Coneixement científic saber filosòfic Copèrnic

LA METAFÍSICA I L’ESTUDI DEL SER

Origen del terme: Andrónic de Rodes (s.1 ac). Ordena després física.

Metafísica:Branca filósòfica que s’ocupa de l’ésser, és a dir, de les propietats de tot alló que és o existeix, independentment del que sigui.

La realitat:
Conjunt de tot allò que existeix o que és (definició problemàtica). Un dels objectius principals de la metafísica ha sigut definir el concepte de realitat. Dues concepcions bàsiques.

Sentit restrictiu: La realitat és tot allò que ens envolta i del qual podem tenir experiència; o bé perquè es tracta d’éssers observables pels sentits, o perquè s’observen a través d’instruments, o perquè podem constatar les conseqüències de la seva existència. Aquesta concepció coincideix amb la concepció científica de la realitat física o material.

Sentit ampli: Considera que no tan sols tenen existència els éssers materials i observables de la ciència, sinó que també les subjectives (sentiments, creences), productes culturals (mitològics o literaris), realitats espirituals (la ment, llibertat, Déu) fins i tot, allò que no podem observar però dona sentit a la realitat material.

L’estudi del ser: Segons Aristòtil la metafísica es caracteritza per:

Ser una ciència diferent de les ciències particulars perquè és més general i constitueix la base per les altres ciències.

Ocupar-se d’oferir una explicació de la realitat, en la qual quedi clar que significa ser, independentment de la manera de ser. L’interessa el ser en un sentit general i no les maneres concretes de ser ni les seves parts.

Hi ha dos maneres de ser:

• Ser com a accident: Aquestes qualitats per si mateixes no són res, necessiten sempre una altre realitat per ser (sempre adj)

• Ser per si mateix o substància: Un ser que té existència per si mateix ja que no depén d’altres realitats per existir. Son substàncies, éssers autèntics.

REALITAT I APARENÇA:

Realitat: Conjunt de tots els éssers i objectes que tenen existència per si mateixos, independentment que hi hagi algun ésser o subjecte que els capti o percebi.

Aparençes: La forma en què es manifesta la realitat als subjectes que la perceben.

Hi ha diferents maneres de valorar les aparences.

• Aparences = ocultació

Els sentits ens enganyen, per tant, hem de dubtar i sospitar de les aparences ja que amaguen la realitat.

• Aparences = representació

Les aparences no oculten la realitat, sinó que són l’única via que tenim per representar-la i per tant, accedir-ne. Conéixer i analitzar les aparences d’acord amb les nostres lleis (com ara les óptiques) ens permeten conéixer la realitat.

EL PROBLEMA DEL NO-SER: EL NO RES

Ser: És allò que hi ha, el que existeix, que té realitat

No-res: És la negació del ser (definició anterior)

Davant d’aquesta problemàtica:

Henri Bergson: El no res és una pseudoidea, un terme sense significat. No es pot ni imaginar ni pensar.

Alguns pensadors: Negació d’una existència.

ORIENTACIONS DE LA METAFÍSICA

Tipus de metafísiques que s’han donat a la história.

Segons d’on procedeixi tot el que existeix:

• Monistes: Malgrat la pluralitat i la diversitat aparent de la realitat, aquesta s’origina a partir d’un únic principi o element. Tales de Milet, tot prové de l’aigua.

• Pluralistes: Consideren que els principis de la natura són múltiples: manera més senzilla d’explicar diversitat del món. Empèdocles, tot s’origina a parir de 4 principis, terra aigua foc i aire.

Segons considerem que tot es redueix a allò material o no

• Materialistes: La realitat és bàsicament matèria. No cal recórrer a res espiritual, ja que tot és pot explicar amb la realitat. Nega Déu, l’ànima.

• Espiritualistes: Els principis materials són insuficients per explicar la realitat, per això defensen tant la realitat espititual com la materia. Accepta la ment o Déu.

Segons considerem o no que l’ésser humà comparteix una mateixa naturalesa:

• Essencialimse: Tot alló que té ser té una essència, çes a dir, una definiciço que constitueix la seva identitat i per la qual està determinat a allò que és.

• Existencialisme: L’ésser humà no té essència, sinó que són les decisions que pren cada individu les que determinen en cada moment qui és.

ACTUALITAT DE LA METAFÍSICA

Tant l’espiritualisme com el materialisme constitueixen punts de referència parcials i per tant insuficients. Aquesta controversia ha estat un dels fets determinants que han portat a la crisi actual de la metafísica.

CRÍTIQUES A LA METAFÍSICA

Moltes crítiques coincideixen amb les de la filosofia general.

• La falta d’acord i caràcter residual - Ja que sembla que només s’ocupa de qüestions a les quals la ciència encara no ha pogut donar resposta.

• La futilitat dels problemes - Interès per temes que no tenen repercussió en la vida pràctica

• L’hermetisme - Dificultat d’enteniment pel no iniciat (llenguatge filósófic)

Crítiques destacables:

• Crítica a la validesa del coneixement metafísic i al seu caràcter científic. La metafísica no pot ser ciència pel fet que sembla no aportar coneixement objectiu. Hume conclou que allò considerat fins al moment (per Aristòtil) un saber racional, coherent i sistemàtic és només una opinió sense fonament i a partir d’aquesta no és possible un coneixement vàlid ja que no es basen en cap experiència, única base del coneixement objectiu.

• Crítica lingüistica. No podem comprovar ni la veritat ni la falsetat de les proposicions metafísiques perquè no permeten ni un anàlisi lógico-matemàtic ni una comprovació empírica. Els neopositivistes les consideren pseudopreposicions, incapaces d’ampliar el nostre coneixement, ja que només generen contradiccions.

CONSIDERACIÓ HISTÓRICA DE LA METAFÍSICA

Antigüitat: Ni la metafísica com a ciència suprema, ni la seva tasca d’explicar la totalitat d’allò real es posen en dubte. Es distingia la metafísica de filosofia i de ciència.

Época moderna: Metafísica comença a ser qüestionada, es dubta de la possibilitat d’un saber consistent sobre la realitat. La metafísica adopta la missió d’autovalorar-se. Disciplines com l’epìstemologia o la lògica guanyen protagonisme. Descartes, Hume i Kant representen aquesta tendència crítica.

Época actual: Les crítiques no fan més que radicalitzar-se i sembla conduir a un inevitable abandonament i desinteres per la metafísica. Es qüestioa la vigència de la metafísica fins i tot es pensa en considerar-la morta i en desterrar-la com una cosa passada.

VIGÈNCIA DE LA METAFÍSICA

Kant, impossibilitat assolir un coneixement objectiu i universal sobre l’ànima el món en la seva totalitat i Déu.

Això implica que la metafísica, segons Kant, no pot ser una ciència ni proporcionar coneixement (en sentit abstracte). Les preguntes fonamentals de la metafísica, tanmateix sorgeixen d’una tendència inevitable de la raó humana.