Conceptes bàsics de sociolingüística: bilingüisme i conflicte

Bilingüisme social

El bilingüisme social és la situació en la qual, dins una unitat territorial (estat, ciutat...), apareixen, d’una manera més o menys ordenada i regular, uns conjunts de persones que usen més d’un idioma: un de propi, après per transmissió familiar, i un altre, el propi d’un altre grup.

Aquesta alternança idiomàtica sol estar organitzada segons unes normes d’ús socials i sol estar desequilibrada, en el sentit que no és uniforme per als dos idiomes. L’existència del bilingüisme social testimonia:

• L’existència d’un conflicte lingüístic.
• Una situació de subordinació lingüística.
• Un procés de substitució lingüística.

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per a cada societat basta una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l’espai de l’altra i, per tant, una d’elles pot desaparèixer.

Conflicte lingüístic

El conflicte lingüístic és la situació on dues llengües competeixen entre elles i provoquen la invasió o desplaçament d’una de les llengües o variants dels àmbits d’ús de l’altra. Es tracta d’una situació on concorren dues pautes d’ús que porten a usar llengües diferents:

• La relació entre dues llengües o variants (dominant i dominada o recessiva) produeix expansions i/o contraccions complementàries en l’ús de cadascuna.

És un conflicte que afecta la comunitat lingüística i, per tant, és una espècie particular de conflicte social. El conflicte apareixerà des del moment en què una llengua forana comenci a ocupar els àmbits d’ús i les funcions que li correspondria ocupar a la llengua pròpia d’una comunitat. Aquest fenomen produeix el bilingüisme social i està lligat a la substitució lingüística.

Planificació lingüística

La planificació lingüística és un dels instruments de la normalització lingüística. Es tracta d’una activitat metòdica dirigida a regular, normalitzar o crear noves llengües; és a dir, una activitat organitzada i sancionada per l’autoritat pública a través d’una estructura de programes i projectes coordinats a escala macrosociolingüística.

Són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. Es parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria, i a partir d’aquí es plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua.

Si un govern opta per la substitució de la llengua pròpia de la seva societat, parlam de contraplanificació: el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d’aquesta llengua.