Una de les condicions de la felicitat és poder participar com a ciutadà en la vida pública
Enviado por Chuletator online y clasificado en Magisterio
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 7,07 KB
Unitat 8:
1. Ser bona persona
• Únic: Perquè es diferent a tots els altres éssers i ocupa un lloc
propi i especial al món.
• Digne: En paraules de Kant, és “un fi es si mateix”. No pot ser
utilitzat per cap altre ésser humà per aconseguir una finalitat. No és
algú a qui es pugui utilitzar com a instrument en benefici d’altra.
Mereix un gran respecte
• Valuós: Reuneix un conjunt d’atributs que el fan especialment
preuat: la llibertat, la possibilitat de decidir sobre els seus actes i
conduir la seva vida, de relacionar-se i preocupar-se pels altres.
• Edat Antiga: Antigament, persona designava la màscara que es
posaven els actors en el teatre clàssic. Dur la màscara mostrava
que eren actors que representaven un personatge. Més tard,
aquesta mateixa idea d’actor que surt a escena es va fer extensible
a tots els éssers humans, perquè són actors, agents de la seva
vida.
• Edat Mitjana: Boeci (480-524) va definir la persona com “una
substància individual de naturalesa racional”. Així, tots nosaltres
estem fets d’aquesta substància racional que ens fa persones. A
part de assenyalar la racionalitat també van assenyalar-ne dignitat.
• Edat Moderna: A l’època moderna, Immanuel Kant (1724-1804)
definirà la persona com a agent racional i moral, capaç de fer ús de
la seva autonomia. El concepte persona anirà ja sempre associat
a la suma de racionalitat, dignitat, llibertat i responsabilitat.
• Edat contemporània: Emmanuel Mounier (1905-1950) defensa el
valor de la persona i és pare del corrent filósòfic anomenat
personalisme, que se situa a mig camí entre dues de les grans
concepcions de l’ésser humà: el dualisme (Doctrina que defensa
que l’esser humà esta constituït per dues realitats, cos i ànima) i el
monisme (Doctrina que confirma que l’esser humà es una unitat).
El personalisme pretén superar els problemes filósòfics que
plantegen el dualisme i el monisme.
1.2 Fer-se persona
• Per una banda hi ha persones que diuen que quan venim al mon
som humans però encara no persones.
• D’altre banda, defensen que al vindre al mon ja som persones.
Determinisme • Els filòsofs que defensen que estem determinats es qüestionen la llibertat
humana. Per Richard Dawkins, estem determinats pel nostre codi genètic.
Per Skinner, pels factors ambientals i educacionals. Per Marx, pels
sistemes de producció i d’organització laboral...
Indeterminisme
• Hi ha altres pensadors, però, que reivindiquen la llibertat de l’ésser humà,
tot i reconèixer els condicionats que hi actuen damunt.
Unitat 12:
1. El naixement de la ciutadania
1.1 Els models grec i Roma
El polités, el ciutadà a la Grècia clàssica
A la Grècia clàssica, cada ciutadà funcionava com a estat independent
i autàrquic (Estat que es val per si mateix). El ciutadà tenia la
responsabilitat d’acudir a l’assemblea, on es deliberaven els
assumptes de la polis mitjançant argumentacions racionals.
Els civils, el ciutadà a la Roma clàssica
Durant la república, primer, i l’Imperi, més tard, els ciutadans romans
gaudien de la protecció de les institucions. El seu títol els permetia
reclamar un seguit de drets, tot i que, a diferència de la polis grega, no
tenien tanta consciència que anaven acompanyats d’uns deures amb
la comunitat.
1.2 El naixement de l’estat nació
Líders tradicionals: El poder l’ostenta, des de sempre, un determinat
nombre de famílies o de classes socials, que actuen com a líders
tribals.
Líders carismàtics: El poder rau una figura que la societat considera
excepcional i predestinada a governar. Sovint apareixen a crisis i a les
revolucions.
Líders democràtics: El poder pertany al poble, que el delega en una
figura escollida per sufragi en les urnes. L’estat es regeix per un seguit
d’acords efectuats pel poble a través dels seus representants.
1.3 Models d’estat
Model republicà: (antiga Grècia): els ciutadans han de participar en
la vida política, sense restriccions. Els diferents col·lectius tenen els
mateixos drets independentment de la seva naturalesa o de si són o
no majoria.
Model liberal: (Antiga Roma): tot ciutadà té un conjunt de drets que
l’estat ha de garantir i protegir. L’exercici del poder, però, s’ha de
limitar a aquell grup que intriga la base cultural i social de la comunitat.
1.4 La formació de l’estat de dret
Constitucionalitat: L’estat té unes normes agrupades sota una
constitució, que estableix un Març de convivència consensuat amb els
ciutadans.
Separació de poders: El poder legislatiu (que fa les lleis), l’executiu
(que les aplica) i el judicial (que en vigila la correcta aplicació) han de
ser independents per poder exercir un control total els uns respecte
dels altres.
Paper de la ciutadania: Els ciutadans tenen dret de participar en la
vida pública a través del seu dret de vot, de la llibertat, d’expressió i
de la participació en els organismes legislatius, executius o judicials.
2. Fonaments de la democràcia
2.1 Què és el poder?
Poder és la capacitat que té un individu o una institució per fer ús de
la seva autoria en diferents àmbits: el polític, el laboral, l’econòmic, el
familiar...
En el cas del poder polític, la presa de decisions afecta a tota la
comunitat. Aquest poder l’exercien tant de govern d’un estat com els
diferents grups de pressió i els ciutadans.
2.2 Què és la democràcia?
Forjat a la Grècia antiga en temps de l’assemblea, avui en dia s’utilitza
per referir-se al govern d’uns representants elegits per la majoria. Així
doncs, el ciutadà delega la seva sobirania en un polític, sempre que
hagi votat un dels partits que han obtingut representació.
Democràcia proteccionista (XVIII-XIX): No podem refiar-nos de la
bona voluntat dels governants perquè l’ésser humà busca el seu benefici.