Conflicte dinàstic després de la mort de Ferran VII: El Carlisme

Conflicte dinàstic després de la mort de Ferran VII: El Carlisme

El 1827 hi hagué una forta divisió entre els absolutistes, dels quals en sorgiren dos corrents: els moderats i els apostòlics. Ferran VII es posà malalt i la seva esposa Maria Cristina passà a ser la regent. Aquesta es posicionà a favor dels absolutistes moderats. Els absolutistes apostòlics, en canvi, partidaris dels retorns als furs i als costums tradicionals, s’aliaren amb Carles-Maria Isidre, germà del rei i a priori qui havia d’ocupar el tro després de la mort de Ferran VII, que no tenia descendència. El 1830, però, nasqué Isabel, filla de Ferran VII i Maria Cristina. Això donava opcions als moderats de seguir al poder, però hi havia un impediment: la llei sàlica, d’origen francès, que impedia a les dones l’accés al tron. El 1833, abans de morir, Ferran VII promulgà la pragmàtica sanció, que anul·là la llei sàlica. Aquell mateix any, Ferran VII mor, i Isabel II, amb tan sols tres anys passa a ser la reina d’Espanya. Maria Cristina seguirà sent la regent fins la majoria d’edat d’Isabel II. Els apostòlics respongueren amb una sublevació, i passaren a anomenar-se Carlins, degut al seu suport a Carles-Maria Isidre. Així començarà la Primera Guerra Carlina, que comença l’any 1833 i acabarà el 1840.

La Primera Guerra Carlina

Tengué lloc entre els Carlins, que defensaven el retorn a l’Antic Règim i que acceptaven com a rei a Carles-Maria Isidre i els Isabelins o Cristins, que defensaven Isabel II com a reina legítima.

Ideari:

• CARLINS:
  • Absolutisme
  • Ultracatolicisme
  • Societat estamental i règim senyorial
  • Anti-liberals
  • Furs propis, contra la igualtat legal
• ISABELINS:
  • Absolutisme moderat
  • Liberalisme (necessitat d’ampliar base social)

BASE SOCIAL

• (1) Petita i mitjana noblesa o Baix clergat o Petits i mitjans pagesos (arrendataris i propietaris)
• (2) Absolutistes moderats:
  • Generals de l’exèrcit
  • Alta noblesa
  • Alt clergat
• Liberals:
  • Oficials de l’exèrcit
  • Burgesia
  • Menestrals

BASE TERRITORIAL

• (1) Zones rurals:
  • País Basc i Navarra
  • Pirineu Català
  • Maestrat (Terol, Alacant, Terres de l’Ebre)
• (2) La resta d’Espanya i grans ciutats de les zones Carlistes.

SUPORT INTERNACIONAL

• (1) Àustria, Rússia, Prússia
• (2) Gran Bretanya, França, Portugal

La Guerra de Successió (1700–1715)

Causes La principal causa de la Guerra de Successió fou la mort sense descendència de Carles II l’any 1700. Els drets successoris se’ls disputaren dos nebots: Carles d’Àustria, fill de l’emperador del Sacre Imperi, i Felip d’Anjou, nét del Rei de França. La herència de Carles II designà a Felip d’Anjou com a successor, però Carles d’Àustria no l’acceptà, ja que no considerà a Carles II suficientment capacitat per prendre aquesta decisió. Això va fer que es desencadenés tant una Guerra Civil dins la Monarquia Hispànica com un Conflicte Internacional.

Conflicte internacional El conflicte internacional enfrontà la Aliança de la Haia, formada per l’Imperi Austríac, Portugal, Holanda i Suècia, que estaven a favor de Carles d’Àustria, contra França, el País més poderós de l’època, que recolzava Felip d’Anjou.

L’Imperi Austríac aconseguí molts aliats perquè els països europeus temien que França assolís més poder del que tenia. Per aquest motiu, fins el 1711, hi hagué una gran igualtat de forces a nivell europeu. Aquest any, però, morí l’Emperador austríac, Josep I, per la qual cosa Carles d’Àustria passà a ser l’emperador. Aquesta situació provocà que, tant si guanyés la guerra França com Àustria, el guanyador tindria massa poder, per la qual cosa els països europeus hagueren de dur a terme negociacions de pau per a mantenir la igualtat de poders. S’acabaren signant dos pactes: la Pau d’Utrecht (1713) i la Pau de Rastatt (1714). Segons aquests pactes, Felip V passaria a ser rei d’Espanya, que ara es convertiria ja en un sol estat, però també hauria de renunciar als drets successoris de França.

A més, hagué de fer concessions econòmiques a Anglaterra. En primer lloc, el Navío de Permiso era un vaixell anglès a qui se li donà permís per comerciar amb Amèrica, i en segon lloc, l’Asiento de Negros, és a dir, el permís per vendre esclaus negres a Amèrica. També hagué de fer concessions territorials: Cedí a Anglaterra Menorca i Gibraltar, a Àustria Flandes, Luxemburg, part del Milanesat, el Regne de Nàpols i Cerdenya, i a Savoia la part restant del Milanesat i l’illa de Sicília. Això convertí a Gran Bretanya una nova gran potència mundial. Guerra Civil, conflicte intern A part de la guerra a nivell internacional, també hi hagué una guerra entre la Corona Aragonesa i la Corona de Castella. La Corona d’Aragó lluità per Carles d’Àustria, ja que aquest havia promès que no s’implantaria el model francès, temut tant per les classes dirigents, que tenien por a perdre poder, com per la població, que encara recordava els abusos comesos per soldats francesos durant la Guerra dels Segadors.

La Corona de Castella, en canvi, lluità a favor de Felip d’Anjou, ja que proposà ampliar el model castellà a la resta de territoris.A diferència del conflicte internacional, el conflicte intern continuà després de la signatura de l’Acord d’Utrecht, ja que els austriacistes de la corona d’Aragó no l’acceptaren. El Regne de València fou ocupat després de la Batalla d’Almansa (1707), l’11 de setembre de 1714 caigué Barcelona després d’un llarg setge i el 1915 es rendí el Regne de Mallorca. D’aquesta manera, Felip V ocupà tots els territoris que li pertocaven segons l’Acord d’Utrecht. Felip V instaurà després els Decrets de Nova planta, que aboliren les institucions aragoneses i establiren un sistema centralista i autoritari.

Institucions de govern a la Corona de Castella i a la d’Aragó:

A la Corona de Castella, la monarquia tenia molt més poder que a la Corona d’Aragó. Tenia el poder de declarar la guerra, el poder judicial i el poder executiu. Les corts, que tenien representants de la noblesa, del clergat i de les ciutats (burgesia), tenien poder consultiu i per a decidir subsidis. Els municipis en un principi estaven regits pels consells oberts, assemblees dels pares de família, fins que al segle XIII es creen els ajuntaments, on els regidors eren triats per la burgesia i un corregidor era triat pel rei, que era qui realment tenia el poder. A la Corona d’Aragó, la monarquia seguia un model medieval, amb la base “Primus inter pares” (primer entre iguals), és a dir, el rei era un noble més, però amb més poder.

Per això se solia aplicar el pactisme, és a dir, el rei havia de pactar amb els nobles i estava sotmès a les lleis. Les corts també estaven dividides per estaments, i tenien poder legislatiu, podien posar impostos, declarar la guerra... Hi havia tres corts: les Corts d’Aragó, les Corts de València i les Corts de Catalunya. Els municipis estaven governats pels Consells de Cent, institucions on, a diferència de la Corona de Castella, no hi havia la figura del corregidor triat pel rei, i per tant tenien més autonomia.

Trienni liberal (1820-1823)

A causa del Pronunciament de Riego, el rei Ferran VII es va veure obligat a acceptar la constitució de 1812 i a reimplantar la legislació de les Corts de Cadis. Això generà una oposició de la noblesa, l’Església, els pagesos, a qui els perjudicava l’explotació capitalista de les terres, i de les grans monarquies europees. A més, dins els liberals, hi havia dues tendències: els moderats, partidaris de les reformes limitades que no perjudiquessin les elits socials, i els exaltats, que plantejaven reformes radicals favorables a les classes baixa i mitja. L’any 1822 es van revoltar partides absolutistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el Maestrat. Els absolutistes aconseguiren dominar grans extensions de territori, i el 1823 es formà una regència absolutista a la Seu d’Urgell. A més, aquell mateix any la Santa aliança va enviar tropes franceses a Espanya, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que aconseguiren reinstaurar l’absolutisme a Espanya

Etapes de la Guerra del Francès:

La primera etapa, de 1808 a 1810, va ser de resistència. La major part de ciutats espanyoles es sublevaren perquè no acceptaven a Josep Bonaparte com a rei, i reconeixien com a únic rei legítim a Ferran VII. Hi havien les juntes locals de defensa, que exercien la sobirania a cada municipi en nom de Ferran VII. També es crearen les juntes provincials de defensa, que era la unió de les locals, que declaren la guerra a França i signen una aliança amb el Regne Unit. Per últim, les juntes provincials s’uneixen formant la Junta Suprema Nacional, que dirigeix la guerra contra França. Hi hagué setges a les principals ciutats espanyoles, però ciutats com Saragossa i Girona resistiren, cosa que féu que part de l’exèrcit de Murat estigués immobilitzat. Els francesos tengueren derrotes importants al Bruc i a Bailén, que frenaren l’avenç de les tropes de Josep I, que va haver d’abandonar Madrid.

La segona etapa, de 1810 a 1812, fou de gran domini militar dels Bonaparte, que feren una contraofensiva amb 250.000 homes, fins a ocupar tota Espanya a excepció de Cadis i de les Illes Balears, defensats per la marina anglesa. A la resta de l’estat s’hi lliurà una guerra de guerrilles, on grups armats d’uns 30 a 50 membres feien front a les tropes franceses de manera espontània i popular. La tercera etapa, de 1812 a 1814, va estar condicionada per la lluita de Napoleó a Rússia. L’exèrcit francès es va disseminar, ja que anà a lluitar a Rússia. Aprofitant la situació, l’exèrcit anglès liderat per Wellington i l’exèrcit espanyol, que s’havia refugiat a Portugal, Cadis i Mallorca, varen atacar acompanyats per la guerrilla, que atacava per la rereguarda. La victòria a los Arapiles, el 1812, marcà un punt d’inflexió a la guerra. A més, també foren importants les batalles de San Marcial i de Vitoria, el 1813, que expulsaren les tropes franceses. Amb la signatura del Tractat de Valençay s’acordà l’abdicació de Josep I, la fi de l’ocupació francesa de la Península i el retorn de Ferran VII com a rei d’Espanya.

El regnat d’Isabel II (1833-1868)

Sistema partidista En un inici, els Partits polítics que conformaven el liberalisme durant el regnat d’Isabel II eren els liberals moderats o doctrinaris, hereus dels absolutistes moderats, que quan Isabel II arribà al poder passaren a ser liberals, i els liberals progressistes, que eren els que havien estat liberals d’un principi. Cap al 1850 es passa d’un sistema bipartidista a un de multipartidista, amb l’aparició de dos nous partits: els Demòcrates i la Unió Liberal. La Unió Liberal té una base ideològica que està entre els Moderats i els Progressistes. Els Demòcrates són una escissió dels Progressistes. Defensen el sufragi universal masculí. Troben suport entre les classes populars urbanes. El republicanisme va guanyar força en detriment del Partit Demòcrata.

LIBERALS MODERATS -BASE SOCIAL: Alt clergat, Alta noblesa, Generals de l’exèrcit, Alta burgesia -BASE IDEOLÒGICA: Sobirania compartida (nació i reina), Sufragi censatari masculí molt restringit , Confessionalitat catòlica, Preeminència del dret a la propietat privada sobre els altres drets, Llibertats individuals limitades -DIRIGENTS General Narváez, Bravo i Murillo

UNIÓ LIBERAL BASE SOCIAL:  Descontents del Partit Moderat, Grups més conservadors dels progressistes -BASE IDEOLÒGICA: Opció centrista, Cap novetat ideològica DIRIGENTS: O’Donell, Serrano LIBERALS PROGRESSISTES BASE SOCIAL: Burgesia, Classes populars urbanes, Oficialitat  BASE IDEOLÒGICA: Sobirania nacional, Sufragi censatari masculí ampliat, Aconfessionalitat de l’Estat, Ampliació de les llibertats individuals DIRIGENTS: Generals Espartero, Mendizábal i Prim DEMÒCRATES BASE SOCIAL: Classes populars urbanes, Graus baixos de la Milícia BASE IDEOLÒGICA: Sobirania popular, Sufragi universal masculí, Cambra electiva única, Ampliació de les llibertats públiques, Reconeixement dels drets col·lectius, Llibertat d’impremta oFormació de la Milícia Nacional, Elecció ajuntaments i diputacions oImplicació en l’ensenyament públic i en la beneficència social, Llibertat de culte