Comparació Descartes i Aristòtil
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,66 KB
- ANTROPOLOGIAPlató és un filòsof dualista, però la realitat de l'ànima s'estableix a partir del desig, i com tenim tres tipus de desitjos, l'ànima té tres dimensions:
racional, irascible i concupiscible. El cos és una realitat diferent de l'ànima, però Plató té una visió negativa del cos, el cos és causa del desordre, causa que la part racional de l'ànima es desviï de la seva funció pròpia, per tant, és causa del mal, Plató té una visió negativa del cos: presó de l'ànima.Per a ell la relació entre ànima i cos és innegable.En canvi,per a Descartes és més evident l'existència de l'ànima que la del cos. L'ànima és el jo pensant que és la primera veritat evident sobre la qual s'assenta tot el sistema filósòfic de Descartes. L'ànima, jo, és una realitat que la seva tota essència consisteix a pensar. L'existència del cos ha de ser demostrada sobre la base de la veracitat divina.El cos és una realitat extensa, diferent totalment de l'ànima, la seva essència és l'extensió.Segons Plató és una uníó accidental i antinatural.En canvi Descartes,l’explica a través d'uns esperits animals que posaven en contacte l'ànima amb el cos en la glàndula pineal. Aquesta és una part del cervell que no és doble i en la qual, per tant, es poden unificar totes les sensacions que produeixen els òrgans dels sentits, que sí són dobles. Els dos autors són dualistes: el cos i l'ànima són realitats diferents, cadascun d'ells és una realitat. La seva uníó és accidental, encara que Descartes arriba a afirma que ànima i cos formen una única realitat.Per a ell l'ànima és pura substància pensant, i com a tal és immortal. Però no accepta la transmigración de les ànimes. En canvi per a Plató només és immortal la part racional de l'ànima, les altres parts són mortals i creixen amb el cos. En el mite del carro alat, Plató descriu la transmigración de la part racional de l'ànima, que d'aquesta manera és immortal i fins i tot eterna.Descartes com a persona cristiana afirmava que aquest ànima va a la vida eterna. Plató d'altra banda pensava que l'ànima preexisteix al cos.Descartes considera el cos un ser purament extens, corpori.En canvi Plató considera el cos com la presó de l'ànima, encara que no se li planteja el problema de la llibertat, perquè no considera al cos com una màquina, el cos sembla, de vegades, un càstig per a l'ànima.Finalment, l'ètica platònica és marcadament ascética i suposa el rebuig de la matèria, la qual és una presó per a l'ànima que ha d'alliberar-se de la mateixa per tornar al món ideal i intel·ligible del que prové.L'ètica aristotèlica té en el fonamental la mateixa base que la platònica, sent també racionalista i finalista, encara que menys intelectualista que la de Plató i res ascética. L'ètica aristotèlica és finalista, com la platònica, perquè Aristòtil afirma que la conducta humana tendeix cap a finalitats, que es denominen “béns”.Aristòtil, com Plató, rebutja que aquesta fi pugui ser el plaer, la riquesa o l'honor, i com Plató considera que aquesta fi és la “virtut” entesa com a desenvolupament de la característica diferencial de l'ésser humà, el coneixement racional. Però al mateix temps Aristòtil rebutja que la fi última pugui ser la idea de Bé. Aristòtil, en rebutjar l'existència d'un món intel·ligible separat del món sensible, modifica profundament l'ètica platònica, ja que la conducta ètica no pot consistir a tornar a un inexistent món ideal, sinó que ha de desenvolupar-se a l'únic món existent, un món que inclou la matèria i el cos de l'ésser humà, així com les tendències de les seves dues ànimes inferiors. Encara que l'ètica d'Aristòtil com la de Plató considera que la suprema virtut és el coneixement racional, Aristòtil no concep aquesta virtut com a incompatible amb la satisfacció de les inclinacions de les altres dues ànimes. És més, Aristòtil afirma que no és possible desenvolupar la virtut del coneixement racional si no es tenen satisfetes les necessitats més bàsiques de les altres ànimes.
racional, irascible i concupiscible. El cos és una realitat diferent de l'ànima, però Plató té una visió negativa del cos, el cos és causa del desordre, causa que la part racional de l'ànima es desviï de la seva funció pròpia, per tant, és causa del mal, Plató té una visió negativa del cos: presó de l'ànima.Per a ell la relació entre ànima i cos és innegable.En canvi,per a Descartes és més evident l'existència de l'ànima que la del cos. L'ànima és el jo pensant que és la primera veritat evident sobre la qual s'assenta tot el sistema filósòfic de Descartes. L'ànima, jo, és una realitat que la seva tota essència consisteix a pensar. L'existència del cos ha de ser demostrada sobre la base de la veracitat divina.El cos és una realitat extensa, diferent totalment de l'ànima, la seva essència és l'extensió.Segons Plató és una uníó accidental i antinatural.En canvi Descartes,l’explica a través d'uns esperits animals que posaven en contacte l'ànima amb el cos en la glàndula pineal. Aquesta és una part del cervell que no és doble i en la qual, per tant, es poden unificar totes les sensacions que produeixen els òrgans dels sentits, que sí són dobles. Els dos autors són dualistes: el cos i l'ànima són realitats diferents, cadascun d'ells és una realitat. La seva uníó és accidental, encara que Descartes arriba a afirma que ànima i cos formen una única realitat.Per a ell l'ànima és pura substància pensant, i com a tal és immortal. Però no accepta la transmigración de les ànimes. En canvi per a Plató només és immortal la part racional de l'ànima, les altres parts són mortals i creixen amb el cos. En el mite del carro alat, Plató descriu la transmigración de la part racional de l'ànima, que d'aquesta manera és immortal i fins i tot eterna.Descartes com a persona cristiana afirmava que aquest ànima va a la vida eterna. Plató d'altra banda pensava que l'ànima preexisteix al cos.Descartes considera el cos un ser purament extens, corpori.En canvi Plató considera el cos com la presó de l'ànima, encara que no se li planteja el problema de la llibertat, perquè no considera al cos com una màquina, el cos sembla, de vegades, un càstig per a l'ànima.Finalment, l'ètica platònica és marcadament ascética i suposa el rebuig de la matèria, la qual és una presó per a l'ànima que ha d'alliberar-se de la mateixa per tornar al món ideal i intel·ligible del que prové.L'ètica aristotèlica té en el fonamental la mateixa base que la platònica, sent també racionalista i finalista, encara que menys intelectualista que la de Plató i res ascética. L'ètica aristotèlica és finalista, com la platònica, perquè Aristòtil afirma que la conducta humana tendeix cap a finalitats, que es denominen “béns”.Aristòtil, com Plató, rebutja que aquesta fi pugui ser el plaer, la riquesa o l'honor, i com Plató considera que aquesta fi és la “virtut” entesa com a desenvolupament de la característica diferencial de l'ésser humà, el coneixement racional. Però al mateix temps Aristòtil rebutja que la fi última pugui ser la idea de Bé. Aristòtil, en rebutjar l'existència d'un món intel·ligible separat del món sensible, modifica profundament l'ètica platònica, ja que la conducta ètica no pot consistir a tornar a un inexistent món ideal, sinó que ha de desenvolupar-se a l'únic món existent, un món que inclou la matèria i el cos de l'ésser humà, així com les tendències de les seves dues ànimes inferiors. Encara que l'ètica d'Aristòtil com la de Plató considera que la suprema virtut és el coneixement racional, Aristòtil no concep aquesta virtut com a incompatible amb la satisfacció de les inclinacions de les altres dues ànimes. És més, Aristòtil afirma que no és possible desenvolupar la virtut del coneixement racional si no es tenen satisfetes les necessitats més bàsiques de les altres ànimes.