Comentaris

Comentari de l’ Erectèon

1.Contextualització de l’obra

L’ Erectèon és el nom del temple grec construït entre 421 i 405 aC situat a l’Acropoli d’Atenes

L’autor principal va l’arquitecte Mnèsicles, autor també dels Propileus.

La construcció de l’ Erectèon va estar possible gràcies al projecte de reconstrucció de l’Acròpolis que va proposar l’estadístic Pèricles a l’ecclesia, durant la Pau de Càlies, un cop van acabar les guerres mèdiques.

Aquest projecte incloïa la reconstrucció de l’Erectèon, la del partenó, la de l’Odeon i la construcció dels propileus.

En acabar les guerres contra els perses, Atenes s’havia convertit en la ciutat hegemònica entre les polis gregues, fet que suscitarà enveges i problemes bél.lics més endavant.

2.Característiques generals de l’estil de l’obra

L’Estil arquitectònic de l’ Erectèon correspon a l’època grega clàssica (desenvolupada durant els segles V-IV aC).

Les característiques pròpies de l’estil clàssic són; La utilització de l’escala humana (no es fan construccions monumentals) i la búsqueda de la bellesa aconseguida mitjançant la proporció entre les parts i  les correccions òptiques encarregades de corregir les deformacions que produeix l’ull humà.

3.Estil constructiu concret sobre aquesta obra

Aquest temple posseeix una planta complexa donada per diferents motius (desnivells al terreny de construcció, diversitat de cultes al qual està destinat) però rectangular.

L’entrada principal està orientada cap a l’est, on trobem la pronaos hexàstil que permet l’accés a la naos on es creu que estava destinat el culte a l’Atena políada. La distribució interior no esta clara.

A la zona nord hi ha un pòrtic tetràstil (està desplaçat a la façana lateral, per tal de respectar el lloc on creixia la llegendària olivera d’Atena), mentre que al costat sud ens topem amb la tribuna de les cariàtides, que està construït sobre un sòcol, per aquesta raó, no es pot accedir directament (primer s’ha de passar pel pòrtic nord). Sota la tribuna hi ha la tomba del rei Cècrops (segons la mitologia, va ser un dels primers reis d’Atenes).

Per últim, la façana occidental està formada per quatre columnes i dues pilastres

D’ordre jònic, l’ Erectèon està caracteritzat per aixecar-se sobre un crepidoma i per tenir unes columnes amb base (formades per motllures còncaves i convexes), el fustos més esvelts i estriats de cantells plans, un capitell amb volutes format per collarí, equí i àbac, un entaulament format per un arquitrau de tres franges paral·leles, un fris sense divisions decorat amb relleus de forma contínua i una cornisa molt elaborada i poc sortint.

A sobre d'aquest entaulament hi trobem un frontó sense decoracions

4.Significat i funció del Erectèon

Es creu que l’ Erectèon estava destinat al culte de Poseidó, Erecteu, Atena Políada i potser també a Butes i Hefest. La seva funció era religiosa, aquí es on es duien a terme les pràctiques religioses com, per exemple, les panatenees

Segons la mitologia grega, Zeus va promoure una competició divina per escollir el déu protector de la ciutat. Hi van participar Poseidó, que va clavar el seu trident a la roca i en va fer brollar aigua salada, i Atenea, que va fer néixer una olivera de entre les roques, Cècrops, primer rei de l’Àtica, va donar la victòria a la deessa, en honor de la qual, la polis, va adoptar el nom d’Atenes. Per altre banda, Erecteu, va ser successor d’Erectoni (el seu avi, que al mateix temps havia substituït a Cècrops) i al qual se li atribueixen la fundació de les panatenees.

Entorn i integració urbanística

L’ Erectèon està construït al costat nord del Partenó, s’adapta perfectament al cingle irregular de l’Acròpoli

Estat de Conservació

El temple va passar per diverses etapes, primer va convertir-se en una església cristiana al segle VII, però va patir moltes reformes quan va passar a ser la residència del comandant turc de l’Acròpoli al segle XVII, més endavant (al segle XIX) esdevé una pedrera, per últim, va ser al segle XX quan es va començar la seva restauració

Comentari Guerrers de Riace

1.Context

Les escultures en bronze tothom està d’acord en datar-les al segle V aC, degut a que acompleixen totes les seves característiques (contrapposto, naturalitat...)  i es conserven al museu nazionale di Reggio di Calabria situat a la ciutat de Reggia. Van ser trobades per casualitat al 1972 en el mar jònic, prop de la ciutat de Riace.

La teoria més acceptada sobre com van arribar al mar aquestes escultures, especula que el vaixell que transportava aquestes estàtues, amb destí a Magna Grècia, va enfonsar-se, però, encara així, la hipòtesis no té validesa, ja que no s’han trobat les restes de cap vaixell.

No en sabem el lloc d’origen, ni la data exacta i existeixen diverses hipòtesis sobre l’autoria d’aquestes dues escultures:

à Primera Hipòtesi: Plantejada per l’arqueòleg Paribeni, atribueix les escultures a Pitàgores de Samos o Pitàgores de Regio, nascut a Samos i traslladat a Reggio, va estar actiu durant el segle V aC, a més, es tractava d’un escultor summament hàbil representant l’anatomia humana. Segons Paribeni, aquests dos guerrers representaven a dos Àiax (dos amics que sempre lluiten junts) i que apareixien a la Ílliada : Àiax Oileu i Àiax Telamó

à Segona Hipòtesi: Va ser formulada per P. Moerno. Segons ell, les escultures pertanyien a dos autors diferents: 

• el Guerrer A , que representa a un home més jove, es l’escultura de Tideu, un guerrer mitològic, l’autor del qual es Agelades d’Argos
• En canvi, el Guerrer B, el qual representa a un home més vell, fa referència a Amfiarau,un heroi, i l’autor és Alcamenes, deixeble de Fídies

à La tercera i última de les Hipòtesis formulades va ser de D.Castrizio, d’acord amb Paribeni en l’autoria (Pitàgores de Samos), però en discòrdia  amb el que volen representar les estàtues.

Segons Castrizio, les escultures són des herois que es diuen Eteocles i Polinias, ambdós fills d’Èdip

2.Característiques generals

3.Estil concret de l’obra

La tècnica a la cera perduda va ser la que es va utilitzar per la seva creació, es tracta de dues escultures exemptes de bronze que representen dos homes barbats, dempeus i nuus.

El Guerrer A (el jove) té els cabells cenyits amb una banda ampla i hi ha indicis  de que duia un casc que no ha estat conservat. Per altre banda, el Guerrer B presenta un cap llis, pel qual deduïm que també portava un casc al cap , però que era diferent al del seu company.

Totes dues escultures portaven al braç esquerre, el qual es troba doblegat com a evidència,un escut, mentre que el braç dret cau estès amb la mà tancada, la qual subjectava una llança.

L’actitud de les estàtues és característica del primer classicisme, presenten un ritme quiàstic, composició que alterna parts del cos relaxades i en tensió, també coneguda com a contrapposto a partir del Renaixement:

• En tots dos guerrers és la cama dreta la que està en tensió i suporta el pes de l’home, mentre que la cama esquerra està lleugerament flexionada i avançada, però amb la planta del peu totalment estesa.
• El maluc dret està una mica aixecat i el tros es contrau, al contrari que el maluc esquerra, el qual es troba més avall, i com a conseqüència, el tors s’expandeix.

És aquest ritme el que trenca amb la simetria del període arcaic. A més, el naturalisme aconseguit està reforçat gràcies a la detallada reproducció de l’anatomia humana (músculs, venes, tendons...) i als acabats com són:

• El coure utilitzat per donar color als llavis i mugrons
• I el ivori i la pasta de vidre utilitzats per fer els ulls

Per altre banda, la búsqueda de la bellesa exemplar (paradigmàtica) sempre a estat un dels objectius en l’art grec clàssic, i aquestes escultures ho aconsegueixen mitjançant la idealització del cos humà.

4.Significat i Funció

-           Laprimera hipòtesi de Paribeni deia que representaven els dos Àiax de la Il•líada. Es vasa en la font literària de Pausànies, escriptor grec del s.II dC que va escriure un llibre titolat Descrpció de Grècia. On explica que Àiax Oileu s’hauria aparegut als locris per ajudar-los a derrotar els seus enemics crotons (540 aC), i que els locris li van fer un monument commemoratiu on es representaven els dos Àiax, ja que sempre es parlava dels dos junts.

-           P. Moreno es basa també en Pausànies, però amb un altre capítol on descriu un monument que ha vist a la ciutat d’Argos i on diu que es representaven els herois d’Argos, aquells que van participar en els Set contra Tebes i els Epígons, on hi havia unes quinze escultures. Aquest monument, segons Pausànies, s’hauria aixecat per commemorar la victòria d’Argos contra Esparta (s. V aC). Una sèrie de ceràmiques àtiques representaven aquest grup escultòric, i per l’actitud que mostraven, Moreno diu que són dos dels set de Tebes i són Tideu (guerrer A) i Amfiarau (guerrer B).

-           Castrizio diu que són Etèocles i Polinices, fills d’Èdip. Ell es basa en la font de l’escrptor grec-cristià que es diu Tacià que en una de les seves obres acusa als grecs pagans d’honorar el fratrisidi perquè no destrueixen el record d’aquest crim enterrant les estàtues juntament amb el seu autor, Pitàgores.

Les dues hipòtesis més recents parlen de que els personatges pertanyen al mateix mite, el qual parla dels últims anys d’Èdip, fill del rei de Teves. Malgrat tots els esforços per evitar que es complís l’oracle que s’havia consultat abans que nasqués, Èdip va matar al seu pare i es va casar amb la seva mare. Quan va ser conscient, es va cegar i va abandonar la ciutat de Teves deixant el govern als seus dos fills. Havien de governar alternadament cada any, però hi ha un moment en que Etèocles no vol deixar el poder, i Policines va a buscar ajuda a Argos, i el rei organitza l’exercit per recolzar Polinices i lluitar contra Etèocles i Tebes. L’exèrcit d’Argos està dirigit per set herois, i d’aquests n’hi ha dos que es diuen Tideu i Amfiarau. En aquesta guerra Etèocles i Polinices van combatre i es van donar mort mutuament. Segons Moreno les estàtues representen els dos herois i segons Castrizio, els dos germans.

Els guerrers de Riace tenen una gran importància en la historia de l’art, perquè són dos originals en bronze, dels pocs que queden d’època clàssica, juntament amb l’Auriga de Delfos i el Zeus de cap Artemision.