Complement predicatiu llatí

L’aquilífer  L. Petrosidi,  en veure’s acosat  per una muníó d’adversaris,  llançà l’àguila dins el recinte vallat i va sucumbir lluitant amb ardidesa davant el campament. Aquells, amb prou  feines, aconsegueixen resistir l’envestida enemiga fins a la nit. Ja de nit, sense esperances de poder-se salvar, es maten els uns als altres. Són molt pocs els qui, escapant del  combat, poden arribar al campament d’hivern del legat T. Labiè seguint camins poc segurs a través del bosc. Cum...  premeretur  constitueix una  construcció de cum històric  o narratiu, formada per la conjunció cum i  un verb en subjuntiu, en imperfet o plusquamperfet.  Acostuma a traduir-se per gerundi simple o gerundi compost, segons els temps emprat. Anàlisi sintàctica: Proposició subordinada temporal, respecte a la principal, el verb de la qual és proiecit.  premeretur: SV predicatiu passiu. El seu subjecte és L. Petrosidius de la proposició principal. Magna multitudine hostium: SN que fa la funció de complement o subjecte agent. Està constituït per l’ablatiu magna multitudine i el CN hostium

“Les  matrones  foren gravades  pels triúmvirs amb  un fort tribut i cap  dels barons no gosava preparar-los   la defensa. Aleshores Hortènsia, filla   de Q. Hortensi, va encarregar-se de la causa de les dones davant els triúmvirs amb fermesa i amb èxit; en efecte, va aconseguir que la major part de diner els fos tornada. Q. Hortensi va reviure en la seva filla i va inspirar els seus mots”.

“L’Imperi  ROMà va tenir  el seu començament  a partir de Ròmul, el  qual va ser infantat amb el seu germà Rem en un únic part. Ell va fundar una petita ciutat en  el mont Palatí. Una vegada fundada la ciutat, hi va rebre un gran quantitat de veïns, en va elegir cent dels més ancians, que va anomenar senadors. Com que el seu poble no tenia dones, va convidar a un espectacle els pobles veïns de Roma i va raptar les seves noies”. Qui és el subjecte de editus est, el seu antecedent és Rómulo i hi concorda en gènere i nombre. Es  tracta d’una oració subordinada adverbial amb valor temporal-causal, altrament coneguda com a oració de cum històric; haberet és una forma del pretèrit imperfet de subjuntiu

M. Cató va néixer al municipi de Túsculum. Abans de dedicar-se a la carrera política, va  viure en el territori dels sabins on posseïa una heretat; després va emigrar a  Roma. Fou tribú militar a Sicília; va esdevenir edil de la plebs amb G. Helvi; nomenat pretor  va obtenir la província de Sardenya de la qual en un temps anterior s’havia emportat el poeta Q. Enni”. És una oració subordinada adjectiva o de relatiu introduïda pel pronom qua, l’antecedent del qual és prouinciam Sardinia. Tribunus és nominatiu singular i fa la funció d’atribut de fuit; militum és genitiu plural i fa la funció de complement del nom tribunus

Mentre Cèsar disposa i organitza aquests preparatius, envia per davant a Hispània el llegat Gai  Fabi amb tres legions i li ordena ocupar ràpidament els passos dels Pirineus, que aleshores  estaven ocupats amb guarnicions pel llegat Luci Afrani. Ordena que el segueixin les altres legions que hivernaven més lluny.

«Mentre Cèsar era a la Gàl·lia citerior, li arribaven rumors freqüents sobre una conjuració de tots  els belgues. Trasbals at per aquestes notícies, Cèsar, a l’inici de l’estiu, entregà dues noves legions, que havia allistat allà recentment, al lloctinent Q. Pedi perquè les conduís a la Gàl·lia ulterior.» En aquesta construcció c um és una conjunci.Introdueix una oració subordinada adverbial de cum històric (temporal-causal). En aquesta construcció ut és una conjunció. Introdueix una oració subordinada adverbial final. Estem  davant d’una  oració, unida a  l’anterior mitjançant  la conjunció copulativa  –que, el subjecte de la qual està implícit (Caesar); el seu verb és el present iubet; d’aquest depèn una proposició subordinada completiva d’infinitiu que realitza la funció de complement directe del verb principal. El subjecte d’aquesta subordinada d’infinitiu és l’acusatiu Pyrenaeos saltus i la funció  verbal és assumida per l’infinitiu de present passiu occupari, del qual depèn un complement circumstancial de mode (celeriter)

«Mentrestant, els ubis, que anteriorment havien lliurat ostatges a Cèsar, li comuniquen que els  sueus concentren totes les tropes en un mateix lloc. En assabentar-se d’això, (Cèsar)  organitza l’aprovisionament de blat, tria un lloc idoni per al campament i ordena als ubis que retirin dels camps els seus ramats i que es dirigeixin a les places fortes.» L’estructura  sintàctica Suebos  in unum locum omnes  copias cogere és una oració  subordinada substantiva d’infinitiu. Fa de complement directe de nuntiant. El nexe ut introdueix una oració subordinada substantiva. Fa de complement directe d’ imperat

“Numa Pompili va repartir a cadascun dels ciutadans els camps que Ròmul havia pres i els va inculcar amor per la Pau. El mateix Pompili va afegir dos àugurs al nombre primitiu i va posar cinc pòntifexs al capdavant de les cerimònies sagrades; a més va afegir els flàmens, els salis i les verges vestals i va establir totes les parts dels culte. El mateix Numa va crear els jocs, els mercats i totes les assemblees”.

“Neró, disgustat per la lletjor dels edificis antics i per l’estretor dels carrers, va incendiar Roma tan obertament que molts antics cònsols van atrapar els criats d’ell amb torxes en les seves propietats i els magatzems de gra al voltant de la Casa Aúria, l’espai dels quals desitjava especialment, van ser enderrocats per màquines

de guerra”. Offensus concorda amb Neró i introdueix una construcció que tradicionalment s’anomena de participi concertat. Deprehenderint és   preterit perfet i ut introdueix una oració subordinada adverbial consecutiva.

“Neró va practicar la petulància, la luxúria, l’avarícia i la crueltat. Quan s’havia fet fosc entrava  a les tavernes i donava voltes pels barris; solia estomacar els que tornaven de sopar i ferir-los  i submergir-los en les clavegueres, fins i tot solia espoliar les botigues. Sovint en baralles d’aquesta  mena va posar en perill la seva vida: fou colpejat gairebé fins a la mort per un senador, la dona del qual havia grapejat”.

Pel  mig de  Mèdia passa  el riu Cidne.  Llavors era l’estiu;  la transparència de les  aigües invità el rei cobert  de pols i ensems de suor a  rabejar-hi el seu cos encara ardent.  Així, doncs, després de despullar-se, davallà  al riu. Tan bon punt entrà a l’aigua, els seus  membres començaren a enrampar-se; i el calor vital abandonà gairebé tot el seu cos. Veste  deposita  és una construcció  d’ablatiu o participi  absolut; està formada per  un substantiu en ablatiu amb el qual concorda un participi, en aquest cas de perfet passiu. Té autonomia sintàctica. Veste fa la funció de subjecte i deposita de predicat

Però  Amílcar,  després que  va travessar el  mar i va arribar  a Hispània, va dur  a terme grans

gestes  amb fortuna  favorable; va  sotmetre els pobles  més importants i bel·licosos;  va enriquir tota

l’Àfrica  amb cavalls,  armes, homes, diners.  Aquest, mentre li donava  voltes a la idea de portar  la

guerra a Itàlia, el novè any d’ençà que havia arribat a Hispània, va morir lluitant en un combat contra

els vetons.