Coneixement Plató i Hume

La REALITAT és tot allò que existeix independentment de nosaltres, però el problema central de la filosofia és que no la coneixem tal com és, sinó a través dels sentits i la raó, que poden ser limitats o enganyosos. Per això, des dels primers filòsofs es planteja la distinció entre APARENÇA I REALITAT, és a dir, entre el que percebem i el que realment és. Aquesta idea es veu clarament en Plató amb el mite de la caverna, on els humans confonen ombres amb la realitat autèntica, i continua amb plantejaments moderns com el cervell en una cubeta de Hilary Putnam, que mostra que podria ser que tot el que vivim fora una il·lusió. Açò obliga a diferenciar entre la realitat en si mateixa i el nostre coneixement d’aquesta, que és limitat i condicionat. A partir d’aquest problema naix la METAFÍSICA, la branca de la filosofia que intenta anar més enllà de les aparences per descobrir l’essència del que és real i el sentit últim de l’existència. Ja els presocràtics buscaven un principi originari (arkhé) del qual tot procedeix (com Tales amb l’aigua o AnaxíMenes amb l’aire), mentre que Parmènides estableix la diferència entre la via de l’opinió (basada en els sentits, que només capten aparences) i la via de la veritat (basada en la raó, que permet accedir al que és real). Plató desenvolupa aquesta idea amb el DUALISME ONTOLÒGIC, distingint entre un món sensible, canviant i imperfecte, i un món de les idees, etern i perfecte, que és la vertadera realitat. Per la seua banda, Aristòtil critica aquesta separació i analitza el “ser” mitjançant les CATEGORIES (substància, quantitat, qualitat, relació, lloc, temps, etc.), intentant explicar totes les formes en què es manifesta la realitat. En la modernitat, René Descartes estableix el JO com a primera veritat indubtable amb el “pense, per tant existisc”, convertint-lo en el punt de partida del coneixement, i organitza la metafísica entorn de tres grans temes: el MÓN EXTERIOR (si existeix realment i quina és la seua essència), el JO o ÀNIMA (la identitat personal i la consciència) i DÉU (com a possible causa última de tot). A més, en l’Edat Mitjana es planteja el problema dels UNIVERSALS, debatent si conceptes generals com “home” o “taula” tenen existència real (Realisme) o són només noms (nominalisme), mentre que pensadors com Locke qüestionen si podem conéixer l’essència de les coses, arribant a dir que és un “no sé què” desconegut.

No obstant això, la metafísica ha sigut durament criticada. David Hume qüestiona la CAUSALITAT, afirmant que no percebem cap connexió necessària entre causa i efecte, sinó només una successió d’esdeveniments que, per costum, associem; això implica que no podem demostrar racionalment idees com Déu, l’essència de les coses o un “jo” estable, ja que no tenim impressions sensibles d’aquests conceptes. Immanuel Kant continua aquesta crítica i afirma que només podem conéixer els FENÒMENS (allò que apareix als nostres sentits), mentre que el NOÜMEN (la realitat en si mateixa) és inaccessible, convertint la metafísica en un intent impossible com a ciència, encara que les seues preguntes siguen inevitables per a l’ésser humà. A més, considera que idees com Déu o l’ànima no es poden demostrar, però són necessàries com a postulats morals. Altres pensadors radicalitzen encara més la crítica:
Karl Marx veu la metafísica com una eina ideològica que justifica el poder i desvia l’atenció dels problemes materials reals;
Friedrich Nietzsche rebutja completament la distinció entre aparença i realitat i defensa que només existeix el món canviant que percebem, criticant la metafísica com una invenció que nega la vida;
Ludwig Wittgenstein sosté que molts problemes metafísics són pseudoproblemes causats per un ús incorrecte del llenguatge, ja que només tenen sentit les proposicions que es poden verificar empíricament, i conclou que “del que no es pot parlar, és millor callar”. Per la seua banda, Alfred Ayer defensa el VERIFICACIONISME, segons el qual només tenen sentit les afirmacions que es poden comprovar empíricament, considerant la metafísica com un discurs sense valor cognitiu, més pròxim a la poesia que a la ciència. En conclusió, la realitat és un problema filósòfic complex:
pot existir independentment de nosaltres, però el nostre coneixement és limitat i condicionat, i encara que la metafísica ha sigut molt qüestionada, continua sent una part fonamental del pensament perquè intenta respondre les grans preguntes sobre què existeix, quin és el sentit de la realitat i fins on pot arribar el coneixement humà.