Pere III a mitjan segle XIV. Pel distanciament històric, polític i cultural respecte dels altres territoris de parla catalana, i per la convivència amb la llengua sarda i la italiana (oficial des de 1746), aquest dialecte és el més arcaic i difícil de comprendre.

Trets principals:

• Distinció b/v.
• Canvi de l i d intervocàliques a r (ex: vida → vira).
• Articles: lo, la, los, les.
• Molts italianismes.
• Dialecte arcaic i molt diferent de la resta.

Català Nord-occidental (Lleidatà)

Comprèn les comarques de Lleida i Andorra (on és única llengua oficial), la Franja d’Aragó, i l’extrem nord del País Valencià. Les 'a' àtones passen a pronunciar-se amb 'e', ús de l’article masculí lo i los.

Aquest dialecte presenta tres varietats peculiars:

• El Ribagorçà: L’imperfet d’indicatiu es fa amb -va en les tres conjugacions (temeva, partiva), hi ha lèxic específic (molto per molt) i tres graus de demostratiu: açò, això, allò.
• El Pallarès: Té trets comuns amb el ribagorçà, a més de força lèxic específic: demostratiu aguet (aquest), mai per maig, astí per aquí, trepussar per entrebancar-se, pior per pitjor…
• El Tortosí: Un parlar de transició, però amb característiques ben pròpies, alterna este amb eixe, usa natros per nosaltres, mos per ens, etc.

Trets generals:

• Vocalisme àton de 5 vocals.
• Imperfet en -ve (teniva, cantave).
• Incoatius en -ix (partix).
• Articles: lo, los.
• Lèxic: apegar, espill, entrepussar.

Valencià

Forma part del bloc occidental i es parla al sud del domini lingüístic. És el segon dialecte amb major nombre de parlants (després del central). És oficial al País Valencià juntament amb el castellà. Hi ha una situació de bilingüisme (al centre no es parla valencià mentre que a la costa sí) i té una certa diversitat interna.

Bilingüisme i Tipus

1. Definició

És el fet de saber dues llengües.

2. Tipus de Bilingüisme

Individual

Quan una persona coneix dues llengües. Afecta l’individu i es subdivideix en diferents tipus:

• Simètric: Sap les dues llengües d’igual manera (escrita, oral i en totes les seves formes).
• Asimètric: Domina una llengua més que l’altra.
• Actiu: Utilitza les dues llengües en igual mesura.
• Passiu: Només n’utilitza una.
• Instrumental: Una persona sap una llengua per raons professionals.
• Integratiu: Quan una persona aprèn una llengua diferent per integrar-se en la cultura i la societat d’aquell lloc.

Social

En un territori hi ha la llengua A (pròpia i històrica) i la llengua B (imposada en un moment històric, per exemple, a les Illes Balears el castellà durant les dictadures). És una situació anòmala.

Les possibles conseqüències relacionades amb el bilingüisme social són:

1. Normalització: La llengua pròpia i històrica del territori es recupera, mitjançant la consciència lingüística dels ciutadans, que l’empren en tot i per a tot.
2. Pidginizació: Les dues llengües es fusionen, creant una nova llengua híbrida, mesclada.
3. Substitució Lingüística: La llengua imposada substitueix la pròpia del territori.

Nota: En aquesta situació, no hi ha respecte lingüístic; sempre predomina una llengua.

Territorial

Més propi dels estats federalistes. Es dona quan en una part del territori només és oficial la llengua A, i en una altra part, la llengua B. Si una persona es trasllada d’una part a l’altra, hauria d’aprendre la llengua corresponent, i a l'inrevés igual. Això implica una igualtat lingüística; cap llengua domina l’altra, sinó que hi ha respecte entre ambdues. (Ex: Bèlgica amb el neerlandès i el francès; Canadà amb l’anglès i el francès).

3. Diferència entre Bilingüe i Bilingüista

• Bilingüe: Persona que coneix dues llengües.
• Bilingüista: Persona que defensa el bilingüisme social per ignorància o mala intenció.

4. Fals Mite del Bilingüisme Social

Aracil i Ninyoles diuen que el bilingüisme social és un fals mite, ja que en la majoria dels casos, és habitual que els parlants de la llengua A (pròpia) es passin a la llengua B (imposada), però rara vegada es produeix a l’inversa. Per això diuen que es tracta d’un procés lingüístic unidireccional.

Aquests dos bilingüistes coincideixen amb un altre bilingüista nord-americà, Weinreich, autor de “Teoria de la configuració de predomini”, on exposa la seva perspectiva sobre el bilingüisme social.

5. Diglòssia

Fenomen sociolingüístic que es basa en la consideració de dues llengües o varietats d’una mateixa llengua, una considerada formal i amb prestigi i l’altra, informal i sense prestigi. Trobem dos tipus:

• Ferguson: Va establir la diglòssia entre dues varietats d’una mateixa llengua, una utilitzada de manera formal i l’altra informal. Per exemple, a l'alemany, l’alt alemany (formal) i el baix alemany (informal).
• Fishman: Parla de la diglòssia entre dues llengües diferents, on una s’utilitza de manera formal i l’altra a nivell informal. Per exemple, el castellà i el català durant l’època franquista o la dictadura de Primo de Rivera.