La Complexitat en la Societat i l'Arquitectura Actual
Enviado por Chuletator online y clasificado en Derecho
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,31 KB
Complexitat
Complex és el que està format per moltes parts diverses. Per tant, complexitat és una realitat complicada (heterogènia i de difícil control).
Una altra manera d’interpretar la societat actual és acceptar la seva complexitat. En aquest cas, acceptar que existeixen moltes realitats socials dins una mateixa societat. La societat complexa es fonamenta en una cultura basada en la igualtat, la inclusió, la participació, la barreja i el mestissatge entre les persones. Una manera de fer que converteix el món simple (homogeni i controlable) en un món complex (heterogeni i de difícil control). Una característica que facilita que un paisatge estigui format alhora per diversos paisatges, que una ciutat estigui formada per diverses ciutats, que una arquitectura estigui formada per múltiples arquitectures... que intenten dialogar entre si.
Diàleg és la conversa (intercanvi) entre dues coses. El diàleg permet fins i tot la relació entre realitats contraposades (socials, personals, culturals...). Podem diferenciar diversos tipus de relacions caracteritzades per la:
- Inadaptació: o diàleg tens (problemàtic) d’una obra d’art o arquitectura amb l’entorn.
- Adaptació: o diàleg supeditat (submissió) d’una obra d’art o arquitectura amb l’entorn.
- Contextualització: o diàleg d’igualtat (equilibri) d’una obra d’art o arquitectura amb l’entorn.
- Vigorització: o diàleg crític (enriquidor) d’una obra d’art o arquitectura amb l’entorn.
El diàleg idoni és el vigoritzador, que sorgeix d’una relació fonamentada en la crítica positiva mútua, com les escultures d'Oteiza, entre d'altres. En el camp artístic també trobem altres relacions interessants sorgides d’un diàleg d’inadaptació amb l’entorn, com les pintures de Bacon.
La majoria de l’arquitectura contemporània respon a un diàleg entremig: arquitectura-lloc (adaptació) i arquitectura orgànica (contextualització). Alguns arquitectes pensen edificis que dialoguen de manera crítica (vigorització) amb l’entorn, com Moneo. Altres arquitectes dissenyen edificis que no dialoguen (inadaptació) amb l’entorn amb resultats incerts.