La Comunicació i la Llengua

La Comunicació

La comunicació pot ser verbal (mitjançant paraules) i no verbal (sense paraules: l'expressió de la cara, la mirada, el moviment de les mans, la postura del cos, la forma de vestir, el to de veu...).

La Conversa

La conversa és una activitat espontània entre dos o més interlocutors, en què intervenen elements verbals i no verbals. En una conversa se solen donar tres fases:

• Obertura: Solen començar amb salutacions, preguntes o exclamacions.
• Cos: És la part central de la conversació, que constitueix l'objectiu.
• Tancament: Per finalitzar s'utilitzen fórmules habituals de comiat.

La Llengua Oral

Una de les característiques principals de la llengua oral és la improvisació, de manera que durant la conversació es poden donar molts canvis i sovint canviar d'un tema a un altre. Presenta trets lingüístics:

• Ús d'onomatopeies i interjeccions, per donar més força i expressivitat al discurs.
• Frases inacabades, que en el llenguatge oral s'entenen amb els gestos o el context.
• Varietat d'entonacions, que ens ajuden a expressar emocions o sentiments.
• Ús de mots joquers o comodins lingüístics, mots amb un significat tan general que serveix per a tot (cosa, daixonses, això...).
• Alteració de l'ordre normal de la frase.
• Ús de registres populars, fent servir paraules incorrectes, vulgars o mal pronunciades.

Sentiments

Sentiments Positius

• Alegria (Que content estic! / Estic molt content.)
• Estimació (T'estimo molt. / Estic molt enamorat de... / Tenia un gran afecte per...)
• Interès (Això m'interessa molt. / Sento un gran interès per...)
• Esperança (Esperem que se'n recordi. / Tant de bo que...)
• Confiança (Confio molt en... / Em refio de tu, eh?)
• Satisfacció (Me'n alegro molt, de... / Estic molt satisfet de...)

Sentiments Negatius

• Tristesa (Estic molt trist. / Em fa pena...)
• Temor (Tinc por. / Em preocupa que no vulgui... / Què passarà, si...)
• Desgrat (No m'agrada gens. / La seva actitud em desplau força.)
• Desconfiança (No te'n refiis gens de... / Vols dir que no...?)
• Desinterès (No tinc cap interès per... / No m'interessa gens...)
• Indiferència (És igual. / Tant és. / Tant me fa. / Tant se me'n dóna. / Pots comptar...)

Sentiments Neutres

• Resignació (Què hi farem! / Què hi vols fer... / No hi ha res a fer. / Mala sort...)
• Curiositat (Com ho saps? / Qui t'ho ha dit? / Digues, digues... / Explica-m'ho.)
• Sorpresa (I ara! / Què dius ara! / De debò? / No m'ho hauria pensat mai...)

Mots Homòfons

• Acta - un recull del que ha passat en una reunió / Acte - de teatre
• Compta - verb contar / Compte - del banc
• Quadra - on corren els cavalls / Quadre - pintura
• Afecta - verb afectar / Afecte - agafar carinyo
• Espacial - de l'espai / Especial - persona especial
• Lliura - verb lliurar / Lliure - una persona lliure
• Cova - de la muntanya / Cove - cistell
• Viatja - verb viatjar / Viatge - fer un viatge
• Cabra - animal / Cabre - verb cabre
• Regla - menstruació / Regle - per mesurar
• Entra - verb entrar / Entre - estar entre dues coses
• Tracta - verb tractar / Tracte - un tracte

El Verb

És el nucli del SV i expressa el comportament (referit a un procés, acció, un estat o una qualitat) del subjecte. Característiques:

1. Nombre i persona - indiquen quin és el subjecte i si és singular o plural.
2. Temps - indica quan succeeix l'acció (passat, present o futur).
3. Aspecte - indica si l'acció està acabada, perfectiu (he caminat), o no ho està, imperfectiu (caminava).
4. Mode - diferencia entre l'exposició d'idees (indicatiu), desitjos o dubtes (subjuntiu) i les ordres (imperatiu).

Terminacions Nominals

Les vocals a/e es pronuncien igual quan la vocal és àtona. En el bloc oriental:

• Els masculins acaben normalment en -e.
• Els femenins acaben normalment en -a.
• Per saber si cal posar a o e busquem a l'arrel d'una paraula de la mateixa família.
• Tots els noms acabats en -a en singular formen el plural amb -es.

Excepcions masculins:

1. Masculins acabats en -a.
2. Mots acabats en -arca, -ma, -ta, -cida, -ista, -grama.

Excepcions femenins:

1. Femenins acabats en -e.
2. Terminacions -aire, -ble, -me, -ne, -re.

Terminacions Verbals

• Les formes verbals, quan acaben en vocal neutra, s'escriuen amb a (canta, llegia, dormia...).
• Però quan la vocal neutra és el penúltim so, s'escriuen amb e (canten, llegien, dormien...).

Excepcions:

1. S'escriuen amb e final (corre, vine, obre, omple).
2. Els infinitius de la segona conjugació (veure, treure...).
3. S'escriuen amb a les formes amb l'arrel àtona dels verbs néixer, treure, jeure, fer, péixer.

Paraules Difícils

S'escriuen amb a:

afaitar, arrabassar, avaluar, barnús, encomanar, paixàter, raspall, amanida, arravatar, avantatge, darrere, maragda, ramat, sanefa, ambaixada, assassí, avaria, davant, naixement, rancor, Sardenya.

S'escriuen amb e:

albercoc, disfressar, enyorar, Llàtzer, ràfega, ametista, ebenista, espàrrec, meravella, resplendir, assemblea, efeminat, Esparreguera, monestir, sergent, caneló, emparar, estella, orgue, temptejar, cànem, Empúries, estendard, polsaguera, treball, Caterina, Empordà, Esteve, punxegut, vernís.

El Català

El català és una llengua romànica, deriva del llatí. Prové d'ell la majoria del lèxic. Però també de les llengües que el llatí va substituir (celta, iberobasc). Substrat: són les llengües que es parlaven abans del llatí. Superstrat: llengües posteriors al llatí, que han deixat empremta.

Aquesta base s'ha enriquit amb la incorporació d'altres llengües:

• Paraules germàniques (Ramon, Arnau, blau...)
• Paraules àrabs (alcohol, catifa, cotó...)
• Italià (macarrons, caricatura, violí...)
• Francès (garatge, flam, crema...)
• Castellà (senzill, estrella, resar...)
• Anglès (bar, futbol, revòlver...)

Però contínuament, a causa de l'evolució social i tecnològica, s'han creat nous mots per designar objectes o conceptes desconeguts fins al moment (xat, hidroavió, robòtica, informàtica...). I també al contrari, hi ha paraules que cauen en desús, són arcaismes (gramalla, gobell, aforrar, llogre...).

Tipus de Mots

• Mots populars (hereditaris o patrimonials): són aquells que formen part de la llengua des dels seus orígens i pateixen al llarg dels segles una evolució fonètica que els ha modificat. (corpus-corpos-corps-cors-cos)
• Cultismes: són mots agafats directament del llatí o grec i no pateixen cap evolució, només una adaptació. (auscultare-auscultar).
• Llatinismes: són mots o expressions llatines que s'han incorporat al català sense cap modificació.
• Prèstecs o manlleus: són les paraules d'altres llengües que s'accepten i s'incorporen al diccionari normatiu. Castellanismes (bàndol, cotxes, esquadrilla...), anglicismes (jersei, bàsquet, gàngster...), italianismes (adagio, piano, anxova...), gal·licismes (sofà, brioix, menú...). Però si el mot manllevat ja té un equivalent en català, no hi ha cap servei i cal rebutjar-lo. Això són els barbarismes (farola, contenidor...).
• Neologismes: són paraules noves que s'incorporen a la llengua per designar accions o conceptes o objectes d'aparició recent. Es poden crear per derivació, per composició o amb manlleus. Molts neologismes són cultismes formats a partir de mots grecs o llatins.

Francesc Vicent Garcia

Va néixer el 1579 a Tortosa. Era fill d'un passamaner, Francesc Garcia, i de Margalida Ferrandis. De jove va quedar orfe. Ell mor el 2 de setembre del 1623 amb 44 anys a Vallfogona de Riucorb.

Estudis

Li van concedir una beca per cursar estudis eclesiàstics a Lleida (1595). A Lleida es va fer amic de Pere de Montcada, d'aquesta amistat va sorgir que la família Montcada es convertís en la seva família protectora. Després continua els seus estudis eclesiàstics a Barcelona (1599).

Nomenaments

El 1601 se li concedeixen les ordes menors i la tonsura. Francesc Robuster, bisbe de Vic, li fa costat i el nomena el seu conseller. El 1605 es converteix en sacerdot. El 24 de setembre de 1605 és ordenat capellà de la capella de Santa Maria de la Rodona de Vic. El 1606 se'l nomena rector de la parròquia de Vallfogona de Riucorb. S'instal·la a Vallfogona com el seu habitatge el 1608. L'any 1612 és sol·licitat per fer de secretari de Pere de Montcada i el 1621 el converteix en el seu secretari particular del bisbat de Girona. El 1622 s'introdueix al món de la Teologia però no va poder acabar els seus estudis, ja que va morir.

Obra (rector de Vallfogona)

Les lletres catalanes estaven en pura decadència, el castellà gaudia del segle d'or. La producció literària era escassa, vulgar, empobrida, i amb castellanismes. Molts nobles van passar a parlar el castellà. Els poetes imitaven la mètrica i els models literaris castellans. Ell va produir tots els gèneres: poesia, teatre i prosa. També va inaugurar una escola literària. I per ser dels pocs en escriure com ell i en català es va fer molt famós.

Poesia

Utilitzava rimes i formes castellanes com: romanç, quartetes, dècima, sonets (amb el que més va escriure). Va escriure sobre l'amor, la moral, temes burlescos i sarcàstics. El més característic de la seva poesia és el gust per la sorpresa, el contrast i els canvis de to dels poemes. I varis detalls d'humor.