Primer clavegueram Roma

2. TIBERI (14-37 DC)

Tiberi no va modificar els defectes de l’organització de l’Imperi (cal tenir en compte que l’aristocràcia romana considerava el principat con una organització confusa, ja que era pràcticament de caire dictatorial, però es mantenien les

institucions republicanes, i no quedava clar com s’havia de regular la successió; tota aquesta situació va provar conspiracions i aixecaments a Roma i molts emperadors van tenir una fi violenta a causa d’això).

Tiberi es va veure amenaçat per Germànic, persona molt popular a Roma. Però aquest últim va morir el 19 dC, al igual que el seu fill Drus, fet que el va trastocar i el va convertir en una persona cruel.

D’altra banda, va oferir-li molt de poder a la guàrdia pretoriana, entre ells al prefecte Sejà, que va esdevenir la seva mà dreta i el va intentar derrocar.

3. CALÍGULA

Irònicament, el successor de Tiberi va ser Calígula, el fill de Germànic. En els seus 6 primers mesos de regnat, va guanyar força popularitat, gràcies a l’estima per part del soldat (ja que ell de petit havia participat en forces campanyes).

Però als vuit mesos va caure greument malalt i, en curar-se, va canviar de conducta completament. Va començar a fer extravagàncies i un munt de crueltats, somiant en implantar a Roma un despotisme en el qual el rei posseïa els seus súbdits com esclaus.

En l’àmbit més privat, va condemnar a mort i exili a diversos familiars, va tenir relacions incestuoses amb les seves germanes, va raptar a la dona de Gai Calpurni Pisó el dia del seu casament...

En l’àmbit més públic, va prohibir les obres d’Homer i Tit Livi a les biblioteques de la ciutat i va manifestar la seva voluntat de fer cònsol el seu cavall, per humiliar i desprestigiar el senat i les institucions republicanes.

Va morir el 41 dC, apunyalat per dos pretorians contractats pel senat.

4. CLAUDI (41-51 DC)

Claudi tenia poc interès per exercir d’emperador i va lliurar el govern als seus afranquits.

Va continuar la política de grans obres públiques instaurada pels seus predecessors. Va permetre als gals participar en les sessions del senat, va estendre la ciutadania romana a moltes províncies i va promulgar moltes lleis.

L’any 43 es va apoderar de la part sud-est de Britània. Va ampliar l’Imperi ROMà amb les províncies de Tràcia i, a l’Àfrica, les dues Mauritànies. També va conquerir les regions de Lícia, a l’Àsia Menor, i Nòrica, que correspon a una part de l’actual Àustria.

No va saber dominar la seva vida familiar. Va ser ridiculitzat per Messalina i dominat per la seva segona dona, Agripina, que tenia com a fill a Neró i que va aconseguir que Claudi l’adoptés i el designés com a únic hereu seu. Finalment, Agripina va enverinar Claudi.

5. NERÓ (54-68 DC)

Neró va tenir cinc anys bons de govern. En política exterior va dur a terme les guerres pràctiques, que van assegurar el domini ROMà a Armènia. També es va envoltar de bons consellers, Sèneca entre ells. Però, passat aquest període, es va lliurar a tota mena d’excessos. Va desbaratar les finances i va provocar aixecaments en nom del senat.

Entre els excessos, el més conegut és l’ incendi de Roma que es va produir el juliol del 64 dC, el qual va durar sis dies. De 14 barris que hi havia a la ciutat, tres es va destruir i set es van fer malbé. Alguns historiadors diuen que Neró observava l’ incendi des de dalt d’una torre recitant versos amb una lira.

Va acusar als cristians com a culpables de l’ incendi, ja que començaven a ser nombrosos a Roma. D’aquesta manera van començar les persecucions contra els cristians, molts foren crucificats, llançats als lleons o cremats vius. Després de l’incendi es van proposar projectes de reconstrucció de la ciutat.

El 67 dC, el senat el va declarar enemic públic de Roma. Va fugir de la ciutat, però el van trobar i es va suïcidar. Ja mort, el senat va decretar-li la damnatio memoriae, cosa que establia que el seu nom havia de quedar en l’oblit, esborrant-lo de totes les inscripcions públiques.