Comentario Catalán

pàtria Aquest poema el va escriure Carles Aribau en el segle XIX en l’època renaixentista

El tema general del poema és l'enyor de la pàtria i de la llengua, com a representant de la pàtria. L'estructura del tema, pel que fa a cada octava, és la següent.

Les dues primeres octaves parlen de l'enyor de la terra. Les tres següents octaves parlen de la llengua. La darrera octava serveix per a fer l'homenatge al patró.

L’estructura del poema te sis estrofes de vuit versos de 12 síl·labes, que rimen ABBAACCA DEEDDFF GHHGGIIG i axí successivament. En quan la rima es tracta d’una rima encreuada.

A la primera estrofa Aribau lamenta la pèrdua per sempre, de la llengua catalana. És un plany, un comiat resignat d’una pàtria entesa com a llengua, tal com assenyala Manuel de Montoliu i Victor Revolta.

L’evocació de la pàtria es fa com el d’un paisatge. Aquesta opció prengué força amb el Romanticisme.

La segona estrofa ens diu que la retòrica del poema està al servei de l’enyorament, de l’elegia. Ara s’associa el paisatge amb la família i enyorant els elements físics, hom evoca els personals.

La tercera estrofa és també un cant d’enyorament perquè sembla una última maniobra per a recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. Això es pot relacionar amb les Apologies de la llengua de Josep Pau Ballot i Torres i també amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals: Fem-li un refugi a la llengua, almenys fem-li un recer per recordar-la.

En quarta estrofa el que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua i ho amb el propòsit de l’obra perquè la grandesa s’encomana a l’amo i alhora la llengua de la pàtria és la llengua del patró. Aquí es venç al castellanisme.

A la cinquena estrofa torna l’evocació del què podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, doncs és amb la que usa quan es troba sol i parla amb el seu esperit.

I a la sisena estrofa Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i amb l’exaltació del lloc d’origen lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria.

Vora la mar.Aquest poema el va escriure Jacint Verdaguer en el a finals del segle XIX en l’època renaixentista

El poema es pot dividir en tres parts:

La primera, formada per les tres primeres estrofes observem que la veu és en present. És la descripció d’un ambient, a partir de l’exaltació de la natura i utilitza metàfores com “mirall de les estrelles” o “somnis que són morts” i també es poden observar hipèrbatons a la primera i a la segona estrofa i per acabar entre el vers 6-7 trobem un anàfora. La primera à tres primeres estrofes (veu en present), constitueixen la descripció d’un ambient, per mitjà de l’exaltació de la natura i amb l’ajuda de metàfores.

La segona: Està formada per las quatre estrofes següents on, ara, la veu és en passat i l’utilitza per descriure sentiments, emocions, i fets que tenen a veure amb el seu passat. Però, tot i això continuen havent-hi verbs en present.

La tercera la formen les últimes tres estrofes. Aquí, retorna la veu en present, però també utilitza el futur per expressar la incertesa que provoca aquest futur. Conté preguntes retòriques com “per què, per què, enganyosa poesia, m’ensenyes de fer mons?” o “Per què escriure més versos en l’arena? El poema descobreix un mon amagat que es troba a dins del mar, on hi ha els records i els somnis morts. Verdaguer imagina castells i riquesa, poemes que es converteixen en joguines o petxines, vaixells i illes, que finalment es converteixen en idees que escurcen l’existència. El poeta fa una relació clara entre la grandària i la petitesa.

Finalment, el poeta diu que la poesia neix de la contemplació d’un mon exterior que cal interpretar des de l’interior, i cadascun del elements anteriors marca un element d’aquest camí

Conclu. Segueix la tònica d’un poema romàntic (exaltació de la natura…)

També utilitza el tòpic de la contemplació per tal d’entendre’s a si mateix, i utilitza evocacions al passat per recordar temps més gloriosos.

També crida l’atenció l’angoixa que sent (amb la persecució d’un món ideal així com l’engany de la creativitat poètica. És un poema fàcil de llegir i força entenedor, de manera que permet al lector, ser capaç d’entendre el moment de trasbals i d’escepticisme que viu simplement amb la lectura dels últims versos.

Oda a España Tema. Es un càntic modernista , el poeta vol transmetre Espanya un missatge nou, en una llengua diferent: cal deixar de mirar al passat i construir el futur .

En les dues primeres estrofes, el poeta s’adreça a Espanya com un espanyol que no se li adreça en castellà. Li parlarà en la seva pròpia llengua (en la llegua que m’ha donat la terra aspra). Indirectament també reclama que es reconegui la llengua i la cultura catalana,  i que no nomes s’imposi a tots un llengua i cultura única (el Castella).

De la tercera estrofa a la sisena el poeta llança un missatge diferent en que suggereix la inutilitat de tantes morts. A la quarta estrofa retreu a Espanya, un país trist, de pensar mmas en l’honor que duia els espanyols a una mort certa a terres llunyanes enmig d’himnes militars. En una nova apòstrofe a Espanya, Maragall li demana realisme, penediment per el s errors comesos i un canvi de valors.

En les ultimes estrofes el poeta li demana que s’adoni conta de lo que te al voltant i que es regeneri amb un plor per a que al final es pugi aixeca “una nova nació”.

MÈTRICA. El poema esta format per vuit estrofes octosil·làbics, cinc decasíl·labs i un alexandrí combinat amb un vers curt trisil·làbic que sol tancar l’estrofa.

Recursos. Apòstrofe al principi i final del poema . Interrogacions retòriques estrofa 6, el·lipsis primera estrofa, metàfora v14 37, metonímia 37 set colors, antítesis pocs massa y anadiplosi  al v2.

La balanguera Joan Alcover a principis del segle XX en l’època modernista.

Tracta del pas del temps, de cada etapa de la vida

El poema esta estructurar per cinc estrofes de sis versos i una tornada de dos octosíl·labs,que afavoreixen un ritme constant durant to el poema gracies a la tornada de cada estrofa. L’estructura es ABABCDCD. La rima es consonant.

La primera estrofa ens presenta la Balanguera com una vella que teixeix en un racó del poble (es la personificació del pas del temps). En aquesta estrofa apareix la figura de la parca que es un personatge mitològic clàssic representada com una filadora que teixeix la vida humana.

La segona estrofa ens vol donar a entendre la visiu que te la Balanguera de la seva pàtria. Mentre belllguna l’aspi, torna a parlar del futur y ens presenta la balanguera com contemplant l’existència humana. La tercera, com, d’enllaç, la balanguera veient unes noces ja observa tota la vida de la parella, els fills, després, la mort, En el pla individual la vida de la gent es fugaç, efímera.

A la quarta estrofa ens vol donar a entendre la visió que te la Balanguera de la seva pàtria. Mentre belluga l’aspi, torna a parlar del futur y ens representa la balanguera com contemplant l’existència humana.

I per últim la cinquena estrofa representa el final, la mort. En aquesta estrofa la Balanguera s’encarrega d’entreteixir el futur comunal

Pi de Formentor En el primer paràgraf ens presenta el pi, un pi capaç  de vèncer qualsevol embat de la natura, un pi estimat per ell. Un pi que un gegant guerrer, que lluita contra el vent emocionador i el compara amb unes altres menes d’arbre, roure i el taronger.

La referència que fa respecte a la es fulles verdes del taronger, ens mostra la vitalitat de les fulles i ho transmet com a la immortal primavera de l’arbre el fet de que sigui un arbre que esta situat en un penya-segat i que esta lluitant sol contra els efectes erosionadors, fa que no pugui situar-lo en un pla líric, i es en els versos 6-7 on podem veure aquesta relació. El presenta en una natura dinàmica, no amable. Es en aquest segon paràgraf on comença a fer referència ala divinitat,i o comencen a veure la seva vocació sacerdotal, acostant l’arbre a Deu, fent-lo participar de la vida divina.

Ho podem veure en els versos 8-9-10 quan, en una referència bíblica, compara l’arbre als reis D’Israel, elegits per Deu i ungits al cap amb oli aromatitzat i rep com a tron (l’esquerpa serralada)

En l’estrofa seguen l’autor personifica l’arbre donant-li sentits quan en el vers 13 l’arbre escolta els crits que provenen de l’àguila quan passa pels voltants, i en els versos 14-14 e pi pot sentir les ales del voltor quan passa pel seu costat i remou el seu fullam

En l’estrofa quarta torna a fer referència a la seva inclinació religiosa quan afirma que l’arbre no esta sotmès a cap vici sinó que sense deixar d’estar arrelat sòlidament  a la terra dura s’alimenta dels nombrosos dons del cel. Per al poeta la vida del pi no probe tant de la terra com de la divinitat celestial

Per al autor no es important la bellesa com la sublimitat: ho podem constatar en el vers 21.

En l’estrofa seguen podem veure la primera exaltació de tot el poema amb un interjecció en el vers 26, i a partir d’aquí es quan comença a elogiar l’arbre per la seva fortalesa que venç els elements externs

A la primera estrofa l’autor estima l’arbre, beró finalment, a la penúltima de cara als finals dels versos veiem com el comença a envejar després d’haver-lo elogiat. En la darrera estrofa la moralitat es ben explicita. El símbol de l’arbre s’explicita. El poeta apel·la a l’anima forta, moralment vigorosa, i amb metàfores ben expressives li demana que s’alci damunt de la boirada, que l’aparta de la visió del cel de la llum pura i divina i que, s’alimenti d’espiritualitat.

Mètrica. Utilitza una estrofa de 5 versos  alexandrins i un de 6 silabes al final. La rima es consonant i l’estrofa obren una estructura del tipus ABAAB

Vaca cega Amb aquesta poesia l’autor aconsegueix transmetre i mostrar la bellesa, la poesia que hi ha en les coses. La natura se sintetitza en un ésser vivent, l’ésser irracional és personificat, és a dir, el poeta n’escriu com si la vaca pogués sentir emocions humanes. Ens trobem davant l’espectacle d’un ésser vivent que és com un defecte dins l’harmonia natural.

El poema està format per cinc estrofes, les tres primeres de tres versos, la quarta de quatre i l’última de deu. Els versos són decasíl·labs, llargs, d’art major, la tria de sons que ofereixen diferents sensacions, lliga la forma amb el contingut, aquest conjunt d’elements aporta al poema un cert ritme. Això fa que l’escena se’ns presenti lenta, si el vers fos curt no ens oferiria aquesta sensació. Pel que fa a la rima, el vers és bàsicament blanc encara que hi ha alguna rima assonant, sense rima, el final del vers està tallat i s’acaba la frase amb un altre vers.

trobem l’enumeració, per exemple a la quarta estrofa, nombrosos encavalcaments, està molt present durant tot el poema l’adjectivació i la personificació, amb la qual la vaca adopta emocions i sentiments propis de l’ésser humà.