Comptabilitat

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Economía

Escrito el en catalán con un tamaño de 26,67 KB

UNITAT 10

1.LA DIRECCIÓ ESTRATÈGICA

Una estratègia és una maniobra o tècnica que fa una empresa per aconseguir un objectiu empresarial. S’han de prendre decisions entre varies alternatives, s’han d’escollir la millor per l’empresa. Per escollir una o unes alternatives s’ha de considerar:

  • l’entorn econòmic

  • l’entorn social

  • l’entorn polític

  • l’entorn tecnològic

  • les reaccions de la competència

La direcció estratègica és el procés de gestió d’una estratègia empresarial (o conjunt d’estratègies) que s’ha d’adaptar a un entorn canviant i a una competència que reacciona, tenint en compte el llarg termini, i tenint com a finalitat principal l’èxit de l’empresa, mitjançant la millora de la seva posició competitiva per la resolució de problemes que amenacen l’empresa. La direcció estratègica es compon de tres elements fonamentals:

Anàlisis de l’estratègia abans de definir una estratègia s’ha d’estudiar:

  • l’entorn econòmic, social, polític o tecnològic: les amenaces i oportunitats externes.

  • La capacitat estratègica: recursos i capacitats de l’empresa, com els factors interns, punts febles que s’han d’evitar i punts forts que s’han de potenciar.

  • Expectatives dels promotors o gestors del negoci: objectius i metes que es volen assolir.

Elecció estratègica s’ha de determinar l’estratègia a implantar. Hi ha tres tipus d’estratègies: corporatives, de negoci i operatives.

Implantació de l’estratègia definir i planificar de quina manera s’aplicarà pel que fa als recursos, l’organització del procés i definint un pla temporal de les accions a seguir.

Tipus d’estratègies

Estratègia corporativa aquelles que s’encarreguen de prendre decisions relacionades amb l’objectiu global de l’empresa. Es caracteritza per:

  • Establir un marc de referència per a totes les decisions

  • Ser globals, aplicades per grans empreses o grans empresarials

  • Tenir una dimensió temporal a llarg termini.

Estratègia de negoci fan referència a aspectes més concertes, com per exemple a definir els elements que poden fer més competitius els productes. Es caracteritza per:

  • Tenir un abast més concret. Una producció que l’empresa vol potenciar o una unitat de negoci que vol desenvolupar. La segueixen molt regularment les pimes.

  • Tenir una dimensió temporal a mig termini.

Estratègia operativa gestionar de manera eficients els recursos de l‘empresa. Es caracteritza per:

  • Estar relacionades amb el dia a dia

  • Ser específiques

  • Tenir un abast temporal a curt termini

Els principis estratègics

  1. Els punts forts i els punts febles de l’empresa. S’ha de potenciar les fortaleses i tractar de minimitzar les debilitats.

  2. Les oportunitats de l’entorn i el mercat.

  3. Força de la innovació que porta associada més penetració i acceptació en el mercat.

  4. Sinergia de les potencialitats que relaciona els elements que ja existeixen al negoci que fins a les hores no s’havien desenvolupat conjuntament.

  5. Els mitjans han d’estar relacionats amb els objectes, cada estratègia destina una sèries d’objectius que disposa d’un conjunt de mitjans més idonis que altres.

  6. Valor de la simplicitat, s’han de buscar solucions senzilles i fàcils d’aplicar.

  7. Constància empresarial, dedició perseverant i pacient, ja que l’èxit de l’empresa poques vegades és fruit de la sort o la fortuna.

2.L’ESTRATÈGIA COMPETITIVA: L’AVANTATGE I LA CREACIÓ DE VALOR

El valor afegit és el valor que l’empresa suma a un producte o servei a partir de la seva activitat econòmica. L’estratègia competitiva té com a objectiu que l’empresa pugui millorar la seva posició competitiva respecte altres empreses del sector. La definició d’una característica o qualitat que faci que l’empresa superi a la competència de manera genèrica i sostinguda, que sigui percebuda pels consumidors.

Les diferències que una empresa pot implantar per obtenir un avantatge competitiu són:

  • Estratègies de preus reduïts ofereix un producte o servei a un preu inferior a la competència però amb el mateix grau de satisfacció pels consumidors.

  • Estratègia de diferenciació oferir un producte únic o diferenciat del de la competència.

  • Estratègia hibrida preu reduït – diferenciació, l’empresa ofereix un producte amb un factor diferenciador important i a preus inferiors als de la competència.

  • Estratègia de baixos costos de producció per mitjà d’un avantatge a escala productiva o operativa, l’empresa pot obtenir importants marges comercials sense modificar preus inferiors i augmentar la seva quota de mercat.

  • Estratègia de diferenciació segmentada oferint un important valor afegit amb relació a la competència, però, a més, això permet justificar uns preus superiors.

La creació de valors és molt important per assolir amb èxit una estratègia competitiva, la que en aquells mercats on hi ha molta competència i els marges comercials són molt reduïts, les estratègies de preus reduïts no tenen efecte.

La creació de valor implica que a un producte tradicional, molt explotat competitivament, s’hi afegeix una característica molt innovadora que permet diferenciar-la i obtenir un especial avantatge competitiu, sempre que sigui un factor difícil d’imitar per a la competència.

La cadena de valors empresarials o cadena de valor

És un model teòric que permet descriure el desenvolupament de les activitats d’una organització empresarial generant valor al client final. Es tracta de crear valor pel client, cosa que es tradueix en un marge entre el que accepta pagar i els costos productius generats.

La cadena de valor, consisteix a descompondre i analitzar cadascuna de les activitats que es duen a terme un una empresa per fabricar i vendre un producte o serveis determinats. Es tracta, doncs, d’analitzar el valor i el cost de cadascuna d’elles per separat, ja que cada activitat genera una part del cost.

La cadena de valor permet entendre en profunditat quin es el funcionament de l’empresa, quines són les activitats necessàries i, per tant, veure quines no són, per poder ser eliminades.

UNITAT 11

1.EL CREIXEMENT EXTERN DE L’EMPRESA

El creixement extern consisteix en l’ampliació de la capacitat i del volum d’operacions per mitjà de l’adquisició, la participació i el control d’altres empreses. No comporta un creixement econòmic real, sinó que tan sols implica que algunes empreses canviïn de propietari. El creixement extern presenta diversos avantatges respecte de l’intern, entre els quals podem destacar els següents:

  • Un importat estalvi de temps, ja que és molt més ràpid i permet augmentar la dimensió des del mateix moment en què es tanca la negociació d’integrar la nova empresa. Exemple: si compres una altra empresa, estem augmentant la quota de mercat.

  • Po ser l’única manera de superar una determinada barrera d’entrada a un sector o mercat geogràfic en el qual el creixement intern resulta impossible

  • És fàcil d’utilitzar en mercats o sectors madurs, ja que normalment aquests es troben sobredimensionats (hi ha sobreproducció i excés d’oferta) i, per tant, no tindria sentit créixer per mitjà del creixement intern afegint més sobredimensió a l’oferta del sector.

El creixement extern presenta dos inconvenients:

  • El creixement extern, per exemple, per mitjà de l’adquisició d’una empresa, generalment és més car que el creixement intern, ja que s’ha de pagar un sobrepreu per fet de comprar una empresa en funcionament. A més, i ha vegades que s’han de comprar actius que no són necessaris, ja que comprem empreses senceres.

  • Els problemes de creixement extern presenten molt sovint, problemes d’integració de dues empreses que poden ser molt diferents entre l’una i l’altra. Aquest fet implica un cost importat derivat de l’estructuració de la nova empresa, del nou disseny de departament, de la relocalització d’activitats, de l’eliminació de tasques duplicades,...

Existeixen dues vies per formular estratègies de creixement extern: la integració de societats i la participació de societats.

  • La integració de societats: consisteix en la unió entre dues o més empreses amb la pèrdua d’algunes de les participacions. Hi ha dues fórmules diferents d’integració:

    • Fusió pura: es produeix quan dues o més empreses, generalment de dimensions equivalents, acorden unir-se i creen una nova empresa de manera que desapareixen a continuació les empreses inicials.

    • Fusió per absorció: una de les empreses implicades desapareix i s’integra totalment en el patrimoni absorbent.

  • Participació en societats: es dóna quan una empresa compra una part del capital social d’una altra empresa amb la intenció de dominar-la, ja sigui de manera total o parcial, i cap de les empreses perd personalitat jurídica. Es diu que el control és absolut quan es compra més del 80% del capital social d’una empresa. En canvi, el control és majoritari quan s’adquireix més del 50%. Finalment, el control és minoritari quan l’adquisició és inferior al 50%

Tema10

EL PROCÉS DE LA DIRECCIÓ ESTRATÈGICA

Cal que hi hagi una bona definició del procés mitjançant el qual s’implanta l’estratègia de manera planificada i prevista. S’han de tenir en compte etapes que caracteritzen el procés:

  • Definició d’objectius: determinar els objectius concrets, mesurables i factibles que es volen assolir.

  • Avaluació dels recursos interns: quins són els recursos disponibles per l’empresa per assolir els objectius fixats.

  • Avaluació dels recursos externs: identificar quins elements de l’entorn poden tenir influència sobre el grau d’assoliment o èxit de l’empresa.

  • Elaboració dels escenaris de futur: és fonamental que l’empresa defineixi una sèrie d’accions estratègiques que tinguin com a base diferents tipus d’escenaris o situacions i poder fer una projecció a mitjà, curt i llarg termini.

  • Formulació de l’estratègia: una vegada definits els passos previs, cal definir amb concreció i determinació l’estratègia que es vol aplicar.

  • Avaluació de les alternatives estratègiques: és útil definir les estratègies suplementàries que serveixen d’alternativa a l’estratègia definida en primer lloc.

  • Eines estratègiques: cal planificar l’execució de les estratègies, seleccionant convinentment les eines que cal utilitzar i definir els elements que conformen el procés.

  • Control estratègic: cal observar el grau d’assoliment de l’estratègia, tant a escala quantitativa com qualitativa.

Tema11

LOCALITZACIÓ DE L’EMPRESA

Localització: lloc que s’escull físicament per ubicar una empresa o negoci, valorant una sèrie de variables externes:

  • La demanda del mercat: analitzar si en la població o la zona on es vol instal·lar l’empresa hi haurà interès cap el producte que es vol oferir (futurs consumidors) i a més, en quina situació es troba la competència.

  • El proveïment de matèries primeres: s’ha de valorar la qualitat de les matèries que interessen, el cost i la facilitat per obtenir-les.

  • El mercat de treball: fa referència als possibles treballadors, als seus coneixements tècnics, al cost laboral, la situació legal i social...

  • Les comunicacions i el transport: s’ha de tenir en compte si a prop d’on s’ubicarà l’empresa hi ha mitjans de transport, si és un lloc de fàcil accés per al transport i la comunicació amb altres empreses. Actualment solen situar-se a les ciutats importants, en polígons industrials.

  • Els subministraments: s’ha de tenir informació sobre la disponibilitat dels subministraments (llum, aigua, telèfon, connexió a Internet...)

  • El cost de construcció i el solar: no a tot arreu els preus són iguals i varien substancialment, sobretot el dels solars, d’una població a l’altre.

  • La legislació: s’ha de tenir clara la normativa legal, tant la fiscal (avantatges, impostos...) i la mercantil (referent a la creació d’empreses, la normativa del sector...) i la social (mediambiental...)

  • La inversió i el finançament: s’han d’obtenir recursos econòmics, per tant, cal ubicar l’empresa en un lloc on l’accés a les institucions financeres sigui fàcil, com també les opcions d’inversió.

  • El desenvolupament econòmic de la regió, que permet preveure el futur de desenllaç de l’empresa.

LA DIMENSIÓ DE L’EMPRESA

Quan parlem de la dimensió de l’empresa ens referim a la seva capacitat de producció. Per decidir la dimensió de l’empresa s’ha de saber quina és la capacitat necessària i quina en serà la localització.

La capacitat necessària és el nivell màxim de producció que es pot obtenir en un període de temps determinat. Per conèixer-la s’ha de fer una previsió de la demanda (estudi de mercat), s’ha d’analitzar la producció, els costos i tots

els factors influents, tant en la localització com en la dimensió, avaluar les alternatives i prendre la decisió oportuna.

Al marge de la dimensió inicial, una de les finalitats de l’empresa és augmentar la capacitat productiva, la seva dimensió, amb el temps. L’empresa pot créixer de dues maneres diferents:


Creixement intern: increment de la capacitat productiva o d’augmentar la varietat dels productes i serveis, és a dir, diversificar la producció per assolir nous mercats.

Quan s’opta per diversificar la producció, normalment les empreses solen produir béns que tenen alguna relació amb el producte original (complementaris), ja que d’alguna manera l’empresa ja té informació sobre el mercat on s’ha d’introduir el nou producte, i per tant, un avantatge respecte els competidors.

Quan l’empresa vol incrementar la producció sense canviar el producte ha de fer estratègies de màrqueting per vendre més, i per tant, produir més.

Creixement extern

LES PETITES I MITJANES EMPRESES (PIMES)

Les empreses amb menys de 50 treballadors i amb un volum de vendes d’entre 5 i 11 milions d’euros l’any es consideren petites, les mitjanes tenen entre 50 i 250 treballadors i un volum de vendes de 50 milions d’euros l’any.

Aquest tipus d’empreses representen més del 90% del total de les empreses espanyoles. El capital de les pimes és propietat d’una sola persona o pocs socis. Les característiques bàsiques de les pimes són:

(INCONVENIENTS)

  • Poca formació empresarial: l’empresari ha adquirit els coneixements tècnics moltes vegades amb la mateixa gestió de l’empresa.

  • Poca capacitat financera: li costa accedir als mercats financers, ja que normalment s’ha iniciat en empreses familiars i amb pocs recursos de partida.

  • Qualificació i formació tècnica del personal i obsolescència tecnològica. El reciclatge del personal no avança al mateix ritme que la tecnologia de l’empresa. A causa de la poca capacitat financera i econòmic hi sol haver un desfasament tecnològic.

(CONVENIENTS)

  • Organització flexible, i per tant, facilitat de comunicació entre el personal de l’empresa perquè el nombre de treballadors és reduït. Això permet la comunicació i la creació d’un bon equip de treball.

  • Integració del personal: el personal està integrat a l’empresa, participa en les responsabilitats, i això el motiva.

  • Desenvolupament en mercats intersticials. Hi ha aspectes en els quals la petita i la mitjana empresa predomina sobre la gran, com la comercialització del producte, aprofitant un contacte més directe amb el client.

  • Creadors de feina. Les pimes són un grup d’empreses que tenen més recursos de treball que de capital, i generen més feina que les empreses grans, en termes proporcionals.



Entradas relacionadas: