Comparativa Filosòfica: Plató vs. Descartes (Metafísica i Mètode)

Plató: Raó, Dialèctica i la Idea del Bé

En aquest fragment, Plató presenta la importància de la capacitat de raonament per comprendre la Idea del Bé. No es pot ser governant si s'està privat de raó. La idea principal exposada és l'educació a través de la dialèctica. Per tant, per poder ser governant cal dedicar-se a la dialèctica, que és el mètode racional per aclarir els conceptes (idees).

Context Polític i Objectiu de Plató

Plató s'encamina a la política amb la influència de Sòcrates, i va optar per reelaborar la societat fins a arribar a la construcció d’un nou sistema polític. Plató es dedica a combatre la concepció sofista de l’home, i cerca una alternativa contra el relativisme i l’escepticisme en una teoria del coneixement. El seu objectiu bàsic era trobar la forma d’organització de les polis per tal que fossin justes, estables, amb ordre i pau.

La Teoria de les Idees: Món Sensible i Intel·ligible

Plató divideix la realitat en dos àmbits:

• Món Sensible: És el que nosaltres coneixem, i ens diu que és la realitat aparent. Es veu afectat pel canvi, el moviment i el temps. Aquí hi trobem les coses.
• Món Intel·ligible: El món de les idees és el veritable, el que representa la realitat. No existeix el canvi, el moviment ni el temps. No hi ha coses, sinó idees, que són invariables i eternes.

L’autor afirma que les coses són còpies de les idees, és a dir, que les coses existeixen perquè existeixen les idees de les coses. Per tant, les coses mantenen una relació de participació amb les idees.

Jerarquia de les Idees

Dins del món intel·ligible, Plató distingeix diverses classes d'idees, ordenades jeràrquicament:

1. Idees de Coses: Per exemple, la idea de taula (nivell més baix).
2. Idees Matemàtiques: Com el problema de Pitàgores.
3. Idees de Valors: Com és la justícia.
4. Idea de Bé: En el lloc més elevat, és la idea més important de totes. Aquesta idea és necessària per al coneixement de totes les altres.

Els Graus del Coneixement Segons Plató

Plató divideix el coneixement en dos graus de creença:

La Definició de Substància: Plató i Descartes

La Substància en Plató: Les Idees

Segons Plató, les substàncies són entitats reals i permanents que són el veritable objecte de coneixement. Per l’autor, les substàncies són les idees perfectes, immutables i eternes, que existeixen per si mateixes, independentment del món sensible.

Aquestes idees són úniques i absolutes. Per tant, el que hi ha a la ment no són les idees, sinó el coneixement d’elles. Aquestes idees es troben en un altre món, el món intel·ligible. Exemple: la idea de “taula” és perfecta i eterna, independentment de les taules individuals que podem veure en el món sensible. Aquesta idea de “taula” és la substància per a Plató, mentre que les taules individuals són imitacions o semblances d’aquesta idea perfecta.

La Substància en Descartes: Jo, Déu i Món

Descartes, pare del racionalisme, crea la filosofia teòrica i busca la relació de les substàncies metafísiques (Jo, Déu i Món). Descartes es pregunta què sap amb certesa, i l’únic que sap és que les matemàtiques compleixen amb un mètode teòric i racional (ja que les matemàtiques són indubtables), i creu que és aplicable a altres ciències, inclosa la filosofia.

Descartes defineix la substància com una realitat que no requereix cap altra per existir. Aquesta definició només és aplicable estrictament a la Res Infinita (Déu), ja que el Món i el Jo depenen de Déu per existir.

Descartes afirma que la realitat exterior és diferent de la realitat del pensament. Distingeix dues substàncies finites:

• Pensament o ànima (Res Cogitans)
• Extensió o matèria (Res Extensa)

Aquestes dues substàncies provenen de Déu, ja que existeix independentment d'elles. Tot i que les dues provenen de Déu, són independents l’una de l’altra. Descartes afirma que el cos humà està format per totes dues substàncies, ja que pensa i ocupa un espai, però estan relacionades. Ex: si penso en una cosa trista em cau una llàgrima (matèria).

Concepció de l'Ànima: Dualisme i Tripartició

L'Ànima Tripartida de Plató

Les ànimes són connaturals, existeixen des de sempre al món de les idees. Plató ho explica amb el Mite del Carro Alat. L’ànima pren la figura d’un carro alat amb dos cavalls:

• Auriga: Part racional de l’ànima (governants).
• Cavall Blanc: Part irascible (guardians, representen la força de voluntat).
• Cavall Negre: Part concupiscible (tot el que es pot identificar com a material, artesans).

Quan l’ànima cau al món material, s’uneix a un cos i hi queda empresonada. A vegades, l’ànima pot recordar coneixements que tenia del món de les idees. Per tant, el cos és la connexió entre el món intel·ligible i el sensible. La unió de cos i ànima és antinatural i accidental.

El Mite de la Caverna il·lustra com les ànimes es queden presoneres al cos. Els presoners, que es troben a la caverna, només obtenen informació a través dels sentits. Aquests estan empresonats, i només se'ls hi projecten les ombres que crea el foc de la foguera, que són creades pels sofistes, ja que només enganyen. Per tant, aquestes ombres són la seva única realitat.

Quan un presoner allibera l’ànima i trenca les cadenes, raona la manera com percep el món exterior. La seva ànima va recordant (teoria de la reminiscència) a través de les semblances amb les Idees que havia contemplat abans de caure.

Segons Plató, la naturalesa humana és essencialment dual (cos i ànima), però ell va més enllà, afirmant que l’ànima és tripartida: ànima concupiscible, irascible i racional.

El Dualisme Antropològic de Descartes

La realitat és tripartida: Jo, Déu i Món. Cadascuna constitueix un àmbit de la substància. El Jo i el Món extern són àmbits de la substància perquè tenen independència mútua entre ells. La Res Cogitans, és a dir, l'home, està format per cos i ànima: el cos representa el món i l'ànima el Jo. Això comporta un dualisme antropològic.

Descartes hi veu un problema: les substàncies no són independents del tot. Com es relacionen cos i ànima si són dues substàncies diferents? La seva solució és que els connecta un òrgan, la glàndula pineal, que és on s'allotja l'ànima.

Descartes diu que l’ànima pot independitzar-se dels sentiments i actuar lliurement del cos.

El Mètode Cartesià: El Dubte com a Via a la Certesa

Descartes és conscient que hi ha hagut molts errors al llarg de la història en relació amb el coneixement, i vol demostrar que podem arribar a la veritat, buscant un coneixement metafísic. Descartes crea un nou mètode per arribar a la veritat, basat en la raó, ja que creia que els anteriors no servien.

Intenta que tot el coneixement es basi en principis o idees primeres vertaderes per poder arribar a conclusions vertaderes i sense dubtes. Comença dubtant de tot el que sap fins ara. Deia que la raó és la facultat humana que ens permet arribar al coneixement vertader, però la raó s’ha d’utilitzar bé, i s’utilitza bé a partir del seu mètode, que té quatre regles:

Les Quatre Regles del Mètode

1. Evidència: No acceptar res com a vertader que no sigui evident. Perquè sigui evident ha de ser: clar (tothom veu que és d’aquella manera i no es pot confondre) i distint (és tan diferent de qualsevol altra cosa que no hi ha marge d’error).
2. Anàlisi: Dividir el coneixement evident tant com es pugui per poder-lo analitzar en detall, i no deixar-nos cap error.
3. Síntesi: Consisteix a anar dels objectes més simples i fàcils de conèixer, ascendint, fins a arribar als coneixements més compostos.
4. Enumeració o Inducció: Fer enumeracions completes i generals de tot, per estar segur de no ometre res.

Només la raó ens permet arribar a coneixements segurs, els sentits no.

Anàlisi de les Meditacions Metafísiques

1a Meditació: El Dubte Radical

Descartes comença afirmant que dubta de tot. S’ha de lliurar de totes aquelles idees anteriors per poder construir el seu propi coneixement filosòfic. El seu objectiu és trobar uns principis evidents (clars i distints) sobre els quals fonamentar un nou coneixement.

Ell no només dubta de les opinions antigues sinó que també dubta dels sentits, ja que no es pot refiar d'ells. Ho explica amb els somnis: quan estem somiant creiem que estem vivint quelcom real, i es pregunta si hi ha alguna diferència entre la realitat i els somnis. No troba cap diferència, i es pregunta si tota la seva vida és un somni, per la qual cosa acaba dubtant de tot, trobant-se en un punt zero. No troba cap veritat i segueix meditant.

Principis sobre els quals es recolza el rebuig de les antigues opinions:

• Dubte dels Sentits: Com que una vegada ens han enganyat els sentits, s’ha de ser prudent i tots els coneixements sensorials s’han de posar en dubte.
• L'Argument del Somni: Tot el que somiem són falses il·lusions, però les imatges que se'ns presenten en un somni són semblances a alguna cosa real i veritable. Igual passa amb les ciències de la natura: tant si dormo com si estic despert, 3+2 són 5. No hi ha sospita de cap falsedat.
• L'Argument del Déu Enganyador: Descartes pensa que com que Déu ho pot tot, també el pot enganyar.
• L'Argument del Geni Maligne: Suposa que no hi ha un Déu sinó un geni maligne que ens ha enganyat sempre, amb totes les coses exteriors a nosaltres. Per això, procurarà no admetre cap falsedat.

Perquè el dubte sigui eficaç ha de ser voluntari, s’ha de voler dubtar:

1. D’allò sensible es pot dubtar mitjançant la raó.
2. De la raó es pot dubtar mitjançant el Déu enganyador.
3. De Déu es pot dubtar mitjançant el geni maligne.

2a Meditació: Res Cogitans (La Primera Veritat)

Parteix de la conclusió que dubta de tot, però hi ha una cosa de la qual pot estar totalment segur: que dubta, i per tant és segur que pensa, i per tant és segur que és un subjecte pensant (“Cogito, ergo sum” – Penso, aleshores existeixo). Arriba a una veritat indubtable, la primera veritat cartesiana (teoria metafísica i epistemològica).

Exemple de la cera: canvia de forma i color, però amb la raó, i no amb els sentits, podem arribar a definicions absolutes.

No dubta que està pensant, però sí d’allò en què està pensant. Per tant, dubta de tot coneixement excepte de l’acció de pensar.

3a Meditació: Res Infinita (La Segona Veritat)

Parteix de la idea que jo soc una persona que pensa, i ara es pregunta: què penso?

Fa una anàlisi del pensament, i diu que està conformat per tres tipus d’idees:

• Idees Adventícies: Són aquelles que ja estan adquirides. Són falses, ja que es basen en els sentits i aquests encara estan en dubte.
• Idees Factícies: Són aquelles que hem creat a través de les idees adventícies, construïdes combinant-les. Són falses, ja que provenen d’idees falses.
• Idees Innates: Són aquelles que no hem experimentat ni hem pogut crear, però que sempre han estat en la nostra ment, i se'ns imposen de manera necessària. Ex: infinit, perfecció.

Descartes afirma que la idea de Déu és innata, i demostra la seva existència amb dos arguments principals:

1. La idea d’infinit no pot provenir de mi, ja que jo soc finit. Ha de provenir d’una substància infinitament real, que és Déu.
2. Com que Déu és una substància perfecta, això vol dir que és existent. Ja que si no existís li faltaria una perfecció, i seria imperfecte.

I així és com arriba a la segona veritat (Res Infinita).