Conferències de Ialta i Potsdam: Acords i Conseqüències

La doctrina de la Destrucció Mútua Garantida suposava que els dos bàndols rivals disposaven de la suficient quantitat d'armament nuclear com per poder respondre amb contundència destructiva a un eventual atac nuclear inicial realitzat per l'enemic.

La doctrina implicava el convenciment que tenien els dos bàndols de no tenir la possibilitat de destruir tot l'arsenal nuclear enemic mitjançant un primer i contundent atac per molt massiu i per sorpresa que aquest fos. Es calculava que l'enemic mantindria una elevada capacitat de resposta destructiva amb la qual contestaria l'agressió de forma igualment devastadora.

La impossibilitat de destruir d'un sol cop a l'enemic venia donada per la dispersió geogràfica de l'armament nuclear i també per la diversitat de sistemes balístics amb capacitat per realitzar un atac atòmic: Sitges subterrànies, bombarders permanentment volant, submarins nuclears desplegats pels oceans, etc.

Per tant, es considerava que cap bàndol seria prou boig com per iniciar una guerra que no guanyaria perquè comportaria la destrucció mútua i garantida dels dos enemics. Seria una guerra que s'iniciaria però que ningú guanyaria. Aquesta doctrina assegurà un llarg període de pau en difícil equilibri entre les superpotències nuclears però no exempta de situacions d'extrema tensió (com fou el cas de la crisi dels míssils de Cuba de l'any 1962) que podien conduir al desastre si les potències no arribaven a un acord.

L'estiu de 1945, amb Alemanya ja vençuda i ocupada, tingué lloc una nova reunió a la ciutat alemanya de Potsdam.

En Harry S. Truman a penes portava uns mesos com a president dels Estats Units en substitució del recentment difunt Roosevelt. Per la seva banda, Churchill havia perdut les eleccions a la Gran Bretanya i va haver de cedir el lloc al seu successor, el líder del partit laborista Clement Atlee.

La reunió de Potsdam havia de complementar i concretar les decisions preses a Ialta pel que fa la desnazificació i a l'administració de l'Alemanya ocupada. També tractaren de les condicions amb les que hauria de produir-se la rendició de l'Imperi Japonès.

Es deixà la porta oberta a futures trobades ja que el tractat de pau definitiu encara no havia signat. Però aquestes futures reunions ja no es varen realitzar perquè afloraren les tensions entre els vencedors (Guerra Freda) i es va haver d'esperar fins 1990 per poder signar la pau definitiva amb l'Alemanya reunificada.

La desaparició de l'enemic comú nazi va fer ressorgir les profundes desavinences ideològiques anteriors a la guerra amb la qual cosa els conflictes començaren a produir-se de forma sovint i greu. Amb tot això, la divisió d'Alemanya perduraria molt de temps i, amb ella, també la d'Europa i la del món.

El conflicte polític, econòmic i militar iniciat poc temps després de finalitzada la Segona Guerra Mundial que enfrontà dos blocs rivals: El Bloc Occidental i Democràtic (liderat pels Estats Units) i el bloc Oriental comunista dirigit per la Unió Soviètica.

Durant el transcurs de la guerra contra l'enemic comú nazi, ja s'havien produït recels entre els aliats occidentals i els soviètics. Però fou un cop finalitzada la guerra quan tot un seguit de fets demostraren que l'època de la col·laboració havia acabat i que en el seu lloc s'establia un clima de creixent desconfiança i, finalment, de franca hostilitat mútua.

Cap dels dos blocs atacà militarment de forma "frontal" a l'altre perquè, del contrari, les conseqüències haguessin significat l'esclat de la III Guerra Mundial que, de produir-se, podria tenir uns efectes devastadors perquè probablement s'empraria l'armament nuclear que ambdós blocs disposaven de forma abundant. Els enfrontaments armats es produïren en "guerres perifèriques" mentre que també es lluitava en altres àmbits com la diplomàcia, l'economia o l'espionatge.

El conflicte entre els dos blocs afectà la major part dels esdeveniments mundials de la segona meitat del segle XX ja que les dues superpotències bel·ligerants rivalitzaven per implantar el seu propi sistema de valors econòmics i polítics en el major nombre de països i mirant de dificultar els progressos de l'altre.

A l'emblemàtica ciutat alemanya de Nüremberg, antiga seu de les massives cerimònies nazis, tingueren lloc diversos processos judicials dirigits contra antics dirigents i funcionaris que exerciren altes responsabilitats durant el règim nacional-socialista.

Aquests judicis varen ser una de les principals eines per dur a terme la desnazificació d'Alemanya amb vistes a la creació d'un altre estil d'estat alemany.

El principal procés fou el seguit contra els 24 principals dirigents polítics i militars que els aliats havien aconseguit capturar. Es constituí un Tribunal Militar Internacional integrat per magistrats de les quatre principals potències vencedores a Europa. La meitat dels processats varen ser condemnats a morir en la forca després de demostrar-se que eren culpables de crims de guerra o contra la humanitat.

A aquest primer procés li seguiren uns altres dotze processos judicials dirigits contra antics jutges, empresaris i industrials, guardes de camps de presoners, etc. ja que amb la seva col·laboració havien ajudat a l'injust i cruel règim nazi en la realització dels seus crims.

Aquests processos establiren el precedent del que després seria el Tribunal Penal Internacional establert actualment a la ciutat holandesa de L'Haia. En el Dret Internacional s'establí així una nova jurisprudència pel que fa els crims de guerra i els crims comesos en contra de la humanitat.

Pel que fa al castig dels crims de guerra comesos per l'Imperi Japonès també es constituí un Tribunal Militar Internacional per a l'Extrem Orient que jutjaren i condemnaren els principals responsables militars i polítics capturats.

Tanmateix, l'emperador Hirohito fou respectat per les autoritats nord-americanes.

Txecoslovàquia intentava restablir el règim democràtic que el governava abans de la desaparició del país arran del Tractat de Munich (1938).

Però l'exèrcit soviètic continuava ocupant el país malgrat l'acabament de la guerra. A més el partit comunista pugnava per augmentar la seva presència.

L'any 1948 va produir-se un cop d'estat incruent mitjançant el qual, Jan MASARYK. Polític democrata assassinat pels comunistes en el Cop de Praga. el partit comunista txec va fer-se amb el control absolut del poder en el país. D'aquesta forma, el cop posava fi al règim democràtic. Novament, la democràcia liberal fou derrocada per un règim totalitari, el comunista, que va romandre 41 anys sota la tutela de la URSS.

Aquests fets demostraven clarament la intenció soviètica de posar sota la seva òrbita els països que havia alliberat de l'ocupació nazi l'any 1945. Stalin demostrava que no estava disposat a establir règims democràtics d'estil occidental sinó que més aviat procurava l'establiment de règims comunistes que seguissin el model soviètic.

Bloqueig del Berlin Occidental fou imposat per la Unió Soviètica com a protesta en contra de la política econòmica que les tres potències occidentals d'ocupació estaven establint en els territoris alemanys que estaven sota la seva administració: L'establiment d'una moneda comú coneguda com el marc.

La venjança soviètica fou la interrupció de les comunicacions terrestres que arribaven al Berlin Occidental. Durant onze mesos les potències occidentals aprovisionaren el Berlin occidental.

Benefici dels propis interessos o dels propis aliats, ha estat la causa de la manca de solucions pacífiques a gran part de conflictes internacionals.

Del bloqueig de Berlin i del Cop de Praga es deduiren dues grans conseqüències:

La primera, l'enfrontament berlinès accelerà la creació de dues Repúbliques alemanyes amb un model polític diferent. L'any 1949, amb la unificació de les zones britànica, francesa i nord-americana, sorgí la República Federal Alemanya (amb capital a Bonn) regida per un sistema polític de democràcia liberal. En el sector soviètic sorgí la República Democràtica Alemanya (amb capital al Berlin Oriental) amb un sistema polític comunista de partit únic.

En segon lloc, el bloqueig i el Cop accelerà la necessitat de constituir formacions de dues aliances o blocs militars hostils entre sí. Així, el mateix any 1949, EEUU, Canadà i deu països de l'Europa Occidental signaren l'Aliança de l'Atlàntic Nord (OTAN) per tal de garantir la seva defensa davant un possible atac soviètic. Com a rèplica, la URSS va promoure acords militars i comercials amb els països de la seva zona d'influència i així sorgiren el COMECON (organisme de comerç entre els països comunistes) i el PACTE DE VARSOVIA com a resposta militar a l'OTAN.