Comèdies romanes: Plaute i Terenci

Exposició d’un tema de literatura romana. PLAUTE

El text pertany a l’obra Els bessons, anomenada també Els Menecmes a partir del nom dels dos protagonistes. L’autor és Plaute (Sàrsina, circa 250 aC – Roma, 184 aC), el dramaturg que va assolir més èxit a l’antiga Roma.

Els bessons és una comèdia de doble, basada en l’equívoc que provoca la identitat entre dos dels protagonistes. El personatge del Prologus ens informa que l’acció es desenvolupa a la ciutat grega d’Epidamne i avança la línia argumental bàsica per tal d’afavorir que el lector no es perdi entre els embolics de la trama: un mercader de Siracusa s’embarca cap a Tarent amb un dels seus fills bessons de set anys per anar a mercat i deixa l’altre bessó amb la mare. A Tarent el nen perd de vista el pare entre la gentada aplegada als jocs que casualment s’hi celebren i un mercader d’Epidamne que era per allí l’agafa i se l’emporta cap a casa seva. El pare de l’infant mor de desesperació a Tarent. Les notícies del rapte del bessó i de la mort del pare arriben a Siracusa i l’avi dels bessons, en record del raptat, li canvia el nom al net que li queda, de manera que tots dos germans es diuen Menecme. El mercader d’Epidamne adopta el bessó raptat com a fill seu i, quan mor, deixa el noi casat i hereu d’una gran riquesa (Menecme I). La comèdia comença que acaba d’arribar l’altre bessó (Menecme II) a Epidamne en cerca del germà després d’haver recorregut mig món. En relació a l’acció dramàtica s’ha de destacar que cada germà protagonitza la seva, de manera que hi ha un doble argument: el del Menecme II (el de Siracusa) que cerca el seu germà bessó a Epidamne i, dins d’aquest, el del Menecme I (el d’Epidamne) que roba un mantell a la seva dona per regalar-lo a l’amant. El mantell serà l’element de convergència de les dues trames. El text proposat correspon al moment de reconeixement entre els dos germans: es troben a escena, Menecme I, sortint de casa de l’amant, Eròcia, i Menecme II, acompanyat del seu esclau Messenió, que ja ha tingut tracte amb Menecme I, pensant-se que ajudava el seu amo.

Els bessons és una comèdia corresponent al subgènere de les fabulae palliatae, que reben el seu nom del pallium o mantell dels grecs, ja que eren comèdies romanes que conservaven l’ambientació grega dels seus models, les obres de la Comèdia Nova àtica: l’acció se situava en alguna ciutat grega (a Els bessons és Epidamne) i els seus personatges eren grecs. Plaute és el primer autor de la literatura llatina que conrea la fabula palliata exclusivament. Els autors romans de palliatae, com Plaute o Terenci, creaven les seves comèdies a partir d’una obra grega concreta (imitatio), però també hi barrejaven escenes preses d’altres obres del mateix gènere (contaminatio). Plaute a Els germans sembla que té com a model fonamental una obra del comediògraf grec Posidip titulada Ὅμοιοι (Els iguals) Les palliatae comencen amb un pròleg, on s’explica l’argument de l’obra, i són dividides en cinc actes, en els quals es barregen les escenes parlades, les recitades i les cantades. L’obra solia acabar amb l’epíleg i el plaudite dirigit al públic. Els personatges de les palliatae són estereotipats (senex, adulescens, seruus, parasitus, matrona, meretrix, etc.). En el cas de Els bessons de Plaute el paper típic d’adulescens el representen tots dos germans; el de senex, l’ancià que és sogre de Menecme I (el raptat). Els dos Menecmes tenen, cadascun, els seus esclaus: Messenió és el seruus lleial i assenyat de Menecme II i el Raspallot, el parasitus que viu a l’esquena de Menecme I. Quant al repartiment femení, la dona de Menecme I encarna el personatge tipus de la matrona i l’Eròtica, l’amant de Menecme I, el de la meretrix. Els arguments també són molt semblants: giren entorn dels embolics amorosos de joves adulescentes que generalment es veuen ajudats i encoberts per algú que resol amb astúcia el conflicte.

L’objectiu de les palliatae, per tant, era el d’entretenir i la diversió, en mans d’un mestre de la comicitat com Plaute, el romans la tenien assegurada.

Hi ha 21 comèdies atribuïdes sense discussió a l’autoria de Plaute, entre elles, a més a més de Els bessons, són particularment conegudes El soldat fanfarró, Amfitrió, La comèdia de l’olla o Les Baquis.

Exposició d’un tema de literatura romana. TERENCI

En aquest passatge del principi de Els germans de Terenci parla Mició, senex, pare adoptiu d’Èsquinus. Els protagonistes de l’obra són dos pares, els germans Mició i Dèmeas. Mició és un home de ciutat, indulgent i refinat. Dèmeas, com explica Mició en el text, és un camperol auster i sorrut que ha tingut dos fills: Ctesifó i Èsquinus. En la comèdia Mició i Dèmeas exposen el seu concepte de la vida en general i les seves idees pròpies i oposades davant d’un problema en concret: el de l’educació dels fills. Ctesifó ha estat educat per Dèmeas, que ha aplicat un mètode educatiu sever i rigorós; Èsquinus, afillat per Mició, ha rebut del seu pare adoptiu una educació ben diferent, basada en la confiança mútua i la generositat, tal com Mició manifesta en el parlament del text. Els dos sistemes educatius es posaran a prova en les relacions amoroses dels dos nois i la conclusió a la qual al final arriba l’espectador / lector és que allò que cal aplicar és un altre sistema, el del terme mitjà, un sistema que agafi els aspectes positius de cada mètode i eviti els defectes que ocasiona l’excés en tots els aspectes de la vida.

Les comèdies palliatae reben el seu nom del pallium o mantell dels grecs, ja que eren comèdies romanes que conservaven l’ambientació grega dels seus models, les obres de la Comèdia Nova àtica: l’acció se situava en alguna ciutat grega (en el Els germans se situa a Atenes) i els seus personatges eren grecs (com es veu pels seus noms). Els autors romans de palliatae, com Terenci o Plaute, creaven les seves comèdies a partir d’una obra grega concreta (imitatio), però també hi barrejaven escenes preses d’altres obres del mateix gènere (contaminatio). Terenci en Els germans té com a model fonamental una obra homònima de Menandre, però també hi va integrar una escena dels Synapothnéskontes de Dífil. Les palliatae comencen amb un pròleg, on s’explica l’argument de l’obra, i són dividides en cinc actes, en els quals es barregen les escenes parlades, les recitades i les cantades. L’obra solia acabar amb l’epíleg i el plaudite dirigit al públic. Els personatges de les palliatae són estereotipats (senex, adulescens, seruus, uirgo, leno, parasitus, etc.). En el cas de Terenci, tanmateix, un dels trets fonamentals de la seva producció teatral és la psicologia dels personatges: cadascun d’ells rep un tractament específic en funció dels interessos del comediògraf. Els arguments també són molt semblants: giren entorn dels embolics amorosos de joves adulescentes que generalment es veuen ajudats i encoberts per algú que resol amb astúcia el conflicte. L’objectiu de les palliatae, per tant, era el d’entretenir i divertir; això no obstant, val a dir que les comèdies de Terenci també tenen un fort component moralitzador.

De Terenci conservem sis comèdies: La noia d’Andros (Andria), La sogra (Hecyra), El botxí de si mateix (Heautontimorumenos), L’eunuc (Eunuchus), Formió (Phormio) i Els germans (Adelphoe).

Comèdia a la grega → imitar els models del teatre hel·lènic / Representar la vida social romana en el marc del món hel·lenic (en el món grec) / Van crear fabulae palliatae = Comèdia Pal·lium (Els bessons forma part d’aquest subgènere)

1. Conserven l’ambientació grega de les obres de la Comèdia nova Àtica 2. L’acció es situa en una ciutat grega i els personatges són grecs 3. Creaven comèdies a partir d’una obra grega que es coneix com a imitatio i barrejaven escenes preses d’altres obres del mateix gènere (contaminatio) 4. Comencen amb un pròleg i son dividides en 5 actes en els quals barregen escenes parlades, recitades i cantades. L’obra acaba amb l’epíleg 5. Els personatges son estereotipats i els arguments també són molt típics. Qui són aquests personatges estereotipats? a. L’adulescens → Era un jove enamorat d’una noia. b. Leno → Un alcavot c. Sénex → el pare de l’adulescens. Un imbècil que desconeix la personalitat del fill i està enamorat de la mateixa noia. d. Noia esclava al servei de l’alcavot en un prostíbul e. Servus → esclau llest que ajuda al noi a ensarronar al pare i a aconseguir els diners amb què comprar la llibertat de la noia → el veritable heroi de la ora f. FIlla perduda d’un amic del pare → porta un amulet a sobre que ens fa veure que és filla del pare → un anell, una marca de naixement…

Plaute és el primer autor de la literatura llatina que conrea el gènere del Fabulae Palatae

Qui era Tit Macci Plaute?

És desconeguda la seva data de naixement exacte però la situem (250-184 aC) / Neix a Sàrsina (Úmbria) i mor a Roma / Neix durant les guerres púniques / Viu la invasió d’Itàlia per Anníbal

L’any 215 aC escriu versos de les 21 comèdies les quals se li han atribuit. / De les 21 comèdies, les més importants són: Amfitrió, La comèdia de l’olla, Les Baquis, El Soldat Fanfarró (totes, excepte amfitrió, tenen totes els mateixos personatges)

Objectiu: provocar rialles. No li interessava l’acció (coherència, perfecció) → Fabulae motoriae (comèdies trepidants) contraposades a les comèdies d’embolic, que només interessa la força còmica / Acostuma a situar l’acció a Grècia per criticar el món hel·lènic, els grecs, com a sinònim de vici i comoditat / La poesia era rica en ritmes, molt variats, l’autor combina molt bé les parts diverbia (declamades) amb les que són cantica amb música (cantades/recitades) / Originalitat: ús de la llengua, farcida de col·loquialismes, jugava amb les paraules, s’inventa paraules, frases curtes, acudits. Utilitza molt el que s’anomena vulgaris (llengua parlada a Roma, amb rapidesa i vivacitat) / Agafa com a model l’obra de Posidip, “Els iguals”

Fabulae motoriae

Plaute no donava coherència a l’acció / Comèdies d’embolic → oposades a les comèdies trepidants (només interessa la força còmica) / Plaute acostumava situar l’acció a Grècia per criticar el món hel·lènic → sinònim de vici i comoditat / La poesia de Plaute era rica en ritmes → ritmes variats > combina bé les parts Diverbia i les parts Cantica (recitades amb música) / Quina és la originalitat que aporta Plaute? L’ús de la llengua, farcida de col·loquialismes / Jugava amb les paraules, les inventa, frases curtes, acudits…. / Fa servir el sermó Vulgaris → (llengua parlada a Roma, amb rapidesa i vivacitat) / Plaute agafa com a model l’obra de Posidip anomenada Els iguals

Publi Terenci Àfer (194 a.C. - 159 a.C.)

Esclau de Gai Terenci Lucà / Terenci ocupa el lloc de Plaute en un context molt diferent (Plaute → guerres púniques i Terenci → quan Roma ha vençut als cartaginesos i Roma era la ciutat més important del mediterrani) / Entrar a formar part en el grup dels escipions, encapçalat pel Grup Publi Corneli Escipió Emilià →partidaris dels filohel·lènics → uns a favor dels filohel·ènics (adoptar la cultura grega) i els tradicionals, partidaris de quedar-se de la tradicional romana. / Intèrpret fidel de les idees polítiques del cercles dels escipions però era tant fidel que va provocar que se l’acusés de plagi.

6 obres: La noia d’Andros, La sogra, El botxí de si mateix, L’eunuc, Formió, Els bessons

Portaveu del ideal de vida dels membres del cercle que girava al voltant de la Humanitas, que consistia en mantenir relacions cordials, saber-se comportar / Les seves obres estaven més ben estructurades que les de Plaute. E

ren comèdies reflexives. Es coneixen com Fabulae statariae → comèdies reposades / L’estrcutura és menys rica en ritme. L’acció es desenvolupa a Grècia també, característica típica de les comèdies romanes. / Aquest cop, però, no és per criticar sinó per mostrar l’amabilitat i la honestedat dels grecs. / Treu protagonisme a la figura de l’esclau i la otorga als joves per subratllar els valors de la bona educació / Les seves comèdies eren psicològiques amb gran càrrega moral. / Les bases de les seves comèdies eren el respecte, l’amor i l’autocrítica / El llatí de terenci és un llatí més depurat que el de plaute, evita l’ús col·loquial i groller, que Plaute sí tenia / Per aquest motiu no va triomfar → no era comercial → no feia riure

Els pares del teatre de l’època moderna són: Plaute, Terenci i Sèneca.

Ubicar a plaute en un tipus de teatre que se’n riu de Roma, llenguatge vulgar, desordenat, diàleg… / Terenci → molt més formal