Colonització d'Àfrica i causes (1870–1914) — impactes

L’Àfrica i la colonització europea (1870–1914)

Fins a mitjans del segle XIX, la presència europea a l’Àfrica era ínfima i, allà on hi havia europeus, era a la costa. En els enclavaments que hi havia es dedicaven a l’explotació de recursos minerals; anteriorment comerciaven amb esclaus. Entre 50 i 60 milions d’africans van ser esclaus a Amèrica.

Àfrica del Nord i l’Imperi Otomà

A la zona del nord (l’actual Egipte) hi havia l’Imperi Otomà. Entre els anys 1830 i el final del segle XIX, l’Imperi Otomà va perdre territoris davant França i Gran Bretanya. Etiòpia era l’únic estat cristià; l’altra part d’Àfrica era majoritàriament musulmana. Libèria va ser un estat creat amb la intervenció dels Estats Units per allotjar esclaus alliberats nord-americans.

Àfrica austral i arribada dels colons

Els primers europeus que van arribar al sud d’Àfrica ho van fer l’any 1652 a El Cap: eren colons holandesos, anomenats bòers. Els bòers es van estendre sense gaire conflicte per l’interior, però quan van arribar els britànics, entre finals del segle XVIII i principis del XIX, van començar els conflictes entre bòers i britànics. La situació es va fer insostenible i el 1834 es produeix una marxa dels bòers cap al nord —el Gran Trek— cap al riu Orange.

Cap al 1870 la situació es complica perquè a Kimberley i a Johannesburg (on vivien els bòers) es descobreixen diamants i or, i els britànics comencen a fer incursions a la zona on vivien els bòers.

Primer contacte i procés d’expansió

El primer contacte: el 1652 arriben els primers colons neerlandesos, antics miners i ramaders al sud d’Àfrica (bòers). Es produeix cert mestissatge entre la població africana i els neerlandesos. Inicialment la convivència va ser relativament pacífica, però el problema comença amb l’arribada dels britànics a principis del segle XIX, que van enviar població i van obligar els bòers a retirar-se cap a l’interior.

Quan es descobreixen diamants i or a Johannesburg, el Regne Unit es va interessar molt més per la regió, sobretot després de l’abolició de l’esclavitud, per explotar els recursos. Els sots-estats i els pobles de la regió van buscar aliances: els habitants de Lesotho demanen ajuda als britànics per protegir-se dels zulús; inicialment lluiten contra els bòers i, més endavant, també contra els zulús per l’accés als diamants i a l’or.

Regne zulú (1816–1897) i Shaka

Shaka, el primer rei zulú, va unificar els pobles zulus i va formar un estat molt bèl·lic: la població havia de tenir formació militar. Shaka va combatre contra territoris veïns. Al territori zulú també hi havia metalls preciosos (or i diamants), i els britànics van penetrar al seu territori; hi va haver una gran batalla en la qual aquell imperi es va desmuntar i Gran Bretanya va acabar colonitzant la regió.

Nous paradigmes científics i teories socials

Delinqüència i comportaments antisocials: "The Jukes"

• Teories en què se sustentava la jerarquia de classes i racial: la delinqüència es perpetua i crea delinqüents.
• Estudis de casos familiars (com el cas anomenat "The Jukes") que afirmaven quant costaven aquestes famílies a la societat (segons algunes estimacions, 1,3 milions de dòlars a Nova York en aquell moment).

Eugenèsia i Darwinisme social

Francis Galton —considerat el pare de la disciplina— a la segona meitat del segle XIX va proposar l’eugenèsia com a solució: l’objectiu era "millorar la raça". Segons aquestes tesis, s’hauria d’evitar la reproducció de persones considerades "inferiors" (per exemple mitjançant l’esterilització). No hi va haver integració social fins després de la Segona Guerra Mundial. L’eugenèsia va tenir un auge en el període d’entreguerres (dècades següents a 1920), i alguns autors defensaven mesures molt extremes; altres, més moderats, es conformaven amb l’esterilització.

A Europa, països escandinaus van aplicar polítiques d’esterilització; Suècia va ser un dels primers i també un dels últims països a abandonar aquestes pràctiques.

Altres fenòmens: Apartheid a Sud-àfrica fins als anys 1990; als Estats Units, els moviments pels drets civils es fan visibles als anys 1960. Posteriorment es produeix el mapa d’independències d’Àfrica durant el segle XX.

Primera Guerra Mundial: cronologia resumida (1914–1918)

1914

• Assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran: 28 de juny.
• Àustria entrega l’ultimàtum a Sèrbia: 23 de juliol.
• Ocupació alemanya de Bèlgica: 4 d’agost.
• Batalla de les Fronteres: del 6 al 24 d’agost.
• Batalla de Tannenberg: del 26 al 30 d’agost.
• Primera batalla del Marne (a 50 km de París): del 4 al 10 de setembre.
• Primera batalla d’Ypres: del 17 d’octubre al 24 de novembre.

1915

• Campanyes de Gallípoli: 19 de febrer al 20 de desembre.
• Entrada d’Itàlia a la guerra: 23 de maig (l’entrada efectiva a la guerra es formalitza el 23 de maig, sovint citat el 15 de maig com a moment de decisió).
• Primera batalla d’Isonzo: 23 de juny al 7 de juliol.
• Presa de Varsòvia per part dels alemanys: 5 d’agost.
• Batalles d’Artois i Loos: 21 de setembre al 6 de novembre.

1916

• Batalla de Verdun: 21 de febrer al 15 de desembre.
• Batalla de Jutlàndia: 31 de maig a l’1 de juny.
• Batalla del Somme: 1 de juliol al 18 de novembre.
• Entrada de Romania a la guerra: 27 d’agost.

1917

• Entrada dels Estats Units a la guerra: 6 d’abril.
• Batalla de Passchendaele (3a batalla d’Ypres): 31 de juliol al 10 de novembre.
• Batalla de Caporetto: 24 d’octubre al 10 de novembre.
• Batalla de Cambrai: 20 de novembre al 4 de desembre.
• Presa de Jerusalem pels britànics: 9 de desembre.

1918

• 14 punts de Wilson: 8 de gener.
• Tractat de Brest-Litovsk: 3 de març.
• Inici de les darreres ofensives alemanyes: 21 de març.
• Segona batalla del Marne: 15 de juliol al 4 d’agost.
• Batalla d’Amiens: 8 al 12 d’agost.
• Ruptura de la línia Hindenburg: 3 d’octubre.
• Rendició de l’Imperi Otomà i de l’Imperi Austrohongarès: 30 d’octubre.

Conferència de pau de París (1919) i Tractat de Versalles

Conferència de pau de París (1919).

Tractat de Versalles — sancions i conseqüències:

1. Pèrdues territorials a Europa.
2. Pèrdua de les colònies i confiscació de la flota mercant (dels perdedors).
3. Exèrcit reduït a 100.000 homes (condicions imposades a Alemanya).
4. Pagament de reparacions de guerra.
5. Marginació internacional del país derrotat.