Comparació Hume i Plató

PLATÓ-Hume

Plató defensa l’idealisme i el Realisme mentre que Hume defensa l’Empirisme. Plató diu que els sentits ens enganyen i l’experiència només ens mostra una realitat aparent (món sensible). Diu que els sentits ens proporcionen un coneixement cert i que la raó és l’autèntica font de coneixement. En canvi, Hume diu que l’únic coneixement fiable són les impressions.

Per Plató, el coneixement s’identifica amb la virtut. Només qui coneix el bé (Idea) és capaç d’aplicar-lo. Per altra banda, Hume diu que el bé i el mal només la descobrim quan al nostre interior hi trobem un sentiment d’aprovació o de rebuig d’una acció. Tot depen dels sentiments. Sobre les idees, Plató defensa que l’ànima ja coneix de forma innata les idees en canvi, Hume tot el contrari, pensa com Locke, diu que quan naixem la nostra ment és una “tabula rasa”.

En quant a les idees, Hume defensa que les idees són representacions mentals de les impressions i que poden ser simples o complexes i poden provenir de la memòria o de la imaginació (aquestes últimes diu que són falses). Per Plató, les coses són còpies de les idees.

Hume-Kant

Primerament, Kant fomenta una nova postura diferent a totes les anteriors. Formula una postura deontològica on la moral gira al voltant del concepte de deure (l’obligació d’haver de). En canvi, Hume manté la postura de la moral emotivista on es centra en l’experiència i els sentiments com a criteri.

Seguidament, la moral de Hume es basa a posteriori i en la comprovació empírica ja que es basa en l’experiència.

Per altra banda, Kant té com a objectiu principal fer una moral autònoma, forma i a priori (la raó té un paper molt important).

En Hume, els judicis morals no són ni relacions d’idees, no es fonamenta amb l’anàlisi d’idees, ni amb qüestions de fet, la moral és necessària i les qüestions de fet no ho són. Per tant, els judicis morals són purament sentimentals, no es jutja sinó que es sent.

En canvi, per Kant allò que determina els judicis morals és l’obligació d’haver de, és a dir, el deure.

Finalment, per Hume el nostre caràcter, per naturalesa està disposat d’una manera que davant d’una acció experimenta aprovació o desaprovació, és una qüestió d’emocions. Per Kant, una cosa bona és aquella que fa que actuem de tal manera que vulguem que s’esdevingui llei universal el qual ell anomena imperatiu categòric. També defensa que s’ha d’actuar de tal manera que tractis a la humanitat com a fi i no com a mitjà.