Climes, Rols i Recursos Naturals d'Espanya i Catalunya
Geología28,16 KB
Els climes d'Espanya
Diferència entre temps i clima
Temps atmosfèric: Es pot calcular a curt termini i és variable.
Clima: Es basa en mitjanes de dades meteorològiques durant un llarg període (30 anys).
Elements del clima
Temperatura: Grau de calor o fred.
Precipitacions: Quantitat de pluja, neu o calamarsa.
Humitat: Quantitat de vapor d'aigua a l'aire.
Vents: Moviments de l'aire en diferents direccions.
Conceptes clau
Gota freda: Fenomen mediterrani que provoca pluges torrencials a la tardor.
Jet stream: Corrents d'aire intensos a 12.000 metres d'altura.
Anticicló (A): Zona de l'atmosfera en què la pressió atmosfèrica és més alta que en les zones envoltants al mateix nivell.
Depressió (D): Forma de relleu en què una àrea del terreny es troba a un nivell més baix que les zones envoltants.
Climes i paisatges d'Espanya
Clima i paisatge oceànic
Localització: Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, Navarra (nord) i Vall d'Aran.
Característiques:
Precipitacions: Abundants tot l'any (1000-2500 mm), amb nuvolositat i humitat alts, menys a l'estiu.
Temperatures: Suaus (11-15 ºC), poca oscil·lació tèrmica.
Vents: De ponent, intensitat moderada, però amb temporals freqüents.
Variants:
Oceànic de muntanya: Zones altes amb temperatures més baixes i precipitacions >1500 mm (nevades freqüents).
Oceànic de transició: Influència atlàntica amb estius secs i hiverns freds (Ourense, nord de Castella i Lleó).
Hidrografia:
Gran quantitat de rius cabalosos i relativament regulars.
Com que neixen en muntanyes pròximes a la costa, són curts (excepte el Miño).
Rius amb força erosiva, que excaven valls estretes o congostos.
Elevat aprofitament energètic gràcies al desnivell.
Vegetació: Bosc caducifoli (roures i faigs); a més altitud, landa (brucs, ginjoles).
Clima i paisatge mediterrani
Localització: Façana mediterrània, Illes Balears, sud-est peninsular, Andalusia i Extremadura.
Característiques:
Precipitacions: Irregulars (400-700 mm). A la tardor i primavera poden ser torrencials (gota freda). Estiu àrid per les temperatures altes.
Temperatures: Estius calorosos i secs, hiverns suaus.
Vents: Cierzo (vall de l'Ebre) i ponent.
Variants:
Influència atlàntica: Andalusia occidental i Extremadura, amb pluges relativament abundants d'octubre a maig.
De muntanya: Relleus costaners amb precipitacions moderades (600-800 mm).
Precipitacions escasses: Sud-est (Alacant, Múrcia) amb menys de 400 mm anuals.
Hidrografia:
Estiatge intens i prolongat.
Rius secs alguns temporades (Guadalope, Túria).
Pluges torrencials de tardor poden provocar inundacions.
L'Ebre, excepció: més regular i amb cabal constant.
Vegetació: Bosc mediterrani (alzinar i suros); regressió pel matollar (màquies, garrigues).
Clima i paisatge d'interior
Localització: Castella-la Manxa, Madrid i interior peninsular.
Característiques:
Precipitacions: Escasses durant tot l'any (325-550 mm), màxims a la tardor i primavera. Nevades ocasionals per influència polar. Sequedat extrema a l'estiu.
Temperatures: Gran amplitud tèrmica. Estius calorosos (fins a 45 ºC), hiverns molt freds (-24 ºC a Albacete).
Variants:
Hiverns freds, estius curts: Zones més altes amb temperatures hivernals rigoroses i estius moderats.
Muntanya interior: Precipitacions modestes, més accentuada l'aridesa estival.
Hidrografia: Rius irregulars, avec crescudes en èpoques de pluja o desglaç i estiatges a l'estiu. Rius bastant llargs, neixen a la serralada ibèrica i han de fer un recorregut llarg.
Vegetació: Alzinars, pinedes i arbustos resistents al fred.
Clima de muntanya
Característiques:
Precipitacions tot l'any, sovint neu.
Temperatures fredes amb gran diferència entre el dia i la nit.
Vegetació:
Pis subalpí (1200-2400 m): Coníferes (pi negre, avet), sotabosc d'arbustos.
Pis alpí (2400-3000 m): Prats.
Pis nival (>3000 m): Liquens i plantes rupícoles.
Factors que influeixen en els climes
Altitud i latitud: Determinen temperatures i precipitacions.
Superfície: Relleu i distància del mar.
Pressions: Anticiclons (estabilitat) i borrasques (pluges).
Gota freda: Fenomen mediterrani que intensifica les pluges.
El relleu de Catalunya
Característiques generals
Catalunya no té uns límits naturals ben definits; és més aviat una unitat històrica que geogràfica.
Territori accidentat i amb molts contrastos: predomini de la muntanya i escassetat de plans extensos.
Gran varietat de paisatges, des d'altes muntanyes fins a valls i plans.
Unitats principals del relleu
1. Pirineus
Representen una tercera part del territori català, amb 250 km dels 435 km totals de la serralada.
Origen: formació durant el moviment alpí (cenozoic, fa 37 milions d'anys).
Pirineu Axial:
Format per blocs fallats i aixecats amb roques antigues (xistos, granits, calcaris durs).
Principals cims:
Pica d'Estats (3.143 m).
Pic del Carlit (2.921 m).
Ports destacats: Bonaigua (2.072 m) i Vielha (2.424 m).
Paisatge típic alpí:
Circs glacials (ex. Aigüestortes), avui convertits en estanys.
Valls glacials amb forma de V, com els Noguera, Cardós, Valira i Segre.
Prepirineu:
Composició: materials sedimentaris plegats i fallats de l'era secundària, elevats al terciari.
Configuració en 2 sistemes:
Serralades interiors: Cadí (2.641 m), Pedraforca (2.906 m), Sant Gervàs (1.881 m).
Serralades exteriors: Montsec i Mont-roig, sexades per conques com la de Tremp.
2. Depressió central
S'estén entre el Prepirineu i les serralades costaneres, obrint-se cap a ponent.
Forma d'amfiteatre i constitueix la part oriental de la depressió de l'Ebre.
Altiplans entre 800 i 1.000 m que descendeixen gradualment cap a l'est.
Composició de materials recents (quaternari), dipositats en un antic golf marí.
Relleu:
Conques d'erosió excavades per rius com el Llobregat, Francolí i Ter.
Exemples: Pla del Bages i Conca de Barberà.
Materials característics: gresos, calcaris, margues i conglomerats.
Evaporació que va generar sals (sòdiques, potàssiques) i guixos.
3. Serralades Costaneres Catalanes
Doble serralada xal·la que s'estén des de la desembocadura del riu Ter fins al delta de l'Ebre.
Serralada Prelitoral:
Interior i amb altures més elevades (Montseny, Montserrat).
Serralada Litoral:
Més baixa i pròxima al mar.
Depressió Prelitoral:
Situada entre les dues serralades, inclou comarques com la Selva, el Vallès i el Penedès.
4. Plans costaners
Els plans més destacats són:
Plana de l'Empordà: situada al nord-est.
Plana de l'Ebre: al sud-est, al voltant del delta.
Conclusions
El relleu de Catalunya és extremadament variat gràcies al seu origen geològic i la influència de processos com el moviment alpí i la sedimentació. Aquesta diversitat contribueix a la riquesa paisatgística i climàtica del territori, combinant muntanyes, depressions, serralades i plans costaners.
Característiques generals del relleu peninsular:
Forma massissa:
La península Ibèrica té una forma compacta, determinada per l'amplada i extensió de les seves costes, que arriben als 5.000 km. La major part del perímetre costaner és rectilini, excepte a la zona gallega, on les costes són retallades i formen diverses ries.Altitud mitjana elevada:
La Meseta central ocupa gairebé 3 quarts de la península i té una altitud mitjana de 660 m. Aquest altiplà es creua amb diverses serralades que la travessen, com el Sistema Central, i genera una gran diversitat de paisatges.Diversitat geogràfica:
El relleu peninsular és molt divers, resultat d'una complexa formació geològica i la varietat climàtica. Inclou diferents tipus de terrenys: plans litorals, altiplans, conques interiors, depressions i grans serralades. Això ha influït en la diferenciació del territori i la creació de paisatges diversos.Disposició perifèrica del relleu:
Les serralades perifèriques, com els Pirineus i la serralada Cantàbrica, dificulten l'accés a la Meseta. Els forts pendents i la seva amplada provoquen un clima extrem a l'estiu i a l'hivern. Aquesta "muralla" geogràfica també fa que la influència marítima arribi poc a l'interior, accentuant les diferències de temperatura i clima entre les costes i l'interior.
La Meseta
La Meseta és l seva unitat principal del relleu, situada al centre de la península, i ocupa aproximadament el 45% de la seva superfície. Està dividida en dues parts:
Submeseta nord: Té una altitud mitjana de 800 m. És travessada pel riu Duero, que forma cingleres i congostos a causa del seu descens.
Submeseta sud: Té una altitud mitjana de 500-700 m i es dividix en 2 altiplans sexats per les Muntanyes de Toledo. Inclou l'altiplà solcat pel riu Tajo i l'altiplà del Guadiana. A la seva part central s'estén la planura de la Manxa.
Unitats geològiques relacionades amb la Meseta
Antic sòcol paleozoic:
Al costat occidental de la Meseta, el sòcol forma una peneplana (terreny pla) que es fa més extens a Extremadura. Els materials predominants són granits i pissarres. En aquesta zona es troben valls profunds com els Arribes del Duero.Conques sedimentàries:
A l'est de la Meseta, l'antic sòcol es troba enfonsat i cobert per sediments de rius com el Tajo i el Duero. Els materials predominants són sorres, argiles i guixos a la part inferior, mentre que a la part superior trobem calcaris acumulats. Aquestes zones mostren erms i turons.Serralades interiors de la Meseta:
Són muntanyes de l'origen terciari, resultants de la tectònica de fractura. Aquestes serralades són de forma suau i orientades de l'est cap a l'oest. Predominen els materials com pissarres, marbre i granit.
Serralades que envolten la Meseta
Sistema Central:
Aquestes muntanyes divideixen la Meseta en dues parts i estan formades per serres d'gran altitud com Somosierra, Guadarrama, Gredos i Gata. El cim més alt és el d'Almanzor, al sistema de Gredos.Muntanyes de Toledo:
Aquestes muntanyes separen les conques dels rius Tajo i Guadiana. L'altitud de les muntanyes de Toledo és moderada, amb altituds d'uns 1.400 m.Massís Galaicoleonès:
Amb una altitud mitjana per sota dels 500 m, és el relleu més antic de la península. Presenta els cims de Teleno i Peña Trevinca.Serralada Cantàbrica:
Aquesta cadena muntanyosa té grans desnivells a la façana cantàbrica i menys pronunciats a l'interior. La zona occidental, al massís asturià, és rica en minerals com carbó, ferro i mercuri. Els Pics d'Europa, amb el cim Torrecerredo, són els més alts de la serralada.Sistema Ibèric:
Aquesta serralada limita la Meseta pel nord-est i el sud-est, formada per sòcols hercinians i materials secundaris. Destaca la serra Moncayo i els Picos d'Urbión al nord, i a la part sud, es divideix entre el conjunt interior (Monts Universals i serra d'Albarracín) i el conjunt exterior que aïlla la Meseta de la costa.
Serralades exteriors a la Meseta
Pirineus:
Es tracta d'una alineació muntanyosa de 400 km que forma la frontera natural amb França. El Pirineu axial és el més alt, amb cims com l'Aneto (3.404 m) i Mont Perdut. El Prepirineu és menys alt, amb serres com el Cadí i Montsec.Serralada Bètica:
Formada pel moviment alpí, inclou la serralada penibètica, amb cims destacats com el Mulhacén (el més alt de la península), i la serralada subbètica, que s'estén fins al penyal de Gibraltar i es submergeix sota el mar.
Depressions
Depressió de l'Ebre:
Aquesta depressió es troba entre els Pirineus, el Sistema Ibèric i les serralades litorals catalanes. Antigament ocupada pel mar, després es va tancar i es va omplir amb sediments continentals. El riu Ebre recorre aquesta zona.Depressió del Guadalquivir:
Aquesta gran plana triangular es troba entre Sierra Morena i les serralades Bètiques. Inicialment oberta al mar, es va tancar i es va omplir amb sediments, donant lloc a terres fèrtils regades pel riu Guadalquivir.
Relleu litoral
Costes atlàntiques:
Cantàbrica: Costes altes i rectilínies amb molts penya-segats. Els rius són curts i estrets.
Gallega: Formada per rius profunds, com la ria de Vigo, que arriben fins a 35 km terra endins.
Costes mediterrànies:
Costa Bètica (Andalusia i Múrcia): Costa muntanyosa amb formacions de dunes i albuferes com la del Mar Menor.
Golf de València: Presenta una plana litoral amb platges i aiguamolls, format per sediments marins i terres.
Litoral català: Té molts contrastos, amb deltes com el de l'Ebre i costes com la Costa Brava amb penya-segats i cales.
1. Els recursos naturals
Els recursos naturals són elements del medi utilitzats pels humans per satisfer necessitats.
2. Els recursos hídrics
2.1. L'aigua com a recurs escàs
A Espanya, les precipitacions són baixes i mal distribuïdes (interior i zones mediterrànies amb estius secs i evaporació elevada).
Diferència entre desertització (natural) i desertificació (causada per l'acció humana).
2.2. Característiques dels recursos hídrics
Conques hidrogràfiques: superfícies on les aigües drenen cap a un riu principal. Gestionades per Confederacions Hidrogràfiques.
Zones humides: espais importants ecològicament amb biodiversitat elevada. Han perdut el 75% en 100 anys. Protegits pel Conveni de Ramsar (1971).
2.3. Conceptes clau
Recurs hídric: L'aigua disponible al medi natural per al seu ús per part de la societat. Aquesta aigua pot provvenir de fonts superficials (rius, llacs) o subterrànies (aqüífers).
Reserva hídrica: És l'aigua emmagatzemada, sigui en embassaments, aqüífers o altres dipòsits naturals o artificials. Aquestes reserves són vitals per garantir l'abastament en períodes de sequera.
Petjada hídrica: Mesura l'ús total d'aigua necessària per produir un bé, un servei o satisfer les necessitats d'una persona o població. Es classifica en:
Petjada blava: Volum d'aigua dolça extreta de fonts superficials o subterrànies per ser consumida.
Petjada verda: Volum d'aigua de la humitat del sòl utilitzada, especialment en cultius de secà.
Petjada grisa: Volum d'aigua necessari per diluir els contaminants generats per una activitat fins a un nivell segur per al medi.
Estrès hídric: Es produeix quan la demanda d'aigua en una regió supera la disponibilitat. Això pot generar conflictes socials, problemes econòmics i degradació dels ecosistemes.
2.4. Usos de l'aigua
Agrícola: 80% del consum per regadiu, amb problemes com la contaminació per plaguicides i adobs.
Urbà i industrial: Neteja, refrigeració, producció de paper i ús domèstic (requereix qualitat elevada).
2.5. Polítiques hídriques
Transvasaments: Portar aigua a zones deficitàries, amb costos elevats i impacte ambiental.
Dessalinització: Aigua marina convertida en potable, cara i energèticament costosa.
Aqüífers: Explotació de reserves subterrànies, amb problemes de salinització i contaminació.
Plans de sanejament de rius: Netejar i evitar la contaminació per garantir un bon estat ecològic.
3. Els recursos energètics
3.1. Model energètic global
Dependència dels combustibles fòssils: A nivell mundial, l'energia prové majoritàriament de fonts no renovables com el petroli, el carbó i el gas natural. Això genera greus problemes de sostenibilitat ambiental, ja que l'extracció i l'ús massiu d'aquests combustibles provoquen emissions elevades de gasos d'efecte hivernacle, especialment de CO₂.
Reserves limitades:
Petroli: Queden reserves estimades per uns 40 anys amb els nivells actuals de consum.
Gas natural: Es calcula que les reserves poden durar 65 anys. És menys contaminant que el petroli però segueix sent no renovable.
Carbó: Tot i que les reserves són més abundants (200-230 anys), és el més contaminant dels combustibles fòssils i té un ús en declivi.
Impacte climàtic: L'ús intensiu d'energia fòssil contribueix al canvi climàtic. Per això, s'intenta avançar cap a una transició energètica basada en energies renovables, més netes i sostenibles.
3.2. Espanya i els recursos energètics
Forta dependència exterior a causa de l'augment del consum (industrialització, mecanització, serveis).
Plans nacionals enfocats al carbó i la hidràulica no han reduït la dependència exterior.
3.3. Energies no renovables
Carbó:
Tradicionalment, ha estat una font d'energia clau durant la Revolució Industrial. A Espanya, encara es produeix a zones com Astúries i Lleó.
Problemes: El carbó extret a Espanya és de baixa qualitat i molt car comparat amb el d'altres països. Això ha portat al tancament de moltes mines.
Tot i el seu declivi, continua sent utilitzat per reduir la dependència exterior i mantenir llocs de treball en zones mineres.
Petroli:
Espanya no té reserves de petroli pròpies, de manera que importa tot el que necessita.
El consum està associat a sectors com el transport i la indústria, on encara no hi ha alternatives generalitzades.
Refineries: Espanya disposa de 9 refineries (com les de Tarragona o Cartagena), la majoria gestionades per empreses com Repsol.
Gas natural:
És un combustible en creixement per la seva menor contaminació comparat amb el petroli i el carbó.
Es fa servir tant per generar energia com en aplicacions domèstiques (cuina, calefacció).
Algèria és el principal proveïdor, amb connexions directes com el gasoducte Medgaz.
3.4. Energia nuclear
Augment després de la crisi del petroli. Espanya té urani, però l'enriquiment es fa a França. Genera molta energia sense emissions de CO₂.
3.5. Energies renovables
Les energies renovables són aquelles que es regeneren de manera natural i tenen un impacte ambiental menor que les no renovables. A Espanya, aquestes energies estan creixent gràcies a les bones condicions climàtiques i geogràfiques.
Hidràulica: Espanya és capdavantera, però l'espai per a noves centrals és limitat.
Solar: Gran potencial pel clima, però amb poques instal·lacions.
Eòlica: Segona del món després d'Alemanya, amb impacte ambiental als molins.
Biomassa: Aprofita la matèria orgànica per generar energia, afavorint la gestió de residus.
Geotèrmica: Usada sobretot a Canàries, gràcies al sòl volcànic.
Maromotriu: Aprofita el moviment dels mars i onades.
Avantatges:
Sostenibilitat i menys contaminació.
Reducció de la dependència energètica i creació d'ocupació.
Inconvenients:
Intermitència de fonts com el vent i el sol.
Impacte ambiental en algunes infraestructures (com els parcs eòlics i les preses).
Alt cost inicial per a instal·lacions.