Conflicte Araboisraelià: Orígens, Guerres i Processos de Pau

El Món Islàmic i el Conflicte Araboisraelià

Orígens del Conflicte a Palestina

A l'acabar la Segona Guerra Mundial (SGM), la major part del món àrab formava part de territoris colonials dominats pels francesos (Marroc, Algèria, Tunísia, Líban, Síria) i britànics (Palestina, Jordània, Sudan i extenses regions d'Aràbia). Els europeus aniran descolonitzant aquests territoris a partir de 1946, però es generarà un conflicte en el cas de Palestina. El territori palestí, sota domini britànic des de 1919, estava poblat per àrabs (musulmans majoritaris, cristians minoritaris), però també per una creixent població jueva que "retornava" als seus orígens ancestrals (Sionisme). L'impacte moral de l'Holocaust jueu durant la SGM va impulsar la idea de crear un Estat jueu independent que s'ubicaria a Palestina i on s'establirien bona part dels jueus del món. L'Organització de les Nacions Unides (ONU), l'any 1948, va acabar aprovant la divisió política de Palestina en dues zones, amb la creació de l'Estat d'Israel en una d'elles, quedant l'altra en poder dels àrabs. Aquests no ho van acceptar i van atacar els jueus que, més organitzats, van derrotar els àrabs, ampliant el territori inicialment designat per l'ONU i ocupant la part occidental de la ciutat de Jerusalem (Primera Guerra Araboisraeliana).

Guerres Araboisraelianes i Ocupació

L'Estat d'Israel es va consolidar amb un sistema democràtic, però només va poder sobreviure gràcies a una important militarització de la societat i a la creació d'un nombrós i sofisticat exèrcit que ja va intervenir contra Egipte l'any 1956 en la Crisi de Suez (per alguns, Segona Guerra Araboisraeliana). L'any 1967, Israel va decidir dur la iniciativa i va atacar els àrabs (Egipte, Síria, Jordània) per sorpresa, derrotant-los en només sis dies (la Guerra dels Sis Dies o Tercera Guerra Araboisraeliana), i ocupant els territoris palestins encara en poder dels àrabs (Cisjordània i Gaza), a més del Sinaí (Egipte) i el Golan (Síria). Malgrat les resolucions de l'ONU que instaven Israel a retirar-se dels territoris ocupats, no ho va fer, evitant les sancions internacionals gràcies al suport incondicional dels EUA al Consell de Seguretat.

Guerra del Yom Kippur i Reconeixement de l'OAP

L'any 1973, els àrabs (Egipte i Síria) van prendre la iniciativa i van atacar Israel per sorpresa (Guerra del Yom Kippur o Quarta Guerra Araboisraeliana). Quan, superada la sorpresa inicial, els israelians van començar a imposar-se de nou, el món àrab va decidir iniciar una "guerra econòmica" i va acordar embargar el petroli destinat als EUA i a Occident, i disminuir la producció. El preu del cru es va disparar i Occident va patir una important crisi econòmica. Finalment, l'ONU va recomanar el cessament de les hostilitats i l'establiment de negociacions, arribant-se a un "alto el foc". Des de 1967, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) va utilitzar l'acció directa i el terrorisme contra Israel i els seus interessos com a mitjà de propaganda (exemple: Múnic, 1972). A partir de 1974, l'OAP va abandonar les accions terroristes i va ser reconeguda per l'ONU com la legítima representant del poble palestí.

Processos de Pau i Noves Intifades

El 1977, Egipte (Anwar el-Sadat) va signar la pau per separat amb Israel, que li va retornar el Sinaí, trencant la unitat àrab. Des de 1987, l'OAP va organitzar la Primera Intifada, un moviment d'insurrecció civil de la població àrab dels territoris ocupats per Israel. La desaparició del bloc comunista i la intervenció dels EUA a Kuwait i l'Iraq (les guerres del Golf) van propiciar les negociacions, i, a finals de 1991, es va convocar la Conferència de Madrid per iniciar les negociacions entre les parts en conflicte. La consigna palestina de "pau per territoris" va desembocar l'any 1993 (Acords d'Oslo) en la creació d'unes zones autònomes a Jericó i Gaza governades per una "Autoritat Nacional Palestina" presidida per Yasser Arafat i en l'acord de començar un període de transició dirigit cap a la consecució d'un Estat Palestí. L'assassinat el 1995 del primer ministre israelià Yitzhak Rabin, partidari de la retirada israeliana a canvi de pau, va complicar molt la situació. Després d'un període de dificultats amb el govern de Benjamin Netanyahu, tampoc es va poder arribar a un acord definitiu durant el govern del laborista Ehud Barak. Des de l'any 2000, la paciència palestina es va esgotar (provocadora visita de Ariel Sharon a l'Esplanada de les Mesquites), esclatant la Segona Intifada, durament reprimida pel nou govern conservador d'Ariel Sharon (Likud) que va ocupar de nou tots els territoris autònoms palestins. La mort d'Arafat el 2005, la greu malaltia de Sharon i la victòria dels radicals islàmics de Hamàs a les eleccions palestines van obrir un panorama molt incert.

El Tercer Món: Descolonització i Desafiaments

El Tercer Món i les Relacions Internacionals

Els estats recentment independitzats es van reunir a Bandung (Indonèsia) el 1955, marcant una presa de consciència i d'identitat com a bloc. Es va redactar una Carta de 10 punts en la qual es condemnava el colonialisme i la segregació racial. L'objectiu principal era la independència de tots els territoris colonials, tot i que no hi va haver acord sobre com aconseguir-la. També es va plantejar la lluita contra el subdesenvolupament mitjançant la cooperació internacional. Va sorgir la proposta de l'Índia de formar un tercer bloc, neutral i no alineat, per afavorir la coexistència pacífica entre els blocs occidental i socialista (sense unanimitat).

El Factor Econòmic: De l'Ajuda al Deute Extern

Els nous països independitzats es van trobar amb grans problemes: econòmics, tecnològics i educatius. Necessitaven capitals i tècnics, però els països desenvolupats només van ajudar a canvi d'influència política i econòmica, un fenomen conegut com a "neocolonialisme". L'ajuda es va presentar en forma de préstecs o de donacions. Occident va enviar el 90% i l'URSS el 10% (més d'un terç va ser ajuda militar). Molta d'aquesta ajuda es va malbaratar en luxes innecessaris de règims corruptes i en guerres. En l'actualitat, hi ha un doble problema:

1. retornar els préstecs (amb els interessos)
2. impossibilitat de refermar-se econòmicament per les dificultats de les exportacions (monocultius agrícoles o de primeres matèries) a causa del control internacional de preus per part de les multinacionals.

Excepcions notables inclouen l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP); des de 1973, es va obrir un abisme entre els països subdesenvolupats i va aparèixer el "Quart Món". Ara, el problema del deute extern ha agafat dimensions extraordinàries i ha passat a l'àmbit dels problemes político-econòmics que, segons el Banc Mundial, només podrà solucionar-se amb el creixement econòmic dels països endeutats.

Les Arrels dels Conflictes al Tercer Món

El Tercer Món ha estat i és l'àrea on s'han centrat els conflictes i tensions des de 1945, on els dos blocs de la Guerra Freda van mesurar forces. També hi ha problemes derivats de la descolonització, com les fronteres artificials i els enfrontaments ètnics.

• A Àsia, a banda de les guerres de Corea i Vietnam, destaquen les guerres entre l'Índia i el Pakistan (1972, Bangla Desh); a l'Orient Mitjà, les guerres arabo-israelianes (1948, 1956, 1967 i 1973); la guerra Iran-Iraq (1980-1988) i les dues darreres guerres del Golf (1991 i 2003).
• A l'Àfrica, destaquen els nombrosos conflictes armats al Congo (1960 i 1995), Nigèria (Guerra de Biafra, 1967-69), Etiòpia-Somàlia, Eritrea per la seva independència; Sudan (nord-sud), Txad, Libèria, Sierra Leone, Ruanda, entre d'altres, moltes d'elles guerres civils.
• A Amèrica Llatina, hi ha hagut molta inestabilitat, conseqüència dels desequilibris socioeconòmics (guerres civils o actuacions guerrilleres a Mèxic, Chiapas; Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Colòmbia, Perú, etc.).

El Moviment dels Països No Alineats

La Conferència de Bandung va marcar l'inici del Moviment dels Països No Alineats, que va arribar a reunir més de 90 països (dos terços de la humanitat). La Primera Conferència es va celebrar a Belgrad el setembre de 1961, convocada per Tito, Nasser i Nehru, amb la participació de 25 països. Els criteris bàsics eren:

• Política independent
• Suport als moviments d'alliberament nacional
• Refús a qualsevol aliança amb una gran potència o instal·lació de bases estrangeres
• Convidar a tots els països a unir-se al moviment

Després d'aquesta, n'hi va haver d'altres al Caire (1964), Lusaka (1970) i Alger (1973). El moviment va tenir dificultats de concreció, donant prioritat als temes de desenvolupament econòmic. Des de la desaparició de l'URSS i del bloc comunista el 1991, el paper dels no alineats sembla haver perdut rellevància en la política internacional, però l'organització no ha desaparegut i les reunions han continuat, celebrant-se la darrera cimera a l'Havana el setembre de 2006. Altres organitzacions regionals sorgides sota l'esperit del no-alineament són l'Organització per a la Unitat Africana (OUA), la Lliga Àrab i l'Organització dels Estats Americans (OEA), però el principal instrument del Tercer Món ha acabat sent l'ONU (especialment l'Assemblea General).

El Crac del 1929: Auge i Crisi Borsària

Des de 1927, va tenir lloc un important auge borsari. Els inversors no invertien comprant accions pensant en el dividend que obtindrien, sinó en el benefici obtingut per la seva venda a un preu superior. Això va provocar una "bombolla especulativa". Molts inversors es van endeutar demanant préstecs destinats únicament a invertir en borsa. Les cotitzacions van deixar de tenir relació amb els beneficis empresarials. El 24 d'octubre de 1929, conegut com el "Dijous Negre", el convenciment que el preu no pujaria més va provocar una onada de vendes (vendre de seguida per perdre el mínim). Això va resultar en una caiguda fulminant del preu de les accions. El dia 29, el "Dimarts Negre", la caiguda va ser encara més gran, a conseqüència de l'actitud dels bancs, que van reclamar els préstecs. Aquest esdeveniment és conegut com el Crac del 1929.