La coherència textual i les seves regles

La coherència és la propietat textual que fa referència a la construcció del significat global d’un text. Reglas:

Regla de repetició:

El text ha de contenir els elements que reapareguen de manera recurrent per a donar-li unitat i continuïtat.

Regla de progressió de la informació:

El desenvolupament del text es produeix a partir de la introducció global de informació nova.

Regla de no contradicció:

El text no pot contenir informació contradictòria.

Regla de relació:

Totes les idees o fets del text han d'estar connectats entre si amb el context real o imaginari en que tenen lloc.

El resum

El resum és una transformació del text per reducció que reprodueix fidelment el contingut de la organització. Per a elaborar un resum convé seguir aquestes pautes: creacció d’un altre text, objectivitat, eliminació d’elements superflus, connexió i formes verbals neutres.

El tema

El tema és allò de que parla un text, és a dir, la idea principal que l’origina i li dona sentit global. És el resum màxim del text sintetitzat en un enunciat. Aspectes a tindre en conte:

Títol:

Segons la informació que aporten poden ser:

• Títol temàtic: coincideix amb el tema
• Títol remàtic: es relaciona amb el text, pero no reflecteix el tema.

Els mots temàtics:

Paraules clau que sintetitzen la idea que transmet el text.

L’estructura d’un text

L’estructura d’un text és la manera en què es disposa la informació. Dos tipos de estructura:

Estructura interna:

Fa referencia a les parts bàsiques del text en quant a la distribució de les idees.

Estructura externa:

És la disposició formal del text. Cada tipus de text respon a un format determinat i la informació s’hi distribueix seguint aquest format.

La progressió temàtica

La progressió temàtica és un mecanisme que permet dosificar i organitzar el desenvolupament de la informació d’un text. Si és una informació coneguda, s’anomena tema i, si és nova, rema. Tres tipus:

• Progressió lineal: es produeix un encadenament de la informació nova a partir de la informació coneguda, de manera que cada rema és el tema de la unitat següent. És pròpia dels textos narratius.
• Progressió de tema constant: el tema és sempre el mateix i s’hi afigen remes diferents. Aquest tipus se sol trobar en els textos argumentatius i descriptius.
• Progressió de temes derivats: es parteix d’un tema inicial, considerat hipertema, a partir del qual es generen subtemes amb els remes consegüents. Se sol donar en els textos expositius.

Jaume Roig i l’Espill

Jaume Roig és l’autor d’una de les obres més sorprenents de la literatura medieval: l’Espill, també conegut com El llibre de les dones. A més de ser un metge perit, aquest autor va exercir càrrecs importants en l’administració de la ciutat i va arribar a ser un personatge conegut i respectat entre els cercles literaris de València. De l’obra de Jaume Roig només es coneixem, a banda de l’Espill, un poema dedicat a la Mare de Déu.

Característiques de l’Espill

La misogínia i altres drets medievals, intenció moralitzadora i d’entreteniment, discurs reportat, personatge antiheroic, estrofisme, estil i lèxic.

L'argument i estructura de l’Espill

L’Espill és una narració dividida en 4 parts. La procedeix un prefaci, en que l’autor declara la intenció de l’obra. Llibre primer: de Sa juventud: conta les peripecies que ha de viure el narrador protagonista de que sa mare el fa fora de casa. Llibre segon: de quan fou casat: contrau matrimoni diverses vegades amb dones de estrats socials diferents, pero en tots els casos la unió acaba fracasant a causa dels defectes de les esposes. Llibre tercer: de la lliçó de Salomó: una nit, se li apareix en somnis el savi Salomó i aquest confirma la naturalesa dolenta de les dones. En aquesta part, s’inclou una lloa a la Mare de Déu. Llibre quart: de enviudar: en despertar del somni i convençut dels arguments de Salomó, abandona els intents de casar-se i decideix seguir una vida dedicada a la oració i a la penitencia.

La poesia satírica valenciana medieval

En el segle XV trobem un grup de poetes que tradicionalment s’han conegut sota la designació de escola satírica valenciana. En aquesta època, València viu un període d’esplendor des del punt de vista tertulies, en proliferaren en tota la ciutat, pero destacaren les dues que donaren lloc a dos estils:

• Tertulia de Bernat Fenollar: aglutina poetes satírics com a Jaume Gassull, Joan Moreno.
• Tertulia de Berenguer Mercader: hi participaren escriptors como Joan Rois de Corella.

Els temes i l’estils: els autos de la poesia satírica valenciana medieval conserven la literatura com un divertiment, els poemes tenen un to burlesc i satíric i tracten sobre temes populars. No deixen de banda la temàtica d’ exalçament religiós i amb un to solemne i piadós. Fan servir un lenguatge planer i col·loquial. Moltes de les obres poètiques satíriques valencianes tenen un autoria col·lectiva i sovint prenen la forma de desputacions, debats, etc. Hi destaquen les següents obres: Lo procés de les olives, Lo somni de Joan Joan, Escacs d’amor.

El teatre medieval

El teatre medieval es un fenomen originat en les esglésies que escenificava, mitjançant representacions dialogades o cantades, els episodis evangèlics més emotius a fi d’incrementar la fe dels creients. Es representaven seguint els cicles del calendari litúrgic:

• Cicle de Nadal: hi destaca el Cant de la Sibil·la.
• Cicle de Pasqua: hi destaca la Passió del regne de Mallorques.
• Cicle Assumpsionista: hi destaca la Festa o Misteri d’Elx.
• Cicle hagiogràfic: hi destaca la representació dels miracles de sant Vicent Ferrer a València.

El Misteri d’Elx representa cada 14 i 15 d’agost la mort i l’ascensió al cel de la Mare de Déu. L'argument consta de dues parts que es representen en dies diferents. La Vespra y La Festa. Es caracteritza perque l’acció transcorre entre el cel i la terra. El text es cantat.

Les relacions entre les llengües

Segons les relacions que s‘estableixen entre les llengües, es clasifiquen en:

• El nombre de parlants: si una llengua té un nombre elevat de parlants, és majoritaria, pero si en té pocs, és minoritaria.
• Els àmbits d’ús: si una s’usa en molts àmbits d’ús, es dominant, en canvi, si no s’utilita molt, es diu minoritzada.

La diglòssia és una situació sociolingüística en que dues llengües en contacte es distribueixen d’una manera desigual en els diversos àmbits d’ús. Hi ha quatre cobinacions bàsiques:

• Diglossia i bilingüisme: els membres d’una societat saben expressar-se en dues llengües i les empren en situacions diferents.
• Diglossia sense bilingüisme aparent: una classe social d’un territori introdueix una llengua que només coneixen els individus d’aquest grup.
• Bilingüisme individual sense diglòssia: aquesta situació es dona quan els individus d’una societat aprenen una segona llengua per voluntat pròpia.
• Ni bilingüisme ni diglossia: aquesta situació és pròpia de les comunitats monolingües.

L’adequació

L’adequació és la propietat textual que indica que un text compleix el propòsit comunicatiu que persegueix.

L'àmbit d’ús

L'àmbit d’ús es un conjunt de situacions comunicatives que tenen en comú alguns elements de la comunicació. Es classifiquen en:

• Privats: es tracta de situacions comunicatives en què la relació entre l’emissor i el receptor és estreta.
• Públics: s’hi inclouen els textos en què la relació entre els participants de l’acte comunictiu és informal. Tipus: literari, acadèmic, periodístic, publicitari, juridicoadministratiu.

La tipologia textual

La tipologia textual és una manera d’organitzar i classificar els textos a partir de la intenció de l’autor i de la funció del llenguatge que hi predomina. Tipus: descriptiva (un retrat), narrativa (una rondalla), expositiva (un text cientific), argumentativa (una columna de diari), predictiva (un horòscop), conversacional (un debat), instructiva (un prospecte médic), retòrica (una endevinalla).

Els gèneres textuals

Els gèneres textuals són models convencionals amb els quals s’identifiquen un conjunt de textos que pertanyen a un mateix àmbit d’ùs i que presenten característiques formals, de contingut i estructurals comunes. Es diferencien:

Els generes literaris:

Segons l’estructura externa que presenten i els recursos que caracteritzen, es poden distinguir:

• Narrativa: relat d’uns fets reals o imaginaris.
• Poesia: expressió dels sentiments.
• Teatre: representació d’una història mitjançant la veu dels personatges.
• Assaig: exposició del pensament de l’autor sobre un camp determinat del saber.

Els gèneres periodístics:

Segons la intenció que tenen:

• Gèneres informatius: transmeten informació de manera objectiva sobre alguna cosa.
• Gèneres d’opinió: s’hi valoren fets d’actualitat o d’interés humà.

Els gèneres juridicoadministratius:

Serveixen per a regular la vida social i vehicular la relació entre l’administració i la ciutadania. Subgèneres:

• Gèneres administratius: s’hi inclouen la instància, l’acta, el currícvulum o el saluda.
• Gèneres jurídics: ho son la sentència, la demanda, el testament o la llei.

Ausias March

Ausias March: cavaller i poeta cortesà, era fill i nebot de cavallers i poetes. Va exercir càrrecs militars i administratius en la cort d’Alfons el Magnànim. En 1429 s’instal·là a Gandia i després a València. Es casa dues voltes i enviudà dues vegades. La major part de l’obra de Ausias March es centre en l’amor i en els conflictes íntims que les relaciones amoroses poden provocar. En la seua poesia es por veure les contradiccions que l’amor provoca: l’amor com a motor de la vida, els xocs entre els sentiments i la raó. L'estil és l’aspecte que aporta més originalitat en l’obra. Trets: intenció conmovedora, recursos literaris expressius i conceptuals de caràcter patètic, comparacions, presència del jo líric, esquema mètric de la cançó trobadoresca. Va tenir influencies de la filosofia escolàstica, dels autors llatins i dels autors italians. L’obra consta de 128 poemes clasificats en 4 blocs: cants d’amor, cants de mort, cants morals i cant espiritual.