Comparació Descartes Concepció de l'anima

L’ànima

La concepció platònica del món és dualista: món de les Idees i mon de les coses. Lògicament, també la seva concepció de l’home és dualista: ànima i cos. Però, igual que el món de les Idees té prioritat absoluta sobre el món sensible, també l’ànima la té sobre el cos. Fins al punt que Plató diu en alguna ocasió, i com de passada, que “l’home és la seva ànima”. I l’ànima és considerada com una realitat intermediària entre els dos mons. D’altra banda,, ho veurem més endavant, l’home crea a la Terra el seu propi “món”: l’Estat; però l’Estat és una cosa que posseeix constitució en tot consemblant a l’ànima humana.

Es pot dir que Plató és el creador de la psicologia racional, a pesar d’inspirar-se en les doctrines dels pitagòrics i en l’orfisme. Malgrat tot, les seves concepcions psicològiques  són força fluctuants (como tot el pensament platònic en general) i es recorre amb freqüència als mites o a les explicacions simplement probables. En efecte, Plató pensava que “descobrir com és l’ànima constitueix una tasca divina i massa llarga; parlar amb cosemblances és tot el que pot fer un home”. A mes, Plató desenvolupa la seva psicologia amb intencions evidentment ètiques (provar la necessitat de controlar les tendències instintives del cos i assegurar una retribució futura al qui practica la justícia, en contraposició a l’immoralisme d’alguns sofistes) i gnoseològiques (establir la possibilitat d’un coneixement de les Idees.

Plató estableix una divisió tripartida de l’ànima (expressió, potser, dels conflictes ètics i psíquics que l’home experimenta en si mateix). Aquesta divisió a pareix a la República (on, potser, no es tracta sinó de “funcions” diferents d’una mateixa ànima) i després al Timeu (on ja sembla que es tracta de tres ànimes diferents):

1. L’ànima racional (nous, logos), immortal, intel·ligent, de naturalesa “divina” i situada al cervell.

2. L’ànima irascible (thymós), font de passions nobles, localitzada al tòrax i inseparable del cos (per tant, mortal).

3. L’ànima apetitiva (epithymia), font de passions innobles, que té per seu l’abdomen i que és també mortal.

D’alguna manera, la teoria de l’ànima també és dualista: un part de l’ànima és immortal, i la resta mortal i lligada al cos. Segons el Timeu, l’ànima racional ha estat creada directament pel Demiürg  amb els mateixos elements que l’Ànima del Món. S’afirma així la seva immortalitat i el seu caràcter “diví”, és a dir, la seva similitud amb el món de les Idees (cosa que li dóna la possibilitat de conèixer-les).

La immortalitat de l’ànima és una de les doctrines fonamentals de Plató i va constituir una novetat filósòfica. A la República, per exemple, Sòcrates pregunta a Glaucó: “No sabies que la nostra ànima és immortal?”. Glaucó resta sorprès i diu: “No certament que no ho sabia. Com es pot afirmar una cosa així”. Sembla ser que al profà li sembla un acudit paradoxal això que l’ànima de l’home sigui eterna i immortal. Plató contribueix al canvi de la situació en aquest terreny. Tampoc Sòcrates estava molt segur en aquesta qüestió. Plató dedica el seu diàleg Fedó a fer-ne la demostració. Malgrat tot, ell mateix reconeix que els seus arguments només són probables i que no dissipen tots els dubtes. En qualsevol cas, sembla clar que Plató estava fermament convençut d’aquesta qüestió. Cal notar que al Timeu Plató afirma que l’ànima no és immortal per naturalesa sinó únicament per la voluntat del Demiürg que la va formar.

Quant al cos humà, Plató manté una concepció força pejorativa (que serà heretada per la filosofia posterior): el cos és un destorb per a l’ànima, l’arrossega amb les seves passions i li impedeix la contemplació de les Idees. Per això, el millor que li pot passar al filòsof és morir, i la filosofia no és sinó “una preparació per a la mort”. Al Fedre la uníó de l’ànima amb el cos es presenta com a càstig per algun pecat i es concebuda com si es tractés d’una uníó merament accidental (com el pilot amb la nau o el músic amb el seu instrument). Al Timeu el cos, en canvi, és concebut d’una manera no tant pejorativa, i Plató afirma que es pot mantenir en perfecta harmonia amb l’ànima.

Finalment, Plató es va ocupar del problema del destí de l’ànima en alguns dels seus mites més bells: mite de la caiguda i ascensió de l’ànima al Fedre (on aquesta es comparada amb un carro estirat per dos cavalls), mites del judici final el Gòrgies, el Fedó i la República. Plató accepta aquí la doctrina pitagòrica de les successives reencarnacions de l’ànima.